La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement econòmic de l’agricultura en la Catalunya de l’edat mitjana. Tot i això, cal destacar la importància de la dita ramaderia menor.
Un lloc important dins d’aquesta agricultura menor l’ocupava el gallinam, que no podia mancar en cap llar pagesa. Fins i tot n’hi havia a les cases dels nuclis urbans. Els retaules de la baixa edat mitjana mostren com les gallines de ciutat corrien pels carrers en llibertat i menjaven les deixalles casolanes que la gent tirava daltabaix de les muralles, al fossat.
De les gallines s’obtenien els ous, que eren un dels components fonamentals de la dieta de l’home medieval. També es consumia la carn dels capons, que era un menjar freqüent a les taules de la gent rica. Molts censos emfitèutics i altres gravàmens es satisfeien amb ous i capons. I també, moltes vegades, els jornals dels obrers del camp, que es pagaven en espècie, eren pagats amb ous, capons o gallines.
Després del gallinam, el segon lloc de la ramaderia menor l’ocupaven les abelles. Cada mas acostumava a tenir alguns ruscs d’abelles instal·lats estratègicament als marges dels camps i al mig del bosc, en llocs on abundaven les flors. De les abelles s’obtenia la mel, que era l’edulcorant habitual, i la cera verge, que es feia servir per a la il·luminació de les llars riques i d’esglésies i monestirs.
Com que a causa dels usos litúrgics medievals les esglésies consumien molta cera, és normal que fossin aquestes (principalment els monestirs) les que posseïssin un major nombre d’arnes. Així mateix, és normal que esglésies i monestirs, titulars de moltes propietats, es fessin pagar una part dels censos emfitèutics dels seus pagesos en quantitats de cera, que s’acostumava a satisfer per la Mare de Déu de Febrer.
