A contracor, el rei Lluís XVI i els poderosos van haver van haver d’acceptar la nova monarquia constitucional imposada per la Revolució. Les condicions d’aquesta, però, tampoc van resultar satisfactoris pel gruix de la població francesa, ni encara menys, per a les monarquies absolutistes europees, les quals, preocupades per la seva pròpia supervivència i perquè la Revolució no s’estengués, van declarar la guerra a França. En aquesta situació, el poble va donar suport a la facció revolucionària més radical, els jacobins, liderats per la figura de l’advocat Maximilien Robespierre. La Convenció va acusar aleshores el rei de traïció i, condemnat a mort, Lluís XVI, el ciutadà Capet, va ser decapitat el gener de 1793.
Així van ser els darrers instants del rei de França, segons va explicar-los el ciutadà Philippe Pinel:
El rei va contemplar el patíbul amb serenitat. El botxí va seguir el costum de tallar els cabells del condemnat, que es va guardar a la butxaca.
Aleshores, el rei va pujar al patíbul. El retruny dels timbals omplia l’aire, tal vegada per a evitar que la multitud cridés en favor de la gràcia cap al condemnat. Els timbals van callar un moment, quan el rei va fer un gest, però a una ordre de l’oficial de la Guàrdia Nacional, hi van tornar amb més força, de manera que, de les paraules del rei, només es va sentir alguna cosa semblant a “Perdono els meus enemics”.
Aleshores, l’oficial va ordenar al botxí que procedís. En un moment, Lluís va ser estirat a la guillotina i el seu cap va ser tallat amb tanta rapidesa que amb prou fines va tenir temps de patir. Aquest és el principal mèrit de l’instrument assassí que porta el nom del doctor que l’ha inventat. El botxí va aixecar la testa del cabàs i la va mostrar al poble.
L’expressió de molts espectadors va canviar en aquell moment. L’aire de consternació i vergonya va esvair-se per donar pas a un crit de “Visca la Nació!”
