La societat catalana dels segles VII, IX i X va ser bàsicament equilibrada com a resultat del procés de repoblació portat a terme en els comtats. El predomini del sistema d’aprisió va crear una massa de camperols lliures i propietaris de les terres que treballaven, que es contraposava a una noblesa encara reduïda i en formació.
La noblesa, integrada per comtes, vescomtes i vicaris, era l’estament dominant. Els comtes i els vescomtes formaven el grup dirigent, mentre que els vicaris representaven l’autoritat comtal en els indrets que se’ls havia encomanat (castrum o castells termenats). Des dels seus castells, aquests vicaris administraven les terres, dirigint, sobretot, el procés de repoblació, i eren la màxima autoritat militar i judicial. Com a recompensa per la seva tasca rebien un lot de terres, el feu, i una part de les rendes públiques que li corresponien al comte.
La noblesa estava vinculada entre ella mitjançant vincles familiars i juraments de fidelitat.
El clergat s’organitzava en cinc bisbats (Elna, Urgell, Girona, Barcelona i Vic) dependents de l’arquebisbat de Narbona. No constituïa, però, un estament homogeni. Calia diferenciar entre clergat rural, amb un nivell de vida similar al dels pagesos, i la jerarquia religiosa, amb una situació econòmica superior.
Els bisbats catalans van estar, especialment a partir del segle X, sota el control dels comtes, que hi van situar membres de les seves pròpies famílies, a causa de la influència política i social que posseïen en el si de la societat i per les rendes que percebien.
També a partir del segle X, els comtes catalans van intentar desvincular l’Església catalana de la franca. L’any 970, el comte Borrell, juntament amb el bisbe Ató de Vic, va viatjar a Roma per a demanar la separació de Narbona. Les gestions van resultar satisfactòries, però un cop arribats a Catalunya, van fracassar a causa de l’oposició del bisbe de Narbona i l’assassinat d’Ató.
La pagesia era el grup social més nombrós. A més dels pagesos aprisiadors, existien els que treballaven tinences. Aquests, mitjançant contractes de parceria, treballaven les terres a canvi del pagament d’unes rendes en espècies, normalment una onzena part de la collita, i altres productes, com ous, vi i cereals.
Els jueus i els esclaus van ser les minories socials més representatives a la Catalunya franca.
Els jueus, abundants a Barcelona, Girona i Besalú, encara no constituïen un grup econòmicament poderós però ja es dedicaven a les activitats financeres i a les professions liberals.
Els esclaus eren majoritàriament d’origen musulmà, presoners capturats, que esdevenien objectes exòtics i de luxe a les cases de les famílies benestants.
