A la França del segle XVIII, les continuades guerres, les grans càrregues impositives i les males collites van fer encarir els aliments bàsics i van omplir de pobres els camps i les ciutats del país. El poble menut vivia al dia, i una mala collita podia abocar-lo a una situació desesperada, tal i com ens explica en les seves memòries l’abat Lefeuvre:

Després de tres setmanes d’un fred cada vegada més intens, el blat i el vi es van encarir i era molt difícil, fins i tot per a aquells que en sabien, aconseguir diners per a comprar res, ja que ningú en tenia. El nombre de pobres va créixer d’una manera increïble, perquè les pluges continuades de l’any anterior ja ens havien deixat sense reserves de gra. Els pobres no rebien cap ajuda, no tenien ni una trista col als seus horts i fugien en massa a les ciutats, on malvivien de la generositat dels seus habitants.

Aquests, però, aviat no els van poder donar res i els van forçar, sota l’amenaça de duríssimes penes, a tornar a casa. Aleshores es van proclamar uns edictes meravellosos per ajudar-los, els quals, de tota manera, van agreujar la situació, perquè obligaven cada parròquia a alimentar els seus pobres. I això volia dir que els que no teníem res havíem d’alimentar els que no tenien res! L’única manera d’ajudar els pobres, que era rebaixant els impostos tan onerosos, mai no es va posar en pràctica. Ben al contrari, els impostos es van apujar.