Fins a la Revolució Industrial la població europea va viure en un precari equilibri amb els recursos alimentaris, així qualsevol augment demogràfic que no es correspongués amb un increment de les possibilitats agràries derivava en un desnodriment que deixava sense defenses el cos humà i vulnerable davant de qualsevol atac epidèmic.
Això va ser una constant durant l’edat mitjana, a excepció del període que va del segle XI al XIII, durant el qual es va viure una expansió demogràfica sostinguda.
En les comunitats agrícoles que, per tal d’augmentar la producció, practicaven el sistema d’ampliar les terres de conreu, s’observa sempre la mateixa evolució demogràfica. La població creix. En haver més boques que alimentar, però també més braços que poden treballar, s’aprofiten més i millor les terres.
Aquest procediment es mantindrà fins a que baixi la fertilitat de les terres utilitzades, i, per tant, rendeixin menys. Aleshores, la població començaria a estar mal alimentada i exposada a les malalties. Si a això hi afegim el fet que hi havia poques possibilitats d’emmagatzemar reserves i la incidència de les males collites, a causa de factors climàtics, és comprensible que s’iniciés una fase de constricció.
Aleshores, moria més gent i es tenien menys fills, fins que es tornava a establir l’equilibri entre població i recursos, i comença novament el cicle.
Les dades de naixements (baptismes) i morts enregistrades a les parròquies, que s’han conservat i estudiat, permeten comprovar que durant l’edat mitjana, a la majoria dels pobles europeus, va desenvolupar-se un procés demogràfic cíclic, d’expansió i recessió constant, el qual denominem antic règim demogràfic.
Tot i això, hi va haver períodes, com l’etapa compresa entre els segles XI i XIII, en els quals aquesta oscil•lació cíclica va tenir una tendència general ascendent.
L’augment de població a partir de l’any 1000 va veure’s afavorit per un cert interès dels senyors a concedir terres per conrear de manera que s’augmentessin les seves rendes, i a la tala dels boscos que va comportar la rompuda de noves terres, i per tant de la producció agrícola.
Altres factors que van possibilitar l’augment demogràfic van ser la millora climàtica que, gràcies a una pluviometria favorable, va fer més abundoses les collites; l’atur de les grans migracions que havien assolat Europa (germànics, magiars, normands, etc.); i la introducció de les institucions de Pau i Treva de Déu, que a la llarga contribuirien a la disminució de la mortaldat.
En arribar al segle XIV, es va produir una brusca contracció que no donaria pas a una nova tendència expansiva fins al segle XV. D’aquesta manera, a finals del segle XIII, l’expansió agrària va aturar-se un cop assolit el límit ecològic (les noves terres eren més dolentes, el ritme de producció per la manca d’adobs s’havia estabilitzat, la manca de boscos va fer entrar en crisi la ramaderia en un moment que era important per l’adob dels camps deixats al guaret).
Tot plegat va incidir en un augment dels preus, agreujat per un seguit de males collites que causarien la fam (especialment virulenta va ser la dels anys 1315 a 1317). I per acabar-ho d’adobar, durant els anys 1348-1349 va estendre’s la pesta negra, malaltia terriblement contagiosa. La pesta va ser la més extensa de les malures que iniciaren tot un seguit de “mals anys” que estroncarien o paralitzarien el creixement de moltes ciutats i viles rurals.
Malgrat la recessió, moltes ciutats (París, Florència, Gènova…) creixerien en extensió durant els segles XIV i XV i les pèrdues humanes degudes a les epidèmies es van recuperar ràpidament. Per tant, la crisi urbana va ser, en part, una crisi d’adaptació i de creixement.
