La noblesa feudal, composta pels cavallers i les seves famílies, s’encarregava de defensar la població militarment segons la teoria dels ordres en que es dividia la societat medieval. És a dir, la guerra era la seva activitat principal. A la vegada, però, eren senyors feudals i al voltant de la seva ideologia s’edificaria l’imaginari del feudalisme.
En el segle IX l’hàbitat dels nobles era la “vil·la”, una casa més o menys gran i luxosa que s’aixecava en el centre de la propietat i rodejada de les bordes dels serfs, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d’un sistema defensiu pròpiament dit. Seria a partir de la segona meitat del segle IX, al centre d’Europa, com a resultat de les incursions normandes i de la descomposició de l’Imperi Carolingi, quan els càrrecs comtals passarien, lentament, a ser hereditaris i començarien a construir-se els edificis fortificats.
Les famílies comtals aconseguirien que el feu passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d’homenatge, al seu senyor. En la pràctica la condició de vassallatge implicava que el comte havia d’ajudar militarment al seu rei i que no es giraria en contra seva o s’independitzaria.
La descentralització del poder comportaria un buit de poder, les comunicacions esdevindrien insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugirien, el perill d’invasions seria constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, a cada comtat es muntaria un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciarien, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d’un poderós per assegurar-se protecció i seguretat.
D’aquesta manera, les caseries aïllades s’agruparien entorn de la casa del senyor, el qual procediria a fortificar-la. Així naixia el castell rudimentari que, a partir del segle X, es transformaria en símbol del poder.
Al capdavant de cada fortalesa es posava un cavaller, que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres (feus) que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l’heretabilitat de les funcions militars provocaria la formació d’un segon estament de noblesa: la cavalleria.
Per protegir-se, els castells estaven envoltats de fossats i tenien una o diverses files de muralles amb torres. L’interior presentava una estructura complexa: hi havia estables per guardar els cavalls i el bestiar, grans patis en què entrenaven els militars, una ferreria, pous i graners i una capella pròpia.
A la torre de l’homenatge hi vivia el senyor i la seva família. Per això era la construcció més alta i protegida. Dins la torre, el gran saló era el centre vital: el senyor hi rebia els cavallers i hi celebrava festes, banquets, balls i representacions, per a les quals es feien venir joglars, trobadors i artistes ambulants que cantaven i recitaven poemes.
D’aquesta manera, el noble feudal va ser un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols als quals havia cedit part de la seva terra en usdefruit. El castell rebia els seus vassalls i el personal encarregat de l’administració de la casa i de les terres. Des del castell administrava justícia perquè el feudatari tenia dret a jutjar els seus vassalls i serfs. Ara bé, no tots els nobles eren iguals de poderosos. Alguns eren amos de grans feus i d’immenses riqueses, mentre que d’altres només tenien les armes i un cavall.
La guerra, els duels, la caça i els tornejos constituirien les coordenades de la vida dels nobles. Lluitaven a cavall, i com a armes portaven una llança, l’escut, l’espasa i la maça.
Els fills dels nobles començaven la seva educació militar ja des de nens. De petits, servien de patges i escuders d’un noble important, amb el qual aprenien les diferents tècniques de combat. I quan arribaven a la majoria d’edat, es convertien en cavallers després d’una cerimònia específica.
En cas de declarar-se la guerra, el rei convocava els cavallers i els demanava ajuda militar. Els cavallers i els seus vassalls hi acudien amb les tropes i formaven una mainada. Quan la gerra s’acabava, nobles i guerrers tornaven als feus fins al proper requeriment reial.
Els nobles havien d’estar sempre preparats per anar a la guerra i per això s’entrenaven contínuament. Una de les formes més comunes d’entrenament en aquest període eren els tornejos, combats que, malgrat que no eren a vida o mort, resultaven molt importants per guanyar prestigi i respecte.
A més, partir de finals del segle XII, la noblesa gaudiria d’un règim jurídic exempt d’impostos i alliberats de les penes corporals.
D’altra banda, la funció fonamental de les dones nobles era casar-se i tenir fills que asseguressin la pervivència del llinatge. Els matrimonis els concertaven els pares, a vegades quan els fills i sobretot les filles encara eren molt joves. Les que es quedaven solteres ingressaven als monestirs. Les dones dirigien la feina dels servents, educaven els nens més petits i brodaven i teixien. Rarament sortien del castell i estaven sotmeses completament al marit, al qual no podien desobeir sota pena de càstigs corporals.
Els vassalls dels nobles tenien moltes obligacions. La principal de totes era l’obligació del servei militar. També estaven obligats a allotjar el senyor i el seu seguici quan aquests passés pel territori del seu feu; a col·laborar en el rescat del seu senyor si queia presoner mitjançant una contribució; i havia d’aportar altres contribucions monetàries quan es casava la filla gran del senyor o quan el seu primogènit era ordenat cavaller, entre d’altres.
Per contra, el vassall prestava el servei de cort, és a dir, participava de l’assemblea general de tots els vassalls del senyor. En aquestes corts col·laboraven en l’administració de la justícia i participava, en certa mesura, en l’exercici del poder polític.
