En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent, els burgesos s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi.
De vegades, els mateixos burgesos aconseguirien arrancar al poder senyorial, mitjançant la revolta, el dret a formar un municipi. Altres cops recorrien als monarques, que eren els únics que els podien concedir la independència del poder senyorial i el dret a l’autogovern.
Durant aquesta època, els reis van concedir moltes cartes o furs, documents en els quals es consignaven les llibertats de què podien gaudir els habitants dels burgs o viles i els compromisos (pagament d’impostos, homes per a exèrcits reials) que adquirien amb la monarquia.
Així, molts nuclis de població i ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans o dels comtes del territori l’autonomia política. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure (Barcelona, París, Le Mans).
A la majoria de les ciutats, el poder residia en una assemblea, composta per tots els mercaders i artesans, els quals escollien els homes que havien d’assumir el govern municipal per un any.
Durant una època, la relativa llibertat de les ciutats va contrastar amb els ferms vincles de dependència existents en la societat rural. Així, al principi, les decisions les prenia l’assemblea general dels veïns.
Tot i això, amb el pas del temps, els comerciants més rics van trobar sistemes per controlar el poder municipal i apartar-hi els sectors populars. Es va constituir així el que es denomina com patriciat urbà: el grup de famílies que tenien el poder econòmic i polític d’una ciutat.
Els mercaders, els grans artesans i els banquers formarien el patriciat urbà que monopolitzaria el govern de les ciutats. Per exemple, per l’ordenació de 1258, el rei Jaume I va establir la creació d’una assemblea de dos-cents jurats en representació del municipi de Barcelona: 89 ciutadans, 89 menestrals i 22 mercaders. El 1339, els escons del Consell de Cent de Barcelona es repartirien entre 72 ciutadans, 15 representants de la mà mitjana i 12 menestrals.
La necessitat creixent de diners de les monarquies feudals va fer que els reis veiessin en la burgesia enriquida un aliat útil. Generalment, aquesta aliança tindria com a base contrapartides, perquè els monarques atorgarien més mercats i autonomia als burgesos i els concedirien monopolis; aquests respondrien amb ajuts monetaris i de milícies urbanes. La via habitual per demanar ajuts va ser la convocatòria de Corts o Parlaments als quals acudien la noblesa, el clergat i els representants burgesos, i en les quals s’acabava sol·licitant diners a aquests darrers a canvi de concessions.
