Barcelona, la vella colònia Julia Augusta Favencia Paterna Bàrcino de l’època romana, havia mantingut durant segles una mateixa configuració inclosa dintre de les muralles del segle IV. Però arribats al segle XIII, la vella Bàrcino va entrar ja de ple en una transformació que, iniciada temps abans, va ser provocada per la necessitat.

La ciutat creixia, les muralles s’havien fet petites i van construir-se de noves. Van sorgir, en conseqüència, nous barris: el de la Ribera i el del Raval van prendre vida. És clar que, en dir nous barris, volem dir gent que hi viu, veïns que s’hi estableixen i que, naturalment, han de comptar amb mitjans de vida.

Entre aquells ciutadans medievals una de les fonts de vida seria, sens dubte, el treball artesà. Treball que permetia instal·lar els obradors o tallers en petits espais, a l’entrada de la casa i, de vegades, fins i tot al carrer.

Els qui treballaven un mateix ofici van anar instal·lant-se tots en un mateix indret, i van donar-li tal caràcter que l’ofici que hi realitzaven va passar fins i tot a denominar el carrer, i amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat. Per exemple, per citar-ne alguns dels molts que hi ha en el barri de la Ribera, podem citar: Argenters, Mirallers, Carders, Corders, Sombrerers o Abaixadors, entre d’altres. Però també en trobem al voltant de la catedral, és a dir, al centre de la ciutat de l’edat mitjana, com són: Dagueria, Llibreteria o Ollers.

Hi havia, però, excepcions. Aquells oficis que causaven molèsties als veïns van ser apartats del centre urbà amb el pas del temps. Així, trobem el cas dels tintorers de cotó, als quals un decret del batlle de l’any 1225 va assenyalar-los un lloc adequat per a instal·lar les seves indústries fora de la ciutat.

A l’edat mitjana els artesans eren anomenats ministeralis, d’on ve la paraula catalana menestral. Els artesans s’agrupaven en corporacions d’oficis, que en el segle XIV es van transformar en gremis. Eren organitzacions que tenien cura de la formació dels artesans i defensaven els seus interessos econòmics i professionals. També controlaven l’excés de producció i marcaven els preus.

Cada corporació tenia la seva confraria, agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes.

El mestre artesà treballava a casa amb la col·laboració de la seva dona, els seus fills i filles i, si el negoci anava bé, tenia algun treballador, assalariat o esclau, i algun aprenent.

Els gremis eren una associació de treball i com a tal, com explica Pere Molas, eren persones jurídiques amb dret a propietat i, també, amb deutes. A més, cada gremi era diferent d’altres per la seva naturalesa, la seva estructura, el seu funcionament i la seva finalitat.

Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (avui ho anomenaríem estatuts) que fixaven la norma del funcionament, i que indicaven els deures i els drets que es contreien per ser confrare. Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés. La seva redacció, dins les variants pròpies de cada ofici, tenien unes constants.

Els primers capítols eren purament de caràcter benèfico-religiós: compromís a l’assistència a la festa patronal i a deixar de treballar aquell dia. Aquest punt el trobem sempre molt remarcat i els historiadors coincideixen a l’hora d’afirmar que això indicaria que els diumenges i els dies festius també es treballaria. Era obligat, tot i això, d’anar als enterraments dels agremiats i, en alguns casos que estaven especificats, es pagava una determinada quantitat per a quedar exempts d’aquestes obligacions. La quantitat ingressada es repartia entre els més pobres.

Els Capítols determinaven també les quantitats que cadascun havia de pagar en fer l’ingrés en la confraria, després d’una quota que recollien els llevadors. A les confraries hi entraven també les dones i els menors d’edat.

A partir del segle XV, quan les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball, en els Capítols s’hi inclouen ordenances referents a la qualitat dels productes, i els qui vetllaven per un control de qualitat eren els “veedors” o inspectors, mestres en la tècnica de l’ofici.

Un Capítol estava dedicat a especificar l’examen o passantia que calia passar als aprenents per a obtenir l’oficialia, sense el qual no es podia obrir un obrador o taller. I no es podia tenir la categoria de mestre si no es tenia un obrador i el senyal o la marca de la fàbrica, que es transmetia per herència.

Sempre hi havia un compromís entre el mestre i l’aprenent amb intervenció del pare o tutor d’aquest. Els gremis regulaven la possibilitat d’accés al mestratge per mitjà d’un examen i d’una matrícula, que pressuposava una capacitat econòmica i una destresa per a accedir-hi.

Per poder presentar-se a l’examen s’havia de ser aprenent durant tres o quatre anys, segons el gremi, que es podien fer a la mateixa ciutat o a fora, però certificant sempre que s’havia acomplert el temps obligat a la casa d’un altres mestre. La condició d’aprenent estava molt subjectada al mestre en tot: l’ofici, el servei que havia de fer a la casa, i el permís per a sortir-ne.