L’Església medieval va elaborar la teoria que justificava l’organització social pròpia del feudalisme. Aquesta explicava que en la societat humana, igualment que en qualsevol altre organisme, cadascuna de les parts que la configuraven acomplien una funció i que totes eren igualment necessàries.

A les classes dominants de la societat feudal, aquesta justificació dels seus privilegis els resultava força avantatjosa i la van fer seva, amb la divisió de la societat en tres ordres o estaments: clergat (oratores, els que oren), noblesa (bellatores, els que fan la guerra) i tercer estat (laboratores, els que treballen). Es pertanyia a cada estament per naixement, exceptuant el cas dels clergues.

Així, el clergat, composat eren pels monjos i els sacerdots, tenia la missió d’ajudar a aconseguir la salvació espiritual (la vida eterna, després de la mort) als éssers humans.

La noblesa, composta pels cavallers i les seves famílies, s’encarregava de defensar la població militarment.

El clergat i la noblesa eren estaments privilegiats, és a dir, estaven exempts de pagar impostos, no realitzaven treballs manuals i tenien accés a càrrecs polítics importants. Tot i que jurídicament constituïen dos ordres diferents, econòmicament pertanyien a la mateixa classe social: eren propietaris de grans extensions de terres i vivien de les rendes de les famílies pageses.

Per últim, el tercer estat, és a dir la resta de la societat, havia de proporcionar a aquests primers grups els mitjans materials necessaris per tal que poguessin desenvolupar la seva funció. Inicialment, el tercer ordre nominalment només hi incloïa els camperols. S’excloïa als artesans, els mercaders i els habitants de la ciutat perquè la seva importància era encara escassa i hi havia la convicció que la riquesa provenia de la terra. Més tard, amb el desenvolupament de les ciutats i el comerç, l’estament va abraçar també a la puixant burgesia urbana. Per tant, aquest estament estava composat per aquells que es dedicaven a produir i vendre els aliments i els productes que necessitava la societat.

És important no confondre el terme “ordre” o “estament”, que implica la classificació de les persones en grups amb una situació jurídica específica, amb el de “classe social”, que implica classificació econòmica en funció de la relació que mantinguin les persones amb el procés productiu.

Els oratores:

L’Església catòlica, present a tota l’Europa occidental, no va sostraure’s a la feudalització medieval. Com a administradors de grans propietats, els bisbes i els abats s’integrarien dins de la nova jerarquia feudal. Les parròquies i els monestirs eren unes senyories feudals com qualsevol altra: tenien terres pròpies i serfs que les treballaven. Així, la presa de possessió del càrrec d’abat o de bisbe va esdevenir un acte de vassallatge envers el monarca que incloïa servir-lo amb les armes.

La noblesa va aportar els seus fills pels càrrecs més importants de l’Església medieval. Els que pregaven fruïen de privilegis importants en matèria de justícia i d’impostos i d’una gran consideració social. A més, posseïen dominis eclesiàstics transformats en feus. Amb aquestes terres els bisbes i els abats esdevindrien vassalls d’un poderós senyor que controlava les investidures i imposava el candidat de llur elecció.

A finals del segle XI, el papa Gregori VII va realitzar una reforma que va prohibir algunes pràctiques i s’esforçaria a esmenar certs abusos com el matrimoni de sacerdots, els costums relaxats d’alguns prelats o el tràfic de beneficis eclesiàstics, entre d’altres.

D’altra banda, el 1027, l’Església, de la mà de l’abat Oliba, a la petita ciutat de Toluges, al Rosselló, va intentar suavitzar i limitar l’abús de les guerres privades mitjançant les disposicions de Pau i Treva de Déu que limitaven quines persones havien d’estar lliures de les violències i quins actes havien de ser prohibits.

La treva de Déu obligava a suspendre les hostilitats durant alguns dies de la setmana i en determinats períodes de l’any. L’objectiu era protegir els pagesos, disminuir la mortaldat, i, en definitiva, fer viable la vida social. Aquesta institució pacificadora s’estendria per tota Europa. Igualment, l’Església promouria l’esperit de Croada, o lluita contra els infidels, per canalitzar l’agressivitat dels cavallers pobres o secundaris.

Els bellatores:

En el segle IX l’hàbitat dels nobles era la “vil·la”, una casa més o menys gran i luxosa que s’aixecava en el centre de la propietat i rodejada de les bordes dels serfs, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d’un sistema defensiu pròpiament dit.

A partir de la segona meitat del segle IX, al centre d’Europa, com a resultat de les incursions normandes i de la descomposició de l’Imperi Carolingi, els càrrecs comtals passarien, lentament, a ser hereditaris i començarien a construir-se els edificis fortificats.

Les famílies comtals aconseguirien que el feu passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d’homenatge, al seu senyor. En la pràctica la condició de vassallatge implicava que el comte havia d’ajudar militarment al seu rei i que no es giraria en contra seva o s’independitzaria.

La descentralització del poder comportaria un buit de poder, les comunicacions esdevindrien insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugirien, el perill d’invasions seria constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, a cada comtat es muntaria un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciarien, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d’un poderós per assegurar-se protecció i seguretat.

D’aquesta manera, les caseries aïllades s’agruparien entorn de la casa del senyor, el qual procediria a fortificar-la. Així naixia el castell rudimentari que, a partir del segle X, es transformaria en símbol del poder.

Al capdavant de cada fortalesa es posava un cavaller, que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres (feus) que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l’heretabilitat de les funcions militars provocaria la formació d’un segon estament de noblesa: la cavalleria.

El noble va ser un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols als quals havia cedit part de la seva terra en usdefruit. El castell rebia els seus vassalls i el personal encarregat de l’administració de la casa i de les terres. Des del castell administrava justícia perquè el feudatari tenia dret a jutjar els seus vassalls i serfs. Ara bé, no tots els nobles eren iguals de poderosos. Alguns eren amos de grans feus i d’immenses riqueses, mentre que d’altres només tenien les armes i un cavall.

La guerra, els duels, la caça i els tornejos constituirien les coordenades de la vida dels nobles. A partir de finals del segle XII, la noblesa gaudiria d’un règim jurídic exempt d’impostos i alliberats de les penes corporals.

Els vassalls tenien moltes obligacions. La principal de totes era l’obligació del servei militar. També estaven obligats a allotjar el senyor i el seu seguici quan aquests passés pel territori del seu feu; a col·laborar en el rescat del seu senyor si queia presoner mitjançant una contribució; i havia d’aportar altres contribucions monetàries quan es casava la filla gran del senyor o quan el seu primogènit era ordenat cavaller, entre d’altres.

Per contra, el vassall prestava el servei de cort, és a dir, participava de l’assemblea general de tots els vassalls del senyor. En aquestes corts col·laboraven en l’administració de la justícia i participava, en certa mesura, en l’exercici del poder polític.

Els laboratores:

La jerarquització social va establir-se en funció directa de la terra posseïda i els qui estaven mancats de terra o aquells que es van veure obligats a perdre la seva llibertat per tenir dret a una mica de terra que els permetés subsistir quedarien en el punt més baix de la jerarquia social.

Així, al llarg dels primers segles de l’edat mitjana, la situació jurídica de la majoria de la població es va fer progressivament dependent.

Les successives invasions de pobles que van arribar a Europa van causar una clara inestabilitat. Tot i això, encara va ser més important el fet que el poder polític i militar era en mans dels senyors, els quals sovint s’enfrontaven entre ells, saquejaven i destruïen les possessions dels camperols.

En aquest clima d’inseguretat, molts pagesos lliuraven les seves terres al senyor a canvi de protecció. Des d’aleshores, estava obligat a lliurar al nou propietari una part variable del que conreava. Unes altres vegades, era el mateix grup familiar el que s’encomanava a un senyor laic o a un establiment eclesiàstic, de manera que la seva situació era només de semillibertat.

Per tant, entre els laboratores trobem esclaus sense terra que eren alimentats i vestits pels seus senyors, serfs que no podien abandonar la terra sense l’autorització del senyor i pagesos jurídicament lliures, però subjectes al tribunal del senyor i a totes les obligacions pròpies de la senyoria (pagament de tributs, serveis personals).

Tots els que treballaven en el domini senyorial pertanyien a l’estament dels serfs. Però no va ser una condició uniforme per tothom.

Per una banda, hi havia els serfs domèstics que conreaven la terra del senyor o bé realitzaven activitats artesanals indispensables en una economia autàrquica. A canvi rebien aliment i abric, però no disposaven de llibertat personal i no podien posseir béns ni contreure matrimoni sense autorització del senyor. La seva condició era hereditària.

Per una altra banda, hi havia els serfs de la gleva sotmesos a les càrregues més pesades i la condició de treball depenia de l’arbitri del senyor. Estaven lligats a la terra que conreaven sense poder abandonar-la: quan aquesta era venuda passaven a dependre del nou propietari.

Tots els pagesos devien pagar al senyor tributs i prestacions en moneda, una part de la collita i de bestiar, i de vegades, també objectes de producció domèstica (articles de fusta o peces de tela). A més de la prestació d’uns tres dies de treball no remunerat, havien de fer servir el molí, el forn i la premsa del senyor pagant un impost establert.

Tot i que va dependre de les contrades i de les èpoques, aquesta darrera situació va ser la més freqüent. Tots aquests homes, dependents d’un senyor, escapaven al control del rei.