La repoblació de la Catalunya Vella:
La població catalana va concentrar-se, bàsicament, fins a començaments del segle XI, als Pirineus i Pre-Pirineus, ja que aquestes serralades constituïen un dels pocs refugis segurs davant les amenaces musulmanes.
Les valls pirinenques van ser densament poblades, a la vegada que eren artigades i conreades el màxim de terres disponibles. Els cereals, la vinya i la ramaderia van ser la base de l’alimentació de la població, com també els fruits que es trobaven al bosc (bolets, gerds, maduixes, glans, avellanes).
Tot i això, la pressió demogràfica va arribar a ser tant important que la producció d’aliments va resultar insuficient i la fam va aparèixer amb relativa freqüència. La conseqüència va ser que famílies senceres davallaren de la muntanya cercant noves terres on establir-se.
D’aquesta manera s’iniciava la repoblació de la Catalunya Vella en un procés que va seguir les següents etapes:
1. Entre el 800 i el 850, les zones ocupades van correspondre al comtat de Girona, on els monestirs (Sant Esteve de Banyoles) van ser centres d’atracció de pagesos repobladors.
2. Des del 870 fins el 897 va realitzar-se la tasca repobladora de Guifré el Pelós. Entre el 870 i el 878, quan era comte d’Urgell i Cerdanya, va iniciar la repoblació de la vall del Lord, on l’any 885 es va fundar el monestir de Sant Llorenç de Morunys. A partir del 878, amb la investidura dels comtats de Girona i Barcelona, Guifré va portar a terme una gran tasca al Berguedà i al comtat d’Osona, on van establir-se pagesos vinguts de la Cerdanya. Els pobladors van instal•lar-se al Ripollès, la Plana de Vic, les Guilleries, el Lluçanès, el Moianès i el Pla de Bages. A finals del segle IX, el massís de Montserrat va ser ocupat.
3. Entre el 900 i el 935, els descendents de Guifré van consolidar l’obra feta al Berguedà i Osona i van organitzar la repoblació del Vallès.
4. A partir del 935, les terres de l’interior de la Catalunya Vella van romandre inactives i va iniciar-se el poblament dels territoris situats al sud del riu Llobregat, cap a les valls de l’Anoia i del Gaià.
El model de repoblació més comú en terres catalanes va ser l’aprisió o dret del primer ocupant. Es basava en les lleis visigòtiques, per les quals després de trenta anys d’ocupació pacífica de territoris reials, aquests passaven a mans dels aprisiadors.
Aquest tipus de poblament (sovint fomentat pels comtes, interessats a dominar territoris perillosos) va ser el predominant a la Catalunya Vella durant els segles IX i X i va originar l’existència d’un estrat molt nombrós de petits i mitjans propietaris.
Els pagesos aprisiadors, inicialment, s’instal•laven en zones de muntanya com el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat o la vall alta del riu Tordera, ja que, a més de la seguretat, l’hàbitat d’aquestes zones els recordava el sistema de vida que portaven en els seus llocs d’origen. A mesura, però, que l’amenaça musulmana va anar allunyant-se, van ocupar les terres més fèrtils de les valls i les planes.
Paral·lelament a la consolidació de l’aprisió, va implantar-se una altra forma de possessió de la terra: el feu. Quan una zona havia estat repoblada, el comte hi enviava un representant, el vicari, perquè hi erigís un castell i la defensés i administrés. De les terres que estaven desocupades, el vicari en rebia un lot (feu) com a recompensa pel seu servei.
Quant als nuclis urbans catalans en aquest període, els més importants van ser Barcelona i Girona, pels quals els historiadors han calculat, en el segle X, una població de 1.500 i 1.000 habitants respectivament. Altres nuclis urbans destacats, però en un paper secundari respecte els anteriors, van ser Castelló d’Empúries, Besalú, la Seu d’Urgell i Vic.
Les activitats econòmiques a la Marca Hispànica:
L’economia catalana, com l’europea, va ser en aquest període fonamentalment autàrquica. L’agricultura era l’activitat dominant. Cereals (ordi, sègol, blat) i vinya van dominar d’aquesta manera la producció agrària, enriquida amb fruiters (oliveres, nogueres, pomeres) i petites hortes a mesura que els pagesos van ocupar les terres més meridionals.
La ramaderia va ser una activitat complementària de l’agricultura, especialment a les zones de muntanya, on les pastures eren abundants. En alguns indrets del Pirineu, els pallers van arribar a ser tan freqüents que van donar nom a la comarca del Pallars.
Pel que fa a la pesca, el consum de peix era molt elevat a causa de les obligacions religioses. La recol•lecció dels fruits boscans era una altra activitat destacada.
Quant a l’artesania i el comerç, la seva activitat va ser força reduïda en aquest període, com corresponia a una societat de subsistència. A les ciutats més importants se celebraven mercats on s’intercanviaven productes agraris, bestiar i productes artesans.
La moneda va continuar circulant, per bé que la d’or pràcticament va desaparèixer. Les monedes més freqüents van ser el diner de plata, que s’emprava com a moneda d’ús, i el sou, utilitzat com a unitat de compte. L’equivalència monetària era la següent: un sou era igual a dotze diners.
