El pagès medieval, seguint una tradició ancestral que gairebé va restar inalterable fins a la introducció del maquinisme en el camp en el segle XIX, efectuava un seguit de feines periòdiques que les fonts gràfiques, com la portalada de Ripoll, ens il·lustren detalladament.

Així, per l’octubre amb l’arribada de la tardor es recollien les fulles dels arbres per a farratge i llit dels animals, i es treballava la terra amb l’aixada, el càvec, la fanga o l’arada, escampava la llavor pels solcs i es passava el trill per igualar la terra i enterrar la llavor.

Pel novembre, es portaven els porcs al bosc a pasturar, i mentre aquests cercaven aglans, el pagès feia llenya per a passar el fred de l’hivern.

Pel desembre i pel gener es feia la matança dels porcs i dels xais. Pel març es podaven els arbres i es cavava la vinya. Per l’abril, a mida que arribava el bon temps, es caçava i es pescava.

Pel juny, sota la calor de l’estiu, es segava l’ordi i la civada amb la falç, deixant els rostolls alts per poder adobar les terres, i després es passava l’arada per barrejar els rostolls amb la terra humida.

Pel juliol se segava el blat. Per l’agost es feia la batuda i s’adobaven les tones. I pel setembre es veremava. I d’aquesta manera novament començava el cicle de treball del pagès medieval. Una rutina que en bona part d’Europa es perllongaria fins a la Revolució industrial dels segles XVIII i XIX i els canvis socials i econòmics que aquesta comportaria.