A Arras, una ciutat ubicada a Artois, al nord-est de França en el límit amb els Països Baixos, va néixer, el 6 de maig de 1758, Maximilien François Marie Isidoire de Robespierre, qui arribaria a ser un dels polítics revolucionari francesos més destacats. Fill de Jacqueline-Margarite Carraut, filla d’un empresari cerveser, i François de Robespierre, un reconegut advocat de la localitat –és  dir, de base petit burgesa–, va haver de fer-se càrrec dels seus quatre germans petits en morir la mare de part i patir l’abandonament patern.

Robespierre va créixer sota un caràcter desconfiat i tancat en si mateix. Gairebé no tenia amics i generalment refusava el contacte físic, a més de mostrar-se impenetrable en el pla emocional. Gràcies a una beca, va finalitzar els estudis a París –on coincidiria amb altres protagonistes de la Revolució com Camille Desmoulins– per exercir com a advocat a Arras (1781), on va assolir un important reconeixement, especialment com a defensor dels menys afavorits, i va resultar elegit com un dels vuit diputats que representarien la la província d’Artois en el Tercer Estat als Estats Generals (1789). Apassionat lector de Rousseau, les seves idees al voltant del contracte social van afavorir el seu pensament contra l’absolutisme monàrquic. En aquesta primera etapa com a diputat ja començaria a destacar per l’eloqüència dels seus discursos, la defensa de les classes desafavorides, l’oposició a la tirania, la defensa de les llibertats, l’educació pública i gratuïta, i per l’extremisme de les seves idees. En els Estats Generals arribaria a pronunciar la següent afirmació: “matar un home és tancar-li el camí per a tornar a la virtut; és matar l’expiació; és fet deshonrós matar el penediment”.

Transformats els Estats Generals en Assemblea Nacional Constituent, Robespierre formaria part de l’oposició democràtica i, influït per les idees de Rousseau, reclamaria el sufragi universal i defensaria la plena democràcia política i social, d’acord amb els interessos de la petita burgesia. La seva eloqüència, la seva integritat moral i l’austeritat dels seus costums van acabar per apropar al seu voltant un nombrós nombre de seguidors que l’assenyalaven com a exemple de virtut. La seva honestedat i vida senzilla li valgueren des d’aquest moment el sobrenom de l’Incorruptible.

Va ser un dels principals líders del club dels Jacobins (des de 1790), l’evolució democràtica del qual impulsaria decididament. Quan, el 1792, els girondins van declarar la guerra a Àustria, Robespierre s’oposà a la política bel·licista, que creia perillosa sense haver consolidat l’obra revolucionària a l’interior del país (“ningú estima els missioners armats”), i, temerós de la possibilitat contrarevolucionària, acusaria La Fayette de cercar el poder absolut. Va aconseguir articular un multitudinari moviment popular que va conduir a l’assalt a les Tulleries i a la captura de Lluís XVI i la seva família, presoners del poble de París representat per la Comuna.

Després de les jornades de l’agost del 1792, Robespierre augmentaria la seva influència, esdevenint un dels dirigents principals de la Comuna de París (el govern municipal parisenc). Va comprendre que per a salvar la Revolució era necessari recolçar-se en el poble, i que per fer-ho s’havia d’atendre les seves necessitats socials. L’incorruptible impulsaria aleshores la formació d’una nova assemblea que substituís la Legislativa. El mateix dia que les tropes franceses s’imposaven a les prussianes a Valmy, s’inauguraven les sessions del nou parlament, la Convenció Nacional, escollida per sufragi universal. Elegit diputat per París, Robespierre dirigiria, juntament amb Danton i Marat, la política dels jacobins.

La Convenció va abolir la monarquia i va proclamar la República. Els objectius de Robespierre passarien ara, principalment, per l’execució de Lluís XVI, l’eliminació dels girondins i la creació del Comitè de Salvació Pública, del qual va esdevenir el màxim dirigent. Executat Lluís XVI, el 21 de gener de 1793, el següent objectiu s’assoliria el maig amb l’expulsió dels girondins de la Convenció. La política girondina havia comportat l’articulació de la Primera Coalició antifrancesa i havia permès l’esclat del moviment contrarevolucionari de la Vendée, deixant un poble famèlic i exasperat. La pàtria corria perill i la solució va ser la constitució del Comitè de Salvació Pública. Els revolucionaris radicals s’havien imposat als moderats.

Assassinat Marat poc després, restaven Robespierre i Danton com a homes forts de l’Estat. En satisfer bona part de les reivindicacions dels sans-culottes, el moviment popular, obtingué llur suport, que li permeté d’exercir un poder pràcticament absolut. Impulsà mesures revolucionàries radicals, dominà les insurreccions contra la revolució, conjurà el perill exterior i instaurà el culte a l’Ésser Suprem. Així, amb aquests objectius, impulsaria la Llei de Sospitosos, projectada per a reprimir els enemics de la Revolució, va concedir facultats policials a les societats populars, va incrementar les potestats del Tribunal Revolucionari i va crear l’Exèrcit Revolucionari, una milícia de sans-culottes que vigilaria i castigaria els contrarevolucionaris i s’encarregaria de l’aprovisionament de les ciutats. D’altra banda, per atacar la forta carestia provocada per la guerra, va fixar preus màxims i salaris mínims, legalitzant les requises i racionaments, així com gravant amb força les economies més afavorides. Tanmateix, establiria l’escolarització obligatòria i gratuïta i un programa d’ajudes als pobres.

Robespierre feia, d’aquesta manera, seu la idea dels sans-culottes de que el dret a l’existència era anterior al dret a la propietat: “El primer dret és el d’existir, la primera llei social és la que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans per existir, totes les altres han de restar subordinades a aquesta”. Això no volia dir pas que negués la propietat. El seu objectiu era una propietat limitada, creació de la llei civil, davant de les opinions més radicals que la proclamaven com un dret natural.

Tot i la importància d’aquestes accions polítiques i socials, Robespierre passaria a la història per una altra decisió, possiblement la més transcendent a nivell institucional: el Terror. La Constitució vigent va quedar sense efecte per les circumstàncies excepcionals i va ampliar les competències del Comitè de Salvació Pública. El Terror va ser això, una política dràstica i agressiva per a reprimir qualsevol intent contrarevolucionari. Per a Robespierre el Terror era la força de la nova República, la resposta que corresponia a una situació d’excepció. Durant els deu mesos que va durar el Terror, des de la implantació de la Llei de Sospitosos (17 de setembre de 1793) fins a la caiguda de l’Incorruptible, passarien per la guillotina els caps dels principals enemics de la Muntanya, començant per la reina Maria Antonieta. Robespierre aprofitaria la lluita de faccions entre els revolucionaris extremistes per a eliminar qualsevol oposició a la seva política, i, fins i tot, envià Hébert i Danton a la guillotina.

Passats, però, els moments de perill, que podien justificar les mesures excepcionals, la seva actuació autoritària, per a alguns autors dictatorial i tirànica, li féu perdre el suport popular. Aquestes accions de govern portaven en si mateixes a l’autodestrucció del líder jacobí; detentor indiscutible del poder, va trobar-se aïllat i no va poder evitar ésser detingut durant el cop d’Estat del 9 Termidor, que ell havia provocat amb les seves amenaces. Malgrat ésser momentàniament alliberat per les forces insurrectes de la Comuna de París, li mancà decisió i, en ésser novament detingut, sembla ser que va intentar suïcidar-se.

Fou guillotinat a la Plaça de la Revolució, juntament amb Saint-Just i d’altres dirigents jacobins, el 10 termidor (28 de juliol). Amb la seva execució, la burgesia moderada recuperava el control del procés revolucionari.