La crisi del segle III va sotraguejar de manera considerable l’economia del sector occidental de l’Imperi. En canvi, a la zona oriental, el comerç marítim, les tasques artesanals i una agricultura no sotmesa a la dominació dels terratinents va permetre la consolidació d’una civilització urbana i una economia monetària.
La pressió dels pobles bàrbars a les fronteres ja havia portat a Dioclecià, l’any 286, a la divisió política de l’Imperi en dues parts: Orient i Occident; quedava a la part oriental el territori més ric i amb millors facilitats per resistir els atacs dels bàrbars. Així, l’Imperi d’Orient, més ric que el d’Occident, va ser capaç de resistir les invasions germàniques.
Quan l’any 476 l’emperador d’Orient va rebre des de Roma les insígnies imperials arrabassades pels invasors al darrer emperador romà, Ròmul August, pot dir-se que amb elles anava el reconeixement que el centre de l’autoritat al món mediterrani passava ara la ciutat de Constantinoble. Aquest imperi es va mantenir deu segles amb el nom d’Imperi bizantí. Va tenir com a capital la ciutat de Constantinoble, que abans s’anomenava Bizanci.
Segles V a VII. A l’evolució de l’Imperi Bizantí durant l’edat mitjana es distingeixen tres etapes ben diferenciades. La primera abraça fins a començament del segle VII. Durant aquesta època, l’Imperi va mantenir l’herència llatina heretada de l’Imperi Romà.
La idea de recuperar l’Imperi perdut va sorgir força vegades durant la història, la més important de les quals en el segle VI, sota el regnat de l’emperador Justinià I (527-565), durant el regnat del qual, es pot afirmar que Bizanci va viure la seva època més gloriosa.
Justinià, que va governar juntament amb la seva esposa Teodora, va intentar, fins i tot, tornar a construir la unitat imperial mediterrània. Per a dur-la a cap va impulsar la conquesta del nord d’Àfrica occidental (l’antic regne dels vàndals), el sud de la Península Ibèrica (fins aleshores sota el control dels visigots) i gran part del territori d’Itàlia (en poder dels ostrogots) a mans dels seus exèrcits comandats per Belisari i Narsès.
Aquesta política mediterrània va obligar l’emperador bizantí a signar la pau amb Pèrsia (Estat que en aquesta època tornava a ser una gran potència i representava una seriosa amenaça militar) i a deixar desprotegits els Balcans, fet que va propiciar la posterior penetració dels pobles eslaus a la Península Balcànica.
Així, en època de Justinià I, i abans de l’allau musulmana, l’àrea mediterrània va tornar a ser unificada des de Constantinoble. El triomf militar va ser espectacular, però efímer en el temps.
Justinià també va actualitzar les lleis romanes a través de l’elaboració el Corpus Iuris Civilis o Codi de Justinià, una recopilació de moltes lleis romanes, complementades per d’altres bizantines. Aquesta va ser la tasca de més repercussió històrica del seu regnat. Justinià va encarregar al seu ministre de justícia Tribonià que recopilés la reglamentació romana en un sol codi, acabat el 529, que va rebre el nom de Codex Iustinianeus. Després es recopilarien les sentències (en l’anomenat Digest o Pandectae, és a dir, l’obra que ho conté tot). Juntament amb les Institutiones i les Noveŀlae (lleis noves) formarien el Corpus Iuris Civilis.
D’altra banda, per a governar un imperi tan extens calia una bona organització. Així, l’emperador o basileu concentrava tots els poders: dirigia l’exèrcit i l’administració i era el cap religiós. D’altra banda, Justinià va potenciar el desenvolupament d’una poderosa burocràcia estatal, una àmplia xarxa de funcionaris especialitzats controlada per l’emperador i que executaven les seves ordres per tot l’Imperi,. A més, Justinià es va envoltar d’una luxosa cort, va organitzar un exèrcit molt poderós que en defensava les fronteres i va articular un cos de diplomàtics que mantenia les relacions amb altres pobles i afavoria el comerç.
Per tal de mantenir les despeses de l’Estat i l’exèrcit, es va imposar un fort sistema fiscal: es cobraven impostos als propietaris de terres, als comerciants i a tots els súbdits, els quals, a més, havien de realitzar per a l’Estat una sèrie de serveis gratuïts.
L’Església, com a hereva directa de l’Imperi Romà, va tenir una gran importància en la vida política de l’Imperi Bizantí. Com havia estat característic en el Baix Imperi Romà, els emperadors bizantins van continuar intervenint activament en el control de l’Església, i per això, els patriarques de Constantinoble van començar a discutir la primacia de l’Església de Roma i de la figura del Papa.
Durant els primers segles de la història de Bizanci, l’Església va viure intenses polèmiques teològiques (qüestions relatives a la naturalesa divina) que, de vegades, expressaven el descontentament social. Les idees teològiques que no van aconseguir triomfar van ser considerades heretgies i, per tant, perseguides.
Una primera onada d’heretgies va tenir com a centre de discussió el problema de la naturalesa (divina o humana) de Crist, com per exemple l’arrianisme (impulsat per Arri), que rebutjava la idea que Jesús fos home i Déu al mateix temps (el que s’havia denominat com la doble naturalesa de Crist).
Una altra heretgia posterior va ser la dels iconoclastes, els quals consideraven que era condemnable retre culte a les imatges (icones).
Ambdues postures, l’arrianisme i la iconoclàstia, després d’una època de gran difusió, van ser derrotades i perseguides per la jerarquia eclesiàstica ortodoxa.
