El model familiar generalitzat durant l’edat mitjana, tot i que mantenia influències romanes i germàniques, va estar molt determinat pel cristianisme.

Es basava en el contracte matrimonial entre un home i una dona, legitimat mitjançant la intervenció d’un representant de l’Església. Aquest contracte podia ser establert pels pares de la contraent (l’edat mínima dels esposos solia ser de 14 anys per als nois i de 12 per a les noies). Així, la dona havia de casar-se amb l’espòs que triés el seu pare i, després, dedicar-se a la vida domèstica i a ser mare.

El matrimoni implicava la total submissió de les dones als seus marits i el lliurament d’una dot, que completava el patrimoni familiar. La quantitat de béns que integrava la dot i també la seva forma de lliurament variaven d’un lloc a l’altre.

Mitjançant el matrimoni es regulava la transmissió de les herències. Aquest fet explica que moltes de les relacions amoroses entre homes i dones es desenvolupessin al marge del matrimoni.

Una de les funcions bàsiques del matrimoni, segons el cristianisme, era la procreació. Les dones solien tenir bastants fills, perquè molts nens morien en néixer o poc després.

Al si de la família pagesa medieval, homes i dones es dedicaven a les activitats productives, feines agrícoles, feines artesanals, etc., a les quals es sumaven els nens així que l’edat els ho permetia.

De portes endins, la bona esposa humil va estar obligada a fer la neteja diària, fregar els plats i fer el llit. I, sobretot, filar perquè una dona no podia restar ociosa. Elles també eren les encarregades d’anar al mercat per proveir-se d’aliments, especialment de carn i peix, llegums i formatges.

Així, les esposes camperoles eren treballadores de jornada completa, de qui les feines eren essencials per a la subsistència i benestar de casa seva. No només compartien el treball agrícola general, sinó que també treballaven en el petit hort que hi havia al pati on podien cultivar verdures, tenir algunes gallines i potser algun porc per a augmentar la pobre dieta, i també recollien herbes i llenya en el camp comunal. Les dones tenien, a més, les tasques les tasques domèstiques de teixir el drap per a la casa, cuinar i fer la bugada.

L’accés a la cultura va ser restringit, i només les dones dels estaments privilegiats sabien lletres. Si acabaven treballant fora de la llar ho feren de teixidores o de barreteres, o bé desenvolupaven tasques en sastreries i merceries. En cap cas tenien els drets laborals dels homes.

L’àmbit familiar i l’àmbit reproductiu estaven bàsicament a càrrec de les dones. Els historiadors anomenem així tot el que està relacionat amb la gestació i criança dels fills, la cura dels malalts i vells, i tot allò que era necessari per a mantenir la capacitat productiva de les persones i la formació de les noves generacions.

Tot això es desenvolupava en l’àmbit domèstic. En aquella època els nens i les nenes aprenien el que calia al si de la pròpia família. Es tractava d’un aprenentatge per imitació. La transmissió d’idees i coneixements es realitzava oralment, a través de mares i àvies. L’educació i els tractats pedagògics no existien, només els fills masculins dels nobles rebien una formació militar i les filles conventual.

No tots els homes ni totes les dones estaven casats. Els individus solters es vinculaven a una família, a una institució (vida monacal, exèrcit) o vivien de forma marginal. Els captaires van ser molt nombrosos al llarg de l’edat mitjana.

Pel que fa als menors, la mortalitat infantil era molt alta i, en aquestes circumstàncies, la pèrdua d’un nadó prenia un valor relatiu. De fet, totes les llars tenien fills petits difunts i els índexs de dones mortes de part i de nens orfes eren elevades. La mitjana de vida era de poc més de trenta anys. En un context d’escassetat, els nens aviat, en set o vuit anys, havien de convertir-se en un element productiu. El progenitor masculí era l’únic responsable, per la llei i la moral, mentre les tasques de la dona es reduïen als primers anys de la vida dels nens: engendrar i alletar.