El comerç també va experimentar un gran desenvolupament a partir del segle XII, perquè el creixement de la població va augmentar les necessitats de productes.

A mesura que les ciutats medievals van anar desenvolupant-se, i hi acudien amb més freqüència mercaders que portaven objectes variats i luxosos, els senyors feudals van estimar-se més de cobrar les seves rendes en diners (moneda) que no pas en espècies o en treball.

Fins i tot es va generalitzar la possibilitat de redempció (recuperació de la llibertat personal) per part dels serfs, mitjançant el pagament d’una determinada quantitat de diners. Cal tenir en compte que es tractava d’una època de creixement demogràfic, en la qual ja no era necessari retenir els treballadors de la terra.

Les famílies pageses, que tradicionalment havien practicat una economia de subsistència i autoabastament, no disposaven de diners. Per tant, es van veure obligats a cercar noves fórmules per a obtenir-lo. En la mesura del que va ser possible, van transformar els seus conreus i es van especialitzar en aquells productes que tinguessin demanda a les ciutats per a aconseguir diners a canvi. Amb aquests diners, podrien adquirir els productes manufacturats oferts pels artesans i la resta el lliuraven al senyor.

Tot això va potenciar la generalització creixent de l’agricultura de mercat i va fer que s’intensifiquessin les relacions entre les ciutats i el món rural. En aquests bescanvis, els habitants de la ciutat van aconseguir progressivament una posició d’avantatge enfront del camperolat o pagesia.

La població pagesa va viure una època de canvis. A les contrades on es podien conrear productes fàcils de vendre, hi va haver famílies que es van enriquir i que, fins i tot, van arribar a llogar més terres i contractar persones per tal d’obtenir més beneficis. D’altres famílies no van tenir aquesta possibilitat i van viure sotmeses a les pressions cada cop més dures dels senyors i de l’Església. Hi va haver altres persones que van aconseguir comprar la seva llibertat i establir-se a les ciutats.

Aquest renaixement del comerç no es pot separar de les transformacions agràries i del desenvolupament de les ciutats emmurallades, centres d’activitats mercantils i industrials.

El desenvolupament del comerç interior entre les ciutats i el món rural, i també el comerç amb països llunyans, va portar a l’increment del nombre de persones que s’hi dedicaven i a fer que s’organitzessin per afrontar els possibles obstacles. En els seus viatges trobaven amb freqüència assaltants que els robaven les mercaderies.

Els comerciants havien de pagar molts tributs als senyors perquè els deixessin vendre els seus productes a l’interior de la senyoria o simplement per a poder travessar-la. Per això, els comerciants van organitzar caravanes i van demanar suport als monarques.

La monarquia va intervenir en molts països i va proporcionar llocs espaiosos, ben vigilats i defensats, per tal que s’hi poguessin realitzar de forma periòdica les fires o mercats. Una de les raons més importants del suport de les monarquies als comerciants va ser la possibilitat de cobrar-los tributs. Cal tenir en compte les grans necessitats financeres de les monarquies i la dificultat que tenien per a recaptar tributs a les terres dels senyors i de l’Església. Als monarques els convenia que els negocis comercials prosperessin i que, a més, s’efectuessin en indrets prèviament privats, per tal de facilitar-ne el seu control.

La reactivació del comerç es va produir per la multiplicació de fires i mercats setmanals a les àrees rurals i el desenvolupament comercial a llarga distància.

Les fires i els mercats van facilitar que els pagesos medievals comencessin a treballar determinades espècies en funció de la seva venda a mercats o fires anyals, i altres ocupessin els suburbis de les ciutats per a oferir els seus productes a una demanda urbana creixent i rendible.

L’augment del comerç va comportar l’aparició de noves tècniques bancàries i financeres a Europa. En totes les fires o mercats hi havia també la figura del canvista. Com que cada Estat, per petit que fos, encunyava i utilitzava la seva pròpia moneda, calia que algú en tingués una gran varietat i en facilités els canvis per a efectuar la compra-venda. A més, freqüentment els canvistes concedien préstecs, que després cobraven amb interessos. Amb el pas del temps, aquesta activitat donaria lloc a l’aparició de la banca.

En el període comprès entre l’any 400 i el 1000, aproximadament, l’Europa occidental era una regió subdesenvolupada en comparació amb l’Imperi Bizantí i el califat islàmic, un territori assolat pels desordres polítics i per la manca de seguretat, amb una economia de subsistència i poca circulació de mercaderies.

A partir del segle X, va viure’s un primer renaixement del comerç en els ports de Nàpols, Ravenna, Pisa o Venècia, entre d’altres, que iniciarien un canvi fonamental: els bizantins i els àrabs començarien a ser desplaçats com a intermediaris en el comerç entre Orient i Occident. Així, la ruta comercial del Mediterrani relacionava les ciutats de la costa de les penínsules Ibèrica i Itàlica amb els ports musulmans i de l’Imperi bizantí.

Des de finals del segle XII i principis del XIII, els ports de la Península Itàlica dominarien la Mediterrània oriental. Venècia, que practicava el comerç, legal i de contraban, amb Bizanci i, alhora, mantenia relacions comercials amb l’islam (espècies, perfums, ivori, porcellana, tèxtils i oli), tindria l’hegemonia en l’activitat comercial.

Els pelegrinatges i les croades tindrien un paper molt important en aquest renaixement comercial que es manifestaria amb l’ampliació i renovació de rutes i del volum, nombre i qualitat de les mercaderies, amb l’aparició de les primeres associacions armades de mercaders, i amb la de noves fires i mercats fixos. Els viatges comercials sovint eren molt cars i van començar a finançar-se a crèdit. I per evitar els robatoris es van establir les lletres de canvi, que permetien viatjar sense portar diners en metàl·lic.

A l’Europa occidental, es va incrementar notablement la capacitat adquisitiva dels sectors més poderosos, els quals van sentir-se atrets pels productes procedents de l’Orient: espècies per a conservar i amanir els aliments (pebre, canyella, comí, etc.), tints, perfums, teixits de seda i molts altres objectes de luxe.

La decadència de Bizanci va deixar el control del comerç amb Orient a mans de ciutats mediterrànies, com Venècia, Gènova o Barcelona. Des d’aquestes ciutats es distribuïen les mercaderies cap a l’interior del continent.

El desenvolupament d’intercanvis a llarga distància va permetre el creixement de ciutats del nord europeu com Gènova, Milà, Pisa i Venècia, que, juntament amb d’altres ciutats mediterrànies com Marsella i Barcelona, connectarien amb les ciutats de Constantinoble, Antioquia i Alexandria, on carregaven sedes, espècies, perfums i pells que arribaven per rutes caravaneres des de l’Extrem Orient. El pagament es feia amb l’or que arribava del Sudan als ports del nord d’Àfrica i que, al seu torn, es pagava amb mercaderies orientals i occidentals, i amb la plata de les mines de l’Europa central.

Va resultar d’essencial importància una ruta comercial terrestre que enllaçava el nord d’Itàlia amb el nord d’Europa (Alemanya, Flandes), arribant a comunicar els ports portuguesos (Lisboa) i del Cantàbric (Bilbao, Santander) amb les ciutats flamenques (Bruges, Anvers), alemanyes (Hamburg, Lübeck) i fins i tot russes. D’aquesta manera, al Bàltic i al Mar del Nord es va produir una gran activitat comercial.

Els comerciants de les ciutats més importants del nord d’Europa van arribar a crear al segle XIII una lliga, la Hansa, per tal de controlar el comerç que s’hi realitzava. A través de la Hansa s’intercanviaven les llanes castellanes i angleses; els vins francesos; l’estany anglès, i l’ambre, les pells, la fusta i el blat del Bàltic.