El Terror és un període de la Revolució francesa que va des del setembre del 1793 al juliol del 1794, durant el qual els jacobins, dirigits per Robespierre, i sota el recolzament de la Convenció, van imposar un règim dictatorial, a través de l’actuació del Comitè de Salvació Pública. La primera onada, per l’octubre del 1793, va ser provocada pel perill militar contra la Convenció i va culminar amb l’execució de Maria Antonieta i de nombrosos girondins. La segona onada (el Gran Terror), va produir-se entre els mesos de juny i juliol del 1794. El Tribunal Revolucionari de París va ser el gran instrument del Terror: ampliada la seva jurisdicció a tota la República, van ser suprimides les garanties de l’acusat i  podia dictar només dues menes de sentència: llibertat o mort. El període del Terror, que es va complementar amb mesures de caire econòmic, va finalitzar amb la caiguda de Robespierre i l’inici de la reacció termidoriana.

Milers de ciutadans, de tots els estaments, havien estat guillotinats sota l’acusació de contrarevolucionaris. Fins i tot Charles-Henri Sanson, el botxí oficial de París, que va exercir durant trenta-quatre anys, deia sentir fàstic del seu ofici:

Abans, quan em presentava en una presó, feia por fins i tot als presos més atrevits. Avui, cap dels presos que trobo als corredors no sembla pensar que potser demà vindré a buscar-lo. N’hi ha que fins i tot em somriuen, i aquests somriures em causen un efecte estrany.

M’he pogut acostumar a l’horror que produeixo, però acostumar-me a portar a la guillotina gent que gairebé et dóna les gràcies resulta molt més difícil. Fa temps que la meva mà hauria defallit si tingués alguna influència en les altes decisions de la justícia. En veritat, quan els mires, sembla com si tots (jutges, jurats, acusats) tinguessin una malaltia que s’hauria d’anomenar el deliri de la mort.