La població:

Fins el 1348, data en la qual va esclatar la pesta negra a Catalunya, la població catalana va continuar en una fase ascendent. En conjunt, entre els segles XI i XIII, la població va duplicar-se a Corona d’Aragó. Podem calcular la població en un milió de persones pels voltants de l’any 1350.

Les causes d’aquest creixement cal cercar-les en una millor dieta, deguda a l’increment de la producció agrària, en la incorporació dels musulmans que vivien en els territoris conquerits i, en general, en el clima de prosperitat que es respirava.

La població continuava sent fonamentalment agrària, per bé que en aquest període van destacar importants nuclis urbans com Barcelona, Perpinyà, Lleida, Tortosa, Girona, Tarragona i Cervera. Per exemple, la ciutat de Barcelona tenia, a mitjans del segle XIV, uns 40.000 habitants, xifra, però, relativament baixa si la comparem amb Venècia, que comptava amb uns 150.000, o Florència, amb 70.000 habitants.

L’agricultura:

L’agricultura catalana va experimentar, fins el 1350, una etapa de prosperitat, a causa dels següents factors:

a. L’ampliació de la superfície conreada amb la rompuda de noves terres.

b. La introducció de millores tècniques i l’ús d’estris més perfeccionats, la qual cosa va traduir-se en un augment de la producció.

c. La introducció de plantes industrials i comercials, com el safrà.

d. L’ambient general de pau social.

La producció del camp català va adreçar-se bàsicament al mercat interior (per bé que en alguns casos, com el dels cereals, resultava deficitària) i cap al comerç exterior.

L’aliment bàsic de la població catalana medieval continuava sent el blat. Catalunya n’era deficitària i havia d’exportar-lo d’Aragó, Provença i Sicília.

Les despeses que ocasionava la manca de blat, però, eren compensades amb els beneficis que generava la venda de safrà a l’exterior (s’utilitzava com a espècie i també com a tint).

Al marge del safrà, altres productes destacats van ser el vi, especialment el del Priorat, l’oli, la fruita seca (avellanes, nous, ametlles i pinyons) i la mel.

L’artesania:

L’artesania catalana, organitzada en una rígida estructura gremial, es va caracteritzar per la seva diversificació i centralització, per bé que cal destacar-ne el sector tèxtil i el nucli barceloní.

L’artesania va basar el seu creixement en la seva capacitat d’exportació. Així, mentre la conjuntura econòmica internacional va ser expansiva, els resultats van ser positius, però a partir de mitjans del segle XIV, quan els efectes de la pesta negra es van fer sentir, la demanda exterior va veure’s reduïda i la crisi va fer la seva aparició en el teixit artesanal català.

Com a aspectes més importants cal destacar:

a. Els oficis destinats al mercat interior, adreçats especialment a cobrir les necessitats de la vida diària, van ser molt nombrosos i entre ells cal destacar: fusters, sabaters, menestrals del vestit, saboners i ferrers.

b. Un important sector dedicat a productes de luxe i d’exportació. Entre els primers cal destacar l’argenteria, activitat molt important a Barcelona, adreçada fonamentalment als grups benestants i a l’Església. Els artesans argenters tenien un alt nivell tècnic i gaudien d’un reconegut prestigi en la ciutat. Entre la producció artesanal dedicada a l’exportació destacaven sobretot la draperia i la dagueria, els cuirs treballats, el corall i la ceràmica.

c. La draperia era una indústria molt estesa a Catalunya i ocupava un volum de mà d’obra força important (una tercera part dels habitants de Barcelona a mitjans del segle XIV). Els teixits, realitzats amb llana aragonesa, valenciana i menorquina, eren venuts pels comerciants catalans en els mercats de llevant, on eren bescanviats per espècies.

d. El dèficit general de minerals i primeres matèries, llevat de mercuri i plom argentífer. Les despeses que va ocasionar la seva adquisició a l’exterior van ser compensades amb l’exportació de productes manufacturats.

El treball artesanal s’organitzava al voltant dels gremis. Els gremis agrupaven els treballadors d’un mateix ofici. A través de les seves ordenances, reglamentaven el treball i fixaven el preu de venda, per la qual cosa, a diferència de la producció industrial capitalista, la competència s’establia a través de la qualitat i no del preu.

El treball gremial s’organitzava mitjançant l’eix mestre-oficial-aprenent. L’aprenent anava a casa del mestre, el qual li ensenyava l’ofici i l’acollia. Passat un temps, accedia a la categoria d’oficial i continuava treballant a l’obrador, però ja rebia un salari. Més endavant, després de superar diverses proves (anomenades de passantia), podia arribar a ser mestre i obrir el seu propi taller.

El comerç:

El comerç va ser l’activitat econòmica més important de Catalunya i la base de la seva prosperitat durant la baixa edat mitjana. Mentre el comerç va mantenir un bon ritme, la manufactura (els draps) i els conreus d’exportació (el safrà) van viure una etapa d’expansió; però, quan la conjuntura econòmica va canviar en el segle XV i el comerç va trontollar, l’artesania i el camp van entrar en crisi.

L’evolució del comerç català en aquest període es pot dividir en tres fases. En un primer moment, entre 1200 i 1250 va desenvolupar-se una etapa inicial en la qual els mercaders catalans importaven un ventall de productes molt ampli per tal de satisfer la demanda interna i, sobretot, per reexportar-los a l’interior de la Península.

En una segona etapa, entre 1250 i 1350, el comerç català va assolir la seva màxima esplendor i Barcelona va esdevenir una potència mediterrània. D’aquesta manera, un dels objectius més importants de l’expansió de la corona d’Aragó durant la baixa edat mitjana va ser controlar i dominar el comerç a la Mediterrània occidental, on va aconseguir tenir un paper destacat, ja que es va arribar a superar el domini genovès sobre el trànsit comercial de la zona. El motor d’aquesta etapa va ser la puixant burgesia, com també la monarquia i la resta d’estaments que van actuar plegats per fer coincidir els interessos econòmics amb els polítics.

Finalment, a partir de la segona meitat del segle XIV i especialment a partir del segle XV, el comerç va donar els primers símptomes d’esgotament al mateix temps que a l’interior de Catalunya es donava una greu crisi que va acabar en una total decadència del Principat.

Els principals camps d’actuació d’aquest comerç van ser el Mediterrani oriental (ruta de llevant), el Mediterrani occidental (Sardenya, Nàpols, Sicília), Àfrica del nord i Flandes.

La ruta de llevant era molt àmplia i abraçava els territoris compresos entre Constantinoble i Alexandria, a més dels ports de la costa siriana i les illes de Creta i Xipre. En aquests mercats, els mercaders catalans adquirien fonamentalment les espècies i altres productes, com coure, cotó, alum i teixits de lli, obtenien esclaus blancs, i hi venien productes agraris com safrà i oli, draps, corall i cuirs. La competència va ser més difícil a la Mediterrània oriental que a l’occidental ja que estava força controlava pels mercaders venecians.

En el Mediterrani occidental, els comerciants catalans intercanviaven productes manufacturats, com els draps, i alguns productes del camp per primeres matèries i blat. Així, de Sardenya obtenien corall i argent, de Sicília productes bàsics per a l’alimentació (blat, sucre) i per a l’artesania (cotó, seda) i de Nàpols blat, vi calabrès, sofre i també esclaus.

La ruta de Barbaria o del nord d’Àfrica consistia en l’exportació de productes artesans i la importació de productes en brut. Les naus catalanes s’emportaven cap a l’Àfrica draps o un ventall molt extens de productes entre els quals figuraven mel, safrà, vidre, peces de metal·lúrgia, mercuri i sal, i se’n tornaven carregades de blat, llana, productes exòtics (goma aràbiga, dàtils, plomes d’estruç, ivori), cuirs, esclaus i sobretot or.

Els Països Baixos i Anglaterra constituïen un altre centre important per als mercaders catalans i la seva presència era ben coneguda, des de començaments del segle XIV, a ciutats com Bruges i Londres. En els ports anglesos els catalans importaven estany, teixits i llana; i en els de Flandes, teixits fins, pells, peix assecat, planxes de ferro i objectes de coure. A canvi, els vaixells catalans exportaven productes del país i sobretot productes de reexportació, en especial espècies.

Per tant, la tasca comercial catalana en aquest període era molt extensa i complexa. En ella els comerciants catalans, i en especial els barcelonins, comptaven amb productes propis i de fora per a actuar, esdevenint moltes vegades intermediaris entre espais tan diferents i llunyans com l’Orient i l’Europa atlàntica.

El comerç era recolzat per un seguit d’institucions i lleis que el protegien i l’afavorien. En aquest sentit, les institucions principals van ser el Consolat del Mar, els consolats d’ultramar i els consells de mercaderies.

a. El Consolat del Mar intervenia jurídicament en els afers mercantils i marítims.

b. Els consolats de catalans o cònsols d’ultramar representaven els interessos del comerç català a l’estranger. La seva tasca era, fonamentalment, fer de mitjancers entre els mercaders catalans i les autoritats del país on es trobaven. La relació de consolats era molt llarga i es trobaven estesos per tot el Mediterrani.

c. Els consells de la mercaderia o comitès de govern de les corporacions de mercaders tenien com a funció el foment del comerç i l’administració dels tributs mercantils com el pariatge, que gravava totes les mercaderies que entraven i sortien per mar de la ciutat de Barcelona.

Aquestes institucions es regien per un conjunt de lleis marítimes recopilades en el Llibre del Consolat del Mar.

La comanda va continuar sent el mètode comercial característic, tot i que a partir del segle XIII va sorgir una nova forma d’associació: la companyia. Dins de la companyia no hi havia diferències entre el soci capitalista i el mercader, com passava en la comanda, ja que tots els socis aportaven diners i treballaven conjuntament en el negoci.