Entre els anys 812 i 820, els comtats catalans van estar sota el govern del que podem anomenar com “gent del país”. Tot i això, els intents secessionistes per part d’un sector de la noblesa (destitució del comte de Berà i revolta antifranca de Guillermó i Aissó) van portar els francs a cedir el govern dels comtats als nobles francs.
Així, a causa de la destitució del comte de Berà (820) i el posterior nomenament del franc Bernat de Septimània com a comte de Barcelona (826), el fill del primer, Guillermó, i un col·laborador seu, Aissó, van revoltar-se contra els francs, comandant una facció indigenista i visigotista de la noblesa catalana que s’oposava a la designació de comtes d’origen franc. La insurrecció va fracassar i fins l’any 878 els nobles francs van dominar els comtats catalans.
Aquests, però, aprofitant el procés de feudalització de la monarquia carolíngia, van utilitzar els comtats catalans en benefici propi, no dubtant en rebel·lar-se contra l’autoritat reial (revolta de Bernat de Gòtia, 865-878).
Per altra banda, les relacions amb els musulmans van alternar, fins a la proclamació del califat (929), períodes de pau amb expedicions de saqueig, com les que van patir la ciutat de Barcelona (851) o el castell de Terrassa (856). Tot i això, sembla que les etapes de pau van sovintejar més que les de guerra, com ho prova el fet que els musulmans no van poder recuperar cap territori i les intenses relacions que es van desenvolupar entre la població d’una banda i altra.
Sobirans de la dinastia carolíngia que van regnar sobre Catalunya:
| Any | Rei |
| 768-814 | Carlemany |
| 814-840 | Lluís el Piadós |
| 840-877 | Carles el Calb |
| 877-879 | Lluís el Tartamut |
| 879-884 | Lluís III |
| 884-888 | Carles el Gros |
| 888-898 | Odó |
| 898-923 | Carles el Simple |
| 923-936 | Rodulf |
| 936-954 | Lluís d’Ultramar |
| 954-986 | Lotari |
| 986-987 | Lluís V |
L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició carolíngia, va decidir l’emperador Carles el Calb a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona.
La tasca més important de Guifré el Pelós va ser la repoblació de les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó. Així, per tal de reforçar la frontera Llobregat-Cardener-Segre, Guifré va repoblar Berga i va organitzar el comtat d’Osona, fundant els monestirs de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i reconstruint el castell de Cardona.
La tasca de Guifré el Pelós, però, va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. Així, aquests, en una expedició sarraïna contra les terres barcelonines, el 897, el van ferir mortalment. La seva mort es mitificaria, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.
A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats.
Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca.
La revifalla carolíngia, però, va ser només un miratge i novament van aparèixer les crisis successòries, aprofitades pels comtes catalans per a consolidar-se. Les relacions de vassallatge amb els francs es van anar afeblint, alhora que la política de les diverses famílies es feia més independent. El principi hereditari va ser la norma de successió en els comtats des del començament del segle X i es va donar un nou impuls a la Reconquesta, traslladant la frontera al Penedès i colonitzant, posteriorment, les valls de l’Anoia i del Gaià.
La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Fins i tot va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.
L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac, la ciutat de Barcelona va ser saquejada l’any 985.
Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987) van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.
El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.
Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.
Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.
9 Responses
A veure si ho he agafat: 400 anys abans d’aparèixer a un document el nom Catalunya, existien uns comtats anomenats catalans…
A Carles “el Calb” no és que tots li prenien el pèl i allò ni era imperi ni era res, és que un cabdill molt nacionalista català dit Guifré (“el Pilós” apareix a partir del segle XII per associar-se amb els Plantapilosa tolosans) es va fer independentista perquè menystenia els francs, avançant-se quasi bé 900 anys al concepte actual d’estats nacionals.
Aquest brillant visionari va fer un escut heràldic amb quatre barres 200 anys abans d’endegar-se el feudalisme i l’heràldica fent l’escut d’armes de Ramon Berenguer IV, perquè els anteriors eren distints. Estaria bé veure la bandera de Provença i a quina època es fa la nostra senyera. Ah sí, “segons la llegenda”… però s’explica… la llegenda.
Borrell II (“Burr”=”torre” + “ell”= “petita” en àrab culte) per casualitats de la vida fa bones “migues” amb els cordovesos, però no tarda en adonar-se del seu europeisme innat i al final torna amb els francs.
I tota la resta, si fa o no fa. Això sí, que no falti la paraula “independència” al costat de la paraula “hispànica”, que té poders hipnòtics.
Visca d’Abadal, Jordi Pujol i visca la història a nivell de l’ESO. Deu ser que aquest noi és historiador… perquè explica històries. Molt convenients per justificar a la dreta ultranacionalista, cal afegir.
Benvolgut Bartomeu,
Primer de tot, com vols anomenar els comtats que configuraven la Marca Hispànica? Comtats hispànics? Doncs, sense ànim d’ofendre ningú, jo considero que els hem d’anomenar comtats catalans ja que estan en el territori que més endavant s’anomenaria Catalunya. I, ja que l’objectiu d’aquest blog és fer arribar la història a un ampli ventall de lectors, s’ha de tenir en compte que la terminologia ha de ser comprensible per tothom.
En segon lloc, respecte del comte Guifré el Pelós, és cert que els seus orígens familiars van ser un enigma i que el sobrenom de “el Pelós” és posterior al seu regnat i forma part de la seva llegenda (igual que el fet de l’escut de les quatre barres). Ara bé, com que ha passat a la història amb aquest sobrenom, no veig cap inconvenient en fer-lo servir com a manera d’identificar un personatge històric (igual que passa amb tants altres monarques al llarg de la història del món).
Crec, en tot cas, que queda clar, i sinó amb el teu comentari segur que ho és, que no s’està parlant en cap cas d’un Estat nacional definit segons els termes que només apareixeran en el segle XIX. S’està parlant d’un comte (un delegat del monarca carolingi o franc) que exerceix el seu limitat poder en uns territoris camí de la feudalització i en cap cas d’un sobirà.
Tercera qüestió, en cap cas es parla de Borrell II (desconec si el seu nom és d’orígen àrab com afirmes, però em semblaria força estrany) en termes nacionalistes. Es descriu el canvi de la seva política justificant-la en termes polítics documentats per multitud de medievalistes. Ni va ser un amic dels àrabs ni un europeista tardà, va jugar una carta política en benefici seu i de la seva nissaga comtal. Ni més ni menys.
I, finalment, no es diu en cap moment que Catalunya fos independent, perquè això és impossible ja que no existia com a tal. Es parla de la independència (de fet, que no jurídica) dels comtats respecte de la monarquia franca. Uns comtats que, al llarg dels segles, acabarien donant forma al que avui és Catalunya, però que en aquell moment no eren més que això, un conjunt de territoris governats per diferents nissagues emparentades entre elles i amb uns lligams més i menys forts segons el període.
Respecte de si aquesta lectura que faig, afavoreix la dreta ultranacionalista… No tinc clar a qui et refereixes perquè de dreta ultranacionalista només en conec l’espanyola, historiogràficament parlant. Ni Ramon d’Abadal, ni Jordi Pujol són figures extremistes ultranacionalistes catalanes. I jo, ja t’asseguro que no ho sóc.
I, sí sóc historiador. I professor de secundària. I, fixa’t, n’estic molt orgullós de ser-ho. I segurament explico històries de la història, com tu dius, perquè la narració és la millor forma d’arribar als lectors. Unes vegades coincidiran amb la meva interpretació i d’altres no i ho he d’acceptar. Però, el que no és just és que treguis les meves paraules de context i diguis coses que ni he escrit ni he insinuat en el text. El meu blog és un espai didàctic però que sempre busca la major rigorositat en el discurs.
Borrell es un cognom d’origen germànic o got no àrab; el terme Marca Hispànica, va ser emprat per alguns historiadors de la cort franca però mai va tenir validesa oficial; i Marca significa “frontera”, frontera amb els territoris hispànics de l’Al-Àndalus.
Benvolgut company Vicente Moreno: la Història l’hauríem de fer servir per trencar mites, no pas per reproduir-los bo i donant-los-hi una aura cientificista per colar-los més (vaselina mental). Dispensa si vaig estar una mica incisiu i irònic, però és que com has pogut comprovar el tema em calenta. Per això et demano disculpes.
Tanmateix, per la resta… no. Els comtats s’haurien d’anomenar “comtats”. Si m’apures, del Nord-Est peninsular; i més a l’acadèmia o a una revista especialitzada. A una conversa de bar suposo seria diferent, tot i que tampoc deuria ser-ho.
Intentes desmentir que certes subtileses del llenguatge conviden a conjeturar i comparar, i justificar el present a través del passat, però penso que de fet encara ho emfatitzes més negant-ho. La insinuació és un art molt hàbil… però no va amb mi. Gens. Segur que no et creus que aquest article teu precisament ara i precisament fet així, és quelcom innocu, innocent i inintencionat però el problema no és aquest, sinó que el coneixement que se’n desprèn del dit article… és mentida!
Respecte a l’ultradreta: aquí el problema és “gordu” ja que a Catalunya es troba disfressada. Inclús aquells que l’escampen no són conscients del peu que calcen (i això és molt trist) o no s’atreveixen a ser ho.
Recapacitem: si un és molt nacionalista español i es tatua “la roja”, es… (bé tonto, no?) d’ultradreta, dispensa la broma. Si un és molt nacionalista alemany rollo “über alles” és d’ultradreta. si un francès és superchauvinista és del Le Penn i si un català es molt molt nacionalista… és d’esquerres??? Cas únic al món. Potser per això dins dels partits (un en especial em ve al cap) no saben on ballen. Marx deia que un obrer del tèxtil de Manchester tenia més a veure amb un obrer de Nova Dheli que amb el seu amo anglès com ell, atès que els unia el concepte de classe. Per això es va fer la Internacional Obrea, perquè eren cosmopolites, contrari al nacionalisme que és un concepte de dretes burgeses. Si continuem rallats amb el tema dels nacionalismes, som una tortuga panxa enlaire, i entre que “si son galgos o si son podencos”… bé, ja saps com acaben els versos. Estaria bé recapacitar sobre aquest punt, no creus?
Estem al 2010, ja és hora de no fer historiografia com al 1910. O ens atrevim o se’ns mengen. Va ser Orwell el que va escriure “qui controla el present controla el passat. Qui controla el passat, controla el futur”?
Moltes gràcies pel teu temps.
Per a mi el problema es troba a la part baixa del Llobregat. Allí era terra de frontera i molts dels castells que hi ha sembla ser que van ser bastits durant els temps d’en Gifré. Però, per l’estil de construcció d’alguns, mirant sempre les deixes d’aquests (els forats) i seguint la tesi del Professor Manel Riu, de que eren torres de fusta, crec que aquells castell devien ser un xic anteriors, potser de temps de Bernat de Septimània o poc després. Ja que la fita de conquesta havia d’arribar quasi obligatòriament a tot el hinterland de Barcelona, assegurar la riba dreta del Llobregat, era la millor manera, per tant les torres devien ser àgils en la seva construcció i ràpides, tant com ho feien els carolingis.
Ah, Albert Pérez, company, no te’n refiïs del senyor Riu que és “de la Màfia”!
A l’època de la Septimània encara no s’havia produït el procés “d”incastellameto” i aquell senyor data mirant fustes i formes de finestres. Jo soc del Cardener i veig a diari moltes construccions d’aquestes que podrien perfectament haver estat fetes per gent d’aquí (viven aquí) de religió musulmana. Nom en clau per la dreta burgesa: “els sarraïns”.
Però això no t’ho diran mai perquè tendiríem a relacionar això amb l’Islam i es podria arribar fàcil a allò de “que està usted disiendo, que semos moros?”. El més adeqüadet és conjeturar sobre tot menys sobre això.
Jo sóc català i la meva sang es de color blau amb tons violeta!!! La meva descendència és de procedència del Lors i de la classe rica de Suïssa… “Y un jamón que te comas!” Som cosins germans del moros per molt que ens foti! jajaja.
Vicente Moreno Cullell, ets molt jove i penso que ni la teva cara “d’empollón” ens fa creure el que dius… “Et felicito fill!!!”
Es nota que a uns quants els fa “repelús” que sota les valuoses obres fetes a l’època dominada per l’Islam, apareixen obres del caduc imperi romà, inclús algunes amb antecedents de molt antigues construccions dels anomenats Ibers.
L’Islam va fer algunes aportacions tecnològiques, però de fet va ocupar els territoris del nord-est peninsular molts menys anys que els de la resta de la península. D’això a dir que som cosins germans dels moros, dons és com dir que també som cosins germans del centreeuropeus, per lo de Carles V i successors… La veritat ni una cosa ni l’altra.
No soc historiador ni molt menys, però no entenc els comentaris de l’amic Bartomeu. Per la lectura d’aquest article (que m’agrada molt per cert) i d’altres, el que va succeir es que com a conseqüència de l’invasió musulmana, es varen organitzar diversos nuclis de defensa del territori apoyats per l’imperi carolingi i amb participació important dels antics governants visigotics i locals combinats amb altres governants posats pels francs. Entre els diferents comtats van haver-hi aliances i lluites. D’aquesta activitat política, posteriorment varen neixer el Pais vasc, Navarra, Aragó i Catalunya. No cal introduïr la política, crec que ho espatlla tot perque la historia explica una serie de fets, i la visió política en fa una interpretació personal.