L’any 1134, el rei d’Aragó, Alfons I el Bataller, va morir sense descendència directa i deixant un testament força polèmic. Així, el difunt rei deixava el seu regne als ordres militars del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre per tal d’obtenir de Déu la salvació dels seus antecessors i de la seva ànima.
Aquesta decisió va tenir diferents efectes negatius pel regne d’Aragó. D’una banda, Navarra, tot aprofitant el buit de poder creat, va independitzar-se d’Aragó. D’altra banda, Alfons VII de Castella va envair Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre com a mesura de pressió per tal d’ampliar els seus dominis.
Davant la gravetat dels fets, la noblesa aragonesa, disconforme amb el testament d’Alfons el Bataller, va elegir com a nou rei un germà del finat monarca: Ramir el Monjo, bisbe de Roda-Barbastre.
Ramir el Monjo, gens interessat en la vida política, va mirar de negociar amb Castella i Navarra, mentre el seu matrimoni amb Agnès d’Aquitània tenia com a resultat el naixement d’una nena, Peronella, que esdevenia l’hereva del regne.
Finalment, i després de llargues negociacions, ja que els principals reis peninsulars pretenien el matrimoni amb Peronella, Ramir va decidir-se a lliurar-la a Ramon Berenguer IV (1137), tot i que el matrimoni no va realitzar-se fins a l’any 1151, ja que en el moment del pacte Peronella era una nena que només tenia un any.
La recentment creada Corona d’Aragó representava una mera unió dinàstica, no una fusió entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Era un Estat compost, o confederació, en el qual els monarques eren a la vegada reis d’Aragó i comtes de Barcelona. Per tant, cada territori conservava les seves pròpies lleis i tradicions i els trets característics de la cultura i només compartien la figura del monarca, que portaria el títol de “comte-rei”. D’aquesta manera, Aragó s’assegurava la supervivència com a regne i evitava una possible absorció per part de Castella.
A més, la llana i els cereals aragonesos van trobar bons mercats en les terres catalanes, de la mateixa manera que, un cop conquerida la ciutat de Tortosa, aquesta va ser un bon punt de partença per a les ambicions aragoneses sobre València.
El comtat de Barcelona, per la seva banda, va sortir reforçat respecte els altres comtats catalans i sobretot en relació a Castella. A més, la força de la nova entitat política va permetre reprendre la conquesta, que va incloure les ciutats de Tortosa i Lleida i de la resta de territoris del sud que constituirien la Catalunya Nova.
Així, la formació de la Corona d’Aragó va trencar l’equilibri de forces existent a la Península i va determinar l’articulació d’unes noves relacions entre el regne de Castella i el regne catalano-aragonès.
Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella van signar, el 1140, el Tractat de Carrión. En ell el comte de Barcelona va retre homenatge al rei castellà a canvi de recuperar bona part del regne d’Aragó que havia estat ocupada per part dels castellans a la mort d’Alfons el Bataller. A més es convenia la unió dels dos regnes per tal d’atacar i repartir-se Navarra i l’ajut militar de Ramon Berenguer IV per a ocupar Almeria.
Posteriorment, pel Tractat de Tudellén de 1151, ambdós sobirans es van repartir la Península. Als catalano-aragonesos els corresponien, per la seva futura conquesta, els territoris de València, Dénia i Múrcia, pels quals el comte-rei retria homenatge i jurament de fidelitat al rei de Castella. També va determinar-se una nova acció sobre Navarra.
Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, va ser el primer comte-rei de la Corona d’Aragó. Va completar la reconquesta aragonesa amb la presa de Casp i Terol (1178) i va annexionar els comtats del Rosselló (1172) i el Pallars Jussà (1192) a Barcelona.
Pel Tractat de Cazola de 1179, el rei castellà Alfons VIII i el comte-rei català Alfons I el Cast van fer una redistribució dels territoris que encara restaven per conquerir als musulmans. València, Xàtiva i Dénia eren reservats per a la Corona d’Aragó, que renunciava a Múrcia a canvi de no declarar-se vassall del rei castellà pels territoris anteriors.
El seu fill, Pere el Catòlic, va continuar la política d’intervenció peninsular amb Castella i va participar, juntament amb Alfons VIII de Castella i Sanç VII de Navarra, en la batalla de les Navas de Tolosa (1212), en la qual l’Imperi Almohade va ser derrotat, i amb ell el darrer intent musulmà per frenar l’expansió dels regnes cristians.
