L’etapa compresa entre els segles XI i XII assenyala també un període de creixement territorial dels comtats catalans més enllà dels territoris peninsulars que serien la seva “frontera natural”, caracteritzada per dos elements principals:

1. L’expansió ultrapirinenca.

2. L’inici de la intervenció catalana a la Mediterrània.

L’expansió ultrapirinenca:

Els comtes catalans van concebre la idea de bastir un Estat pirinenc que estengués per les dues vessants dels Pirineus.

Tot i que no hi ha una raó prou clara que ens expliqui els motius pels quals els comtes van buscar l’expansió cap a Occitània, alguns historiadors creuen que no existia un projecte imperialista predeterminat, almenys inicialment, sinó simplement la intenció de cercar nous patrimonis per a deixar-los en herència als successors.

Segons altres interpretacions, en canvi, les raons de l’expansió ultrapirinenca hauríem de cercar-la en la tradició d’intercanvis que existia entre els dos vessants pirinencs des del segle VIII i que va impulsar els comtes de Barcelona a endinsar-se en uns territoris que els eren coneguts.

El primer pas important en aquesta direcció va ser realitzat per Ramon Berenguer I quan va adquirir els comtats de Carcassona-Rasès a la mort dels seus titulars. Però, arran de la crisi provocada per l’assassinat de Ramon Berenguer II aquests territoris es perdrien.

No obstant això, el matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença va proporcionar al casal de Barcelona la part marítima del comtat de Provença, per bé que, com a conseqüència, es va guanyar la rivalitat del casal de Tolosa.

Ramon Berenguer IV va portar a terme una hàbil política diplomàtica que tenia per objectiu cercar el suport d’Anglaterra i, en definitiva, l’aïllament de França i Tolosa.

El seu fill, Alfons I el Cast, va haver de lluitar contra Tolosa i enfrontar-se a l’heretgia dels càtars, que arrelava amb força en terres occitanes.

El seu successor, Pere el Catòlic, va heretar tot el problema i va enfrontar-se amb la croada que el sant pare Innocenci III havia decretat contra els càtars.

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo.

Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

De mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Finalment, va optar per fer front els croats i l’any 1213 va morir mentre lluitava en la Batalla de Muret. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Els inicis de l’expansió mediterrània:

La intervenció a la Mediterrània per part dels comtes catalans té el seu origen en l’expedició que, juntament amb la República de Pisa, va realitzar Ramon Berenguer III contra les Balears (1114-1115) per tal d’eliminar la pirateria que des d’aquestes illes interferia el comerç.

Si bé les Balears no van ser conquerides, el balanç de l’operació va ser positiu ja que, a més del botí aconseguit, van establir-se uns precedents històrics per a la posterior conquesta. Aquesta va ser projectada per Ramon Berenguer IV i Alfons el Cast, però no va portar-se a terme fins el regnat de Jaume I.