Si bé el nivell de vida de la classe treballadora va millorar durant el segle XVIII, poc després va empitjorar sensiblement com a conseqüència del creixement de la població, les transformacions del sistema productiu i les conseqüències de les guerres amb la França revolucionària i napoleònica. Superada aquesta etapa, al llarg del segle XIX, es donaria una millora progressiva dels nivells de vida i benestar de les capes socials més pobres. Però aquesta evolució seria molt lenta.
Així descrivia Edwin Chadwick, membre del Comissionat per a les Lleis de Pobres, les condicions laborals de la classe obrera, tot fet referència a una enquesta de les condicions sanitàries de la població treballadora britànica el 1842:
Després d’un examen tan acurat com m’ha estat possible, els sol·licito fer una recapitulació de les conclusions principals que l’examen esmentat em permet establir:
Primer, pel que fa al grau i efectes dels mals que són objecte aquesta pregunta:
Que són freqüents entre la població de molts llocs del regne diverses formes de malaltia epidèmica, endèmica, o qualsevol altra causa, agreujada o propagada principalment entre les classes que treballen entre impureses atmosfèriques produïdes per la descomposició de substàncies animals i vegetals, per la humitat i la brutícia i prop d’habitatges apinyats; també són presents en indrets on els habitatges estan separats, en pobles rurals, petites o grans ciutats, especialment als barris més pobres de les ciutats esmentades.
Aquesta malaltia, en qualsevol lloc on és comuna, sempre està relacionada amb les circumstàncies físiques que hem indicat abans, i quan aquestes circumstàncies són eliminades per un bon drenatge, neteja apropiada, ventilació adequada o un altre mitjà que disminueixi la impuresa atmosfèrica, la freqüència i la intensitat de la malaltia esmentada disminueix; i allà on els agents nocius s’eliminen, desapareix gairebé del tot.
Que la pèrdua anual de vides humanes a causa de la brutícia i la mala ventilació és més gran que els morts o ferits en qualsevol de les guerres en què el país s’ha compromès en els últims temps. De les 43.000 viudes i 112.000 orfes indigents, alleugerits per les ajudes de la beneficència pública a Anglaterra i Gal·les, la major part ho són per la mort dels caps de família a causa de les raons indicades. L’edat mitjana d’aquestes víctimes no superava els 45 anys; és a dir, 13 anys per sota de l’esperança de vida que té la població de Suècia.
