La Catalunya carolíngia i l’art preromànic:
El domini franc va suposar una penetració de la cultura carolíngia a la Catalunya Vella. En efecte, l’escriptura visigòtica va ser desplaçada per la carolina, la litúrgia franco-romana va substituir la hispanovisigòtica i la regla benedictina va introduir-se progressivament.
La cultura va ser monopolitzada per l’Església. Els monestirs, amb les seves escoles monàstiques i les seves biblioteques, com la de Ripoll, eren els nuclis més dinàmics. Van destacar els de Cuixà i Ripoll, especialment aquest darrer, on va estudiar Gerbert d’Aurillac, el futur papa Silvestre II.
D’aquest període cal esmentar la figura de Miró Monfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, que va redactar les actes de consagració dels monestirs de Cuixà i de Ripoll i va introduir el grec en els seus escrits llatins.
Quant a l’art, durant els segles IX i X, va desenvolupar-se el preromànic. Així, l’arquitectura d’aquest període va caracteritzar-se per:
a. Esglésies amb planta basilical o rectangular.
b. Sostres amb encavallades de fusta a les naus, i de volta als absis.
c. Finestres d’una sola esqueixada i volums pesants.
d. Utilització d’arcs ultrapassats o de ferradura.
e. Presència d’absis trapezoïdals.
Cal destacar les esglésies de Cuixà i de Ripoll i la munió de petites esglésies rurals esteses arreu del Pirineu i Pre-Pirineu, com Sant Quirze de Pedret, Sant Julià de Boada i Sant Vicenç d’Obiols, així com la primitiva església d’Olèrdola, al sud del Llobregat (Penedès).
Aparició del català com a llengua i literatura trobadoresca:
Durant els segles XI i XII la producció literària catalana va manifestar-se dues formes: l’escrita i l’oral.
La literatura escrita utilitzava el llatí com a vehicle de comunicació i s’adreçava als cercles eclesiàstics. La transmissió i la creació culturals estaven a les mans fonamentalment dels escriptoris i les biblioteques dels monestirs i de les catedrals. Per contra, les formes literàries orals, adreçades a una noblesa i una pagesia incultes, feien servir el romanç per a compondre les seves cançons i narracions de gesta.
No obstant l’hegemonia del llatí, la llengua catalana, que segons sembla va començar a tenir identitat pròpia durant el segle IX, apareix ja en els documents dels segles XI i XII, destacant el document de les Homilies d’Organyà, datat a finals del segle XII o principis del XIII.
D’altra banda, cap a mitjans del segle XII, coincidint amb l’expansió cap a Occitània, va introduir-se a Catalunya la poesia trobadoresca en llengua provençal, de caràcter cortesà i de la qual Guillem de Berguedà va ser el representant català més destacat.
L’art romànic català:
En el camp artístic, el romànic va arrelar per tot Catalunya reflectint les característiques d’una societat teocèntrica i feudal.
L’arquitectura va ser, com a la resta d’Europa, la forma artística predominant. A Catalunya, a partir de l’any 1000, va sorgir un tipus d’arquitectura autòctona, fruit de la confluència dels corrents anteriors (visigot, musulmà i carolingi), caracteritzada per la seva monumentalitat i la riquesa de la seva decoració escultòrica. L’església del monestir de Sant Pere de Rodes, consagrada l’any 1022, n’és el centre i l’obra més representativa.
Aquest estil autòcton va desenvolupar-se en el segle XI –Sant Miquel de Fluvià n’és un dels exemples més destacat– i tindrà gran repercussió en el segle XII.
Cap a començaments del segle XI, impulsat per l’abat Oliba, va penetrar des del sud-est de França i del nord d’Itàlia l’estil llombard, que va formar l’anomenat “primer romànic”. A les esglésies de Sant Jaume de Frontanyà, Santa Maria de Ripoll i Sant Vicenç de Cardona se’n poden observar les característiques, funcionalitat i, quant a la decoració, les arcuacions cegues i les faixes llombardes.
A partir del segle XII, amb el “segon romànic”, l’arquitectura va arribar a la seva plenitud. La catedral de la Seu d’Urgell, els monestirs de Sant Pere de Galligants, Sant Esteve d’en Bas, Sant Pere de Besalú i Sant Joan de les Abadesses constitueixen clars exponents d’aquesta etapa.
En aquest període l’arquitectura va esdevenir més monumental, amb esglésies de tres o més naus, transepte, diversos absis i absidioles, i en alguns casos un cimbori que cobreix la cúpula.
Durant el segle XII, malgrat el domini del “segon romànic”, encara van construir-se esglésies d’estil llombard, com Sant Climent i Santa Maria de Taüll.
L’escultura no va destacar durant el segle XI i va estar subordinada a l’arquitectura. A finals de segle, però, va sorgir un important nucli entorn del monestir de Sant Pere de Roda, i també al Rosselló, que van escampar la seva influència per les comarques gironines i que es caracteritzaven per la seva funció didàctica, sobretot en els capitells i portades. El claustre de Sant Cugat del Vallès i la gran portalada de Santa Maria de Ripoll són dos dels exponents més significatius.
Durant el segle XI, l’escultura va trobar un nou camp en la imatge policromada, caracteritzada per la seva rigidesa i inexpressivitat.
La pintura mural va constituir una altre focus important d’expressió. Els temes religiosos van ser predominants, especialment la representació de la majestat de Crist envoltat per l’ametlla mística o màndorla i acompanyat pels quatre evangelistes (tetramorf). La Mare de Déu també va ser un altre motiu representat, i reuneix unes característiques similars a la del Pantocràtor. Apareix asseguda amb el nen, però sense que entre ells dos hi hagi cap mena de relació, com si fossin dues figures aïllades. Les pintures de Sant Quirze de Pedret i Taüll són potser les més representatives. Tècnicament són pintures planes i poc naturalistes.
Les pintures sobre fusta també van tenir un paper important, tot i que no tant com les murals. Es troben en el frontal dels altars i el baldaquí. Iconogràficament representen la imatge de Crist o de la Verge tancada dins la màndorla i envoltada pel tetramorf o per àngels. Al costat hi ha representades les figures dels apòstols. Al segle XII, tres nuclis artístics van assolir una gran expansió: la Seu d’Urgell, Ripoll i Vic.
