A partir del segle XI, amb el desenvolupament del feudalisme, la noblesa feudal va començar a dominar territoris importants, on exercia el poder jurisdiccional, a la vegada que disposava d’exèrcits. Així, els nobles es van revoltar moltes vegades contra el rei per aconseguir més privilegis dels que ja gaudien.
Per la seva banda, el monarca era la màxima autoritat civil i militar de la Catalunya medieval, i basava el seu poder tant en l’exèrcit com en el suport que li donaven l’estament nobiliari i l’Església. Aquesta va imposar un fre a la violència feudal a través d’institucions com les assemblees de Pau i Treva.
D’ençà del segle XIII, van començar a aparèixer les principals institucions polítiques i municipals que ostentarien el poder a la Catalunya feudal i es mantindrien fins a la implantació de la Nova Planta borbònica en el segle XVIII. Aquestes van ser les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona.
Les Corts:
Els comtes-reis governaven, inicialment, assistits per una cúria o cort formada per membres de l’Església, la noblesa i alguns membres de la família reial, la qual tenia per funció col·laborar en l’acció judicial del comte rei i assessorar-lo. El monarca tenia també l’ajut del procurador general, normalment vinculat a l’hereu de la corona, en el qual delegava algunes funcions governatives. A final del segle XIII, les funcions d’assessorament del rei van ser assumides pel Consell Reial.
La noblesa, però, aprofitava els períodes de crisi o els problemes successoris de la monarquia per augmentar el seu poder. Així, a partir del segle XIII, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, amb l’objectiu de recuperar el poder perdut durant el període de la seva minoria d’edat, van afegir- els representants de les ciutats i les viles reials, creant-se les Corts, que van assolir la seva organització i atribucions durant el regnat de Pere el Gran.
Així, sota el regnat de Pere II, les Corts Generals Catalanes van prendre forma institucional a la vegada que s’imposava el poder reial a la noblesa. En les Corts celebrades a Barcelona l’any 1283 el rei va obligar-se a celebrar les Corts una vegada l’any, amb la participació representativa de l’època. El mateix rei establia: “si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels ciutadans…”. Així es va establir el sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern.
Les seves funcions eren legislatives i econòmiques, ja que, a més d’aprovar les lleis, havien d’aprovar o rebutjar les contribucions que els monarques sol·licitaven per a les seves campanyes militars, així com la creació de nous impostos. Segons aquest sistema, només eren vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els estaments de la terra, fossin a iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). També havien de ser sancionades per les Corts les disposicions promulgades pel rei en l’interval en què les Corts no eren reunides (actes de cort, privilegis, pragmàtiques i altres drets). De fet, el rei renunciava a ser el poder legislador exclusiu.
Les Corts catalanes es componien de tres estaments o braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants de les ciutats i viles del domini del monarca. De fet, sempre van restar exclosos de representació amplis sectors, com la pagesia i la menestralia.
Les Corts només podien ser convocades pel rei, en qualsevol ciutat de Catalunya, i les havia de presidir ell personalment, o el seu lloctinent. Malgrat els intents de fixar-ne una certa regularitat de convocatòria, la irregularitat va ser la constant. Hi va haver monarques que les van convocar amb molta freqüència i d’altres que no massa sovint, segons les conveniències polítiques de cada regnat.
Un cop convocades, els membres dels braços tenien l’obligació d’assistir-hi, tret que tinguessin un just i legítim impediment. Hi havia una sessió plenària d’obertura, en què el rei feia la seva proposició,i explicava el seu projecte polític i el que pretenia obtenir, i els braços responien. El treball de deliberació es feia en cambres separades per a cada braç, amb mitjancers entre elles i amb el rei, dits tractadors, per a consensuar els acords, que eren llegits i votats en sessió plenària. En una sessió plenària final el rei sancionava solemnement els acords adoptats. Una convocatòria de Corts podia durar setmanes o mesos, o de vegades més d’un any, amb interrupcions més o menys llargues.
En el si de la Corona d’Aragó cada regne tenia les seves pròpies Corts i només es celebraven de forma conjunta quan hi havia algun afer extraordinari.
Tanmateix, les Corts representaven una mena de pseudoparlamentarisme feudal (el pactisme) que suposava un fre a l’autoritarisme reial i obligava el monarca a pactar les decisions amb els estaments, especialment amb la burgesia urbana. Les Corts, tot i que era una institució molt avançada en la seva l’època, responien a la concepció política i a l’estructura social de la societat feudal i estamental i no es poden considerar, en cap cas, segons els conceptes propis de les democràcies contemporànies.
La Generalitat:
La Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere III el Cerimoniós com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya.
Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal.
La Generalitat estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes per controlar l’administració dels diputats. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.
Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir de 1359, una institució estable. Les seves funcions eren originàriament econòmiques, però paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.
El Consell de Cent:
El Consell de Cent era l’òrgan de govern municipal de la ciutat de Barcelona. Aconsellava els consellers i els oficials reials en casos referents a la utilitat i la defensa de la ciutat, el seu territori i, més tard, també les seves possessions.
Creat per Jaume I mitjançant un seguit de disposicions entre els anys 1249 i 1274, estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms, renovables casa anys, escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.
