Organització social i política. La societat islàmica era una societat de tipus tribal, organitzada en clans amplis, cohesionats per la solidaritat. La família era patriarcal, amb una important submissió de les dones. El matrimoni era poligàmic i endogàmic (realitzat entre membres de la mateixa comunitat), la qual cosa li donava un cert avantatge a l’hora d’absorbir i assimilar les poblacions amb les quals entrava en contacte.
Entre les tribus es podien establir pactes o vincles de clientela. Aquesta xarxa de fidelitats, basada en la solidaritat tribal, va afavorir el progrés de les conquestes, però va ser un obstacle a l’hora d’establir les bases de l’Estat ja que aquests vincles eren sempre condicionals.
Aleshores, els musulmans van tendir a prescindir dels vincles tribals, i es va recórrer als funcionaris i soldats procedents de la societat indígena o de més enllà de les fronteres de l’Islam (estranys, en definitiva, al medi tribal). Aquests funcionaris van caracteritzar-se per la seva fidelitat a la dinastia regnant.
L’estabilitat de les dinasties depenia, en part, del control de les rutes comercials i especialment de les dedicades al comerç de metalls preciosos. Quan aquest control fallava, la dinastia depenia, bàsicament, de l’excedent intern i augmentava la pressió fiscal més enllà del que era permès per la legislació islàmica. En aquest cas, el poder perdia legitimitat, i amb això el suport de la població, fet que facilitava l’esclat de revoltes i conflictes.
Cultura i ciència. A nivell cultural, la civilització islàmica va constituir una síntesi i va esdevenir transmissora dels coneixements procedents de diverses cultures i avançaren en camps tan importants com el de la matemàtica, la medicina i la filosofia. Així, els musulmans van tenir un paper molt important en el desenvolupament de la humanitat.
Es ben conegut el paper dels àrabs com a transmissors del llegat heretat de la societat clàssica, particularment de Grècia. També van ser peoners en diversos camps de la investigació científica i van acomplir un paper fonamental en el desenvolupament de la major part de les disciplines científiques.
Com a exemple citem a Muhammad ibn Musà al-Hwarizni, del segle IX, pare de l’àlgebra (paraula d’origen àrab). De les seves investigacions provenen termes com algorisme (mètode i notació en les diferents formes de càlcul) i guarisme (cadascun dels signes o xifres aràbigues que expressen una quantitat). Al-Hwarizni també va fer progressar considerablement la trigonometria.
A més de desenvolupar l’àlgebra, els musulmans aportarien la notació decimal i el zero (d’origen hindú).
També van desenvolupar les tècniques de navegació d’origen xinès, com la carta marina, la brúixola i l’astrolabi.
El saber va ser assimilat i desenvolupat a les madrasses (escoles alcoràniques). Tot sovint allí ensenyaven savis acabats de convertir a l’Islam.
La formació de l’Islam va servir perquè cultures abans separades entressin en contacte estret. El fet que l’àrab esdevingués llengua universal de l’Islam, a causa de l’expressa prohibició de traduir l’Alcorà, va servir de lligam de cultures distants.
També van crear grans biblioteques on van recollir obres seves i dels autors clàssics grecs i llatins, que d’aquesta manera es van poder conservar durant segles. Ben aviat, però, iniciarien el conreu d’una una brillant literatura aràbica (poesia, novel·la, llibres de viatges, contes, història…). De mica en mica, l’àrab desplaçaria el grec com a llengua culta; tot i que l’Islam la conservaria i estudiaria, especialment en el camp de la ciència. De les seves obres literàries van destacar especialment els Contes de les mil i una nits, on es barrejaven influències populars índies, perses i egípcies.
L’art de la imatge no va ser gaire representat fins a l’època turca. Així, l’obra d’art prototípica va ser la mesquita. Aquest edifici, de planta rectangular, continuaria la tradició bizantina que consistia a concentrat tots els efectes estètics a l’interior, mentre que descurava l’exterior, on s’adverteix directament el material de construcció. La decoració solia ser abstracta, geomètrica o vegetal.
Les mesquites més importants de les primeres etapes de l’Islam són la d’Omar, a Jerusalem, la de la Meca, la de Cairuan, a Tunis, i la de Còrdova, a Andalusia. Altres edificis de tipus religiós son les madrasses i les tombes fortificades (tomba de Tamerlà a Samarcanda), mentre que en arquitectura civil destaquen els palaus dels sobirans (Madinat al-Zahra a Al-Àndalus, el palau de Topkapi a Istanbul, l’Alhambra de Granada), les albergueries, els hospitals i els banys públics.
L’ arquitectura islàmica té unes característiques particulars:
Es construïa amb materials pobres i poc duradors, com ara maons i guix. Aquests materials, però, es recobrien amb una decoració abundant i molt bella, que els donava una aparença de gran riquesa. L’islam prohibeix representar animals i persones. Per això, per decorar usaven motius geomètrics i vegetals. Un altre tipus de decoració era la cal·ligrafia, que és molt bonica i artística. Cobrien els murs amb textos de l’Alcorà, poemes i lloances.
La preocupació per crear ambients agradables i frescos va donar lloc a espais en els quals abundaven jocs de llum i ombra que s’aconseguien per mitjà de l’ús de vidrieres, gelosies i reflexos a les rajoles. A més, el gust per l’aigua es materialitzava en fonts, piscines, cascades, etc.
Els edificis musulmans se sostenien sobre columnes, pilars i diferents tipus d’arcs, com ara els arcs de ferradura i els polilobulats. A vegades aquests elements eren tan nombrosos que formaven autèntics boscos. Generalment, aquests edificis es cobrien amb sostres plans i de fusta, tot i que també usaven cúpules, que van arribar a ser decorades amb gran riquesa.
En arts aplicades, la ceràmica va assolir un gran desenvolupament, profusament decorada amb varietat de motius i formes. La miniatura que il·lustrava els llibres també va adquirir un gran nivell de qualitat. Els tapissos, les catifes i altres tipus d’objectes industrials com arquetes i pots per guardar joiells o perfums, generalment d’ivori, foren importants en l’art i en el comerç. En les arts aplicades es denota una forta influència de l’art persa, amb dibuixos estilitzats d’animals o vegetals enfrontats. En aquests dibuixos i en les miniatures sí que apareix la figura humana i són freqüents les representacions de Mahoma, encara que sense rostre.
La cultura àrab va assolir el seu punt culminant entre els segles IX i XI. Durant el segle XV, aquesta civilització entraria en decadència. Els musulmans serien expulsats de la Península Ibèrica a la fi de l’Edat Mitjana i la totalitat dels països que van constituir l’Imperi, llevat del Marroc, caurien sota l’òrbita dels turcs otomans, els quals arribarien a ocupar els Balcans i a amenaçar la ciutat de Viena.
