A Europa les ciutats havien entrat en una fase de decadència després de la crisi de l’Imperi romà. Durant l’alta edat mitjana, la vida urbana es mantindria força reduïda, però a partir del segle XI, i durant el XII, les ciutats van tornar a créixer donant lloc a un renaixement de les ciutats (burgs), amb la creació de noves poblacions, sorgides al costat d’un castell o un monestir, en una cruïlla de camins o en rutes comercials, o al desenvolupament de les ja existents que tornaven a cobrar força.
Tanmateix, les ciutats medievals eren petites i les més grans tenien uns 50.000 habitants. Les més poblades eren París, les ciutats dels Països Baixos (Bruges, Gant…) i les del nord d’Itàlia (Gènova, Florència, Venècia…).
El creixement de les ciutats va respondre a diversos motius. D’una banda, amb les noves tècniques agrícoles es necessitaven menys camperols i molts van haver d’emigrar a les ciutats per buscar-hi feina.
D’altra banda, l’expansió agrària aconseguida fins al segle XIII va permetre que la població augmentés i també que s’obtinguessin més excedents. Això va provocar l’aparició d’artesans especialitzats i l’expansió del comerç. A poc a poc, al costat dels castells dels senyors o junt als monestirs, a les cruïlles dels camins, vora als rius o als ports, es va produir una concentració d’artesans i comerciants que proporcionaven productes manufacturats a canvi de béns agraris.
Per això molts mercaders es van instal·lar a les ciutats, on tenien lloc els mercats. Els camperols dels voltants anaven un cop per setmana a la ciutat a vendre els seus productes i, alhora, hi compraven els que necessitaven. Algunes ciutats van arribar a ser centres de comerç regional i fins tot internacional molt importants.
A més, Les ciutats oferien condicions de vida millors, perquè no estaven sota el control dels senyors feudals i tots els seus habitants eren lliures. Cada ciutat tenia el seu propi govern, l’ajuntament, que dirigia un alcalde. Molts camperols també van emigrar a les ciutats per fugir de la servitud i ser més lliures.
Així, es va donar el sorgiment de la vida urbana a l’edat mitjana, una de les característiques del qual va ser la repoblació de les antigues ciutats creades a l’època del domini romà. Aquests nuclis de població, que ja no es dedicaven a les tasques agràries, sinó que en realitzaven unes altres de complementàries, van ser denominats burgs i els seus habitants burgesos.
Els nous habitants dels burgs constitueixen un nou estament social: la burgesia, especialitzada en el comerç o l’artesania, la riquesa de la qual no era la terra, sinó les monedes o la plata. Sorgia, doncs, l’associació comunal –consell o comunitat- i, amb això, la burgesia adquiria personalitat jurídica i esdevindria una força social, futur germen de dissolució de l’ordre feudal.
Si bé a l’habitant de les ciutats s’anomenava burgès, entre ells hi havia grans diferències: alguns eren molt rics, per exemple els propietaris dels tallers artesans més grans i els mercaders principals. Aquests grups controlaven el govern de la ciutat; però, la majoria de la població estava formada per artesans i botiguers modestos, i per persones dedicades al servei domèstic en les cases dels més rics. Per sota d’ells hi havia els pobres i els marginats, que no tenien feina i mendicaven o fins i tot delinquien per sobreviure.
Cal tenir en compte que a les ciutats de l’Europa medieval la major part de la població era cristiana. Però també hi havia grups de jueus que vivien en barris separats, les jueries o calls. Als regnes cristians de la península Ibèrica també hi havia la població musulmana, que vivia en uns barris anomenats moreries.
