La Revolució Industrial va anar acompanyada de l’aparició d’una estructura social nova, el criteri de divisió de la qual era la riquesa i no el naixement en un estament social determinat. Així, van aparèixer les classes socials obertes, entre les quals hi havia una mobilitat constant. I amb la societat de classes van aparèixer grups socials nous que es van enquadrar en tres grans grups: les classes baixes, les classes mitjanes i les classes altes.
D’aquesta manera va sorgir el proletariat, format pels obrers de la indústria moderna. Homes, dones i nens que van haver de treballar a les fàbriques, les mines o els alts forns com a mà d’obra assalariada. Es tractava d’una mà d’obra poc qualificada i gens habituada a treballar en la indústria i en locals tancats i insalubres, en els quals, a més, es va implantar un sistema disciplinari inhumà. Les condicions laborals i salarials eren molt dures i els contractes oblidaven tots uns inexistents drets dels treballadors.
Aquest és el dibuix de la societat industrial d’inicis del segle XIX que ens oferia un operari de la indústria anglesa del cotó el 1818:
En primer lloc, així doncs, pel que fa als patrons: amb molt poques excepcions són un grup d’homes que han sorgit del negoci del cotó sense educació ni preparació, llevat de la que hagin pogut adquirir gràcies a la relació que han establert amb el petit món de comerciants a la llotja de Manchester. Però, per contrarestar aquest defecte, intenten distingir-se mitjançant una desfilada ostentosa de mansions elegants, guarniments, lliurees, parcs, cavalls, gossos de caça, etc. que procuren exhibir davant del comerciant estranger de la manera més fastuosa […].
En general, els obrers són un grup inofensiu d’homes instruïts i sense pretensions, malgrat que per a mi és gairebé un misteri com adquireixen aquesta instrucció. Són dòcils i tractables, si no se’ls irrita massa. Però això no és sorprenent, si tenim en compte que estan acostumats a treballar, a partir dels sis anys, des de les cinc del matí fins a les vuit o les nou del vespre.
Deixeu que un dels defensors de l’obediència a l’amo vagi a l’avinguda que condueix a una fàbrica, una mica abans de les cinc del matí, i que observi l’aspecte miserable dels petitons i dels seus pares, arrencats del llit tan d’hora i faci el temps que faci. Deixeu que examini la miserable ració de menjar, composta bàsicament de farinetes i coca de civada trossejada, una mica de sal, i a vegades una mica de llet, juntament amb unes poques patates i un trosset de cansalada o llard. S’ho menjaria això un treballador manual de Londres?
