La Reconquesta va dividir la Península Ibèrica en dos sectors clarament diferenciats: l’occidental o cantàbric, amb uns orígens clarament visigòtics i del qual, a partir del nucli inicial del regne d’Astúries, va sorgir el Regne de Castella, i l’oriental o pirinenc, creat per l’Imperi Carolingi i del qual va néixer la futura Catalunya.

La Reconquesta va ser un procés històric provocat per la invasió musulmana de la Península. La presència musulmana va trencar la unitat de les terres peninsulars, assolida pels visigots, i va provocar el sorgiment de dos nuclis diferenciats de resistència als invasors, el cantàbric i el pirinenc. Aquests, en diferents etapes que van perllongar-se per espai de segles, lluitarien contra els musulmans fins a derrotar-los definitivament.

El concepte de reconquesta s’ha d’associar al de repoblació. Aquest consisteix en l’ocupació i explotació de territoris arrabassats als musulmans.

Les dates que la historiografia tradicional dóna a la Reconquesta situen el seu inici el 711, amb la Batalla de Guadalete, i perllonguen el procés fins el 1492, amb l’ocupació del Regne de Granada per part dels Reis Catòlics.

Si ens centrem en el sector oriental, els musulmans, després de dominar la Península, van intentar prosseguir el seu avenç per Europa avançant cap al Regne dels Francs, on van ser derrotats a la Batalla de Poitiers (732). Després d’aquesta derrota, els musulmans van limitar la seva expansió per Europa al control de la Península Ibèrica, mentre que els francs van mantenir una pressió constant sobre la frontera nord d’Al-Àndalus .

Aquest fet, sumat a l’escàs control musulmà sobre la Septimània o Gàl·lia gòtica va portar Pipí el Breu, el primer rei carolingi, a la conquesta d’aquests territoris i a la consolidació de la frontera del seu regne als Pirineus. A la seva mort, l’any 768, Nimes, Besiers, Narbona i Tolosa havien estat ocupades i la frontera traslladada.

Des d’aquesta posició, els francs van oferir avantatges als pobladors que volguessin establir-se en les terres conquerides. Aquesta política va donar prestigi al regne franc entre la població hispano-visigoda que habitava els territoris al sud dels Pirineus i això en va facilitar, més endavant, la seva instal·lació.

A la Península, mentrestant, les lluites internes dels musulmans van impedir la unitat d’Al-Àndalus. Malgrat la implantació de l’emirat independent per part de l’omeia Abderrahman I, alguns sectors de la noblesa musulmana –especialment els més allunyats de Còrdova– aspiraven a independitzar-se.

A la Marca Superior (dins de la qual es trobaven els territoris de l’actual Catalunya) aquests sentiments eren compartits per la població indígena, de tal manera que van buscar (musulmans i hispans) l’ajut dels francs.

Així, l’any 777, el valí de Barcelona-Girona acompanyat, potser, pel d’Osca, va negociar amb Carlemany suport contra els musulmans andalusins i aquesta va pensar en crear un districte de frontera, la futura Marca Hispànica, entre els Pirineus i el riu Ebre, amb l’objectiu de defensar els seus dominis de possibles atacs musulmans. En conseqüència, durant el regnat de l’emperador Carlemany (768-814), es van dur a terme diverses incursions carolíngies al sud dels Pirineus.

Pel juny-juliol de l’any 778, el propi Carlemany va comandar una expedició contra Saragossa, però la ciutat no es va lliurar als exèrcits francs, trencant el que havia pactat amb la monarquia carolíngia. Aquest fracàs, atribuïble als recels del valí de la ciutat, independentista però no favorable als carolingis, va comportar la fugida dels hispans més compromesos, temorosos de les represàlies de Còrdova.

Aquestes represàlies van concretar-se en les expedicions de càstig, dirigides pel mateix Abderrahman I, dels anys 781 i 782, però no van impedir que Girona, esperonada per la bona acollida que els hispans van trobar en la cort carolíngia, es lliurés l’any 785 als francs. El seu exemple va ser seguit pels habitants de Besalú, del Vallespir, de Peralada, i d’Empúries i, posteriorment, l’any 789, pels de l’Urgell i la Cerdanya, mentre que els del Pallars i la Ribagorça van cercar la protecció del comte de Tolosa.

L’emirat, malgrat les seves lluites internes, va reaccionar llançant expedicions que van arribar a l’interior del regne carolingi. Aquest fet va acabar de convèncer Carlemany de la necessitat de crear una marca i va encomanar al seu fill Lluís el Piadós la conquesta dels territoris peninsulars fins a l’Ebre.

Els resultats no van fer-se esperar. Després d’un llarg setge, la ciutat de Barcelona va ser ocupada per un exèrcit conduït per Lluís el Piadós, fill de Carlemany, l’any 801 i a partir d’aquesta ciutat els francs van realitzar accions contra Tortosa, Osca i Pamplona que van fracassar, fet que va portar Carlemany, l’any 812, a signar la pau oferta pels musulmans.

D’aquesta manera, la Marca Hispànica quedava constituïda pels territoris compresos pels Pirineus, el Llobregat i el seu afluent el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp. Aquest territori, el nucli més antic de Catalunya, seria conegut amb el nom de Catalunya Vella.

Els territoris de la Marca Hispànica no van configurar-se mai com una unitat administrativa, és a dir, una mena de marquesat, sinó que van organitzar-se com la suma de diferents comtats independents entre ells i vinculats vassallàticament a l’emperador carolingi o als comtes de Tolosa.

Aquests comtats van ser, bàsicament, els de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Barcelona-Girona-Osona, Rosselló i Empúries. A més, els comtats es subdividien, en alguns casos, en demarcacions més petites anomenades pagi, com ara els de Berga, Conflent, Vallespir o Besalú, entre d’altres.

Aquestes divisions territorials (comtats i pagi) no van ser imposades pels francs, sinó que ja existien i, possiblement, el seu origen es remuntaria al regnat visigot o, fins i tot, al període del Baix Imperi Romà.

Les funcions dels comtes eren diverses. Representaven els monarques carolingis i feien aplicar les ordres que aquests els feien arribar a través dels seus representants (missi dominici), administraven els seus béns en el comtat, reclutaven la host, mantenien l’ordre públic i presidien els tribunals de justícia.

Si bé al començament els comtes de la Marca Hispànica eren nomenats d’entre els membres de l’aristocràcia franca, amb el temps, el desinterès i les lluites internes que es van viure en aquell regne van motivar que fossin nomenats comtes els membres del grup local privilegiat. D’aquesta manera, a la pràctica, des de finals del segle IX, els comtes catalans van començar a distanciar-se dels reis carolingis i, ben entrat el segle X i de forma paral·lela a la desintegració de l’Imperi Carolingi, ja van començar a actuar gairebé de forma independent respecte dels monarques francs.

A mitjans del segle X, ja eren quatre les grans dinasties comtals que dominaven les terres catalanes: el casal de Barcelona-Osona-Girona, el casal de Cerdanya-Besalú, el casal d’Empúries-Rosselló i el casal de Pallars-Ribagorça. Les relacions entre elles venien dominades pels forts vincles familiars que les unien, i, per bé que els comtats eren oficialment independents entre si, els forts lligams familiars feien que a la pràctica hi hagués una certa unitat d’acció en el govern.