L’antic Imperi Romà d’Occident va quedar fragmentat en nombrosos regnes, molts dels quals van tenir una vida molt curta. Els més importants i estables van ser el dels francs (a la Gàl·lia), el dels anglosaxons (a Britània) i el dels visigots (a Hispània).

Els francs:

Aquest poble va ser el que va aconseguir crear l’Estat més extens i durador dels sorgits arran de la descomposició de l’Imperi Romà. També va ser el primer a iniciar la seva fusió amb la població sotmesa. Des de la frontera del Rin, els francs van avançar cap a la Gàl·lia, primer com a pobles federats de Roma (segle IV) i finalment van imposar-se a la població gal·loromana.

El creador del regne franc va ser Clodoveu, el qual va aconseguir unir sota el seu control les diverses tribus franques, va repartir terres entre els caps militars, es va convertir al cristianisme i va intentar esborrar les diferències entre gal·loromans i francs. Els francs, inicialment, van establir un regne estable al nord, que amb el temps va dominar la resta dels regnes germànics establerts al territori de l’antiga Gàl·lia.

D’aquesta manera, amb Clodoveu, el regne franc va conquerir molts territoris al sud de la Gàl·lia fins a foragitar els visigots (a la batalla de Vouillé de 507), els quals van refugiar-se en terres hispàniques. La seva conversió al cristianisme va afavorir la construcció del nou Estat, que va gaudir d’un important esplendor cultural. La dinastia de Clodoveu, anomenada merovíngia, va regnar en el territori franc fins a mitjans del segle VIII, quan França ja era l’Estat més poderós de l’Europa occidental.

Angles i saxons:

En el començament del segle V, els romans van veure’s obligats a abandonar les seves possessions a les illes britàniques, ja que, en unes terres poc romanitzades com eren aquelles, eren incapaços de defensar-se dels atacs exteriors amb èxit.

Cap a la meitat del mateix segle, aquestes terres van ser ocupades per angles i saxons, els quals, després de derrotar els britans, van crear set petits estats (l’anomenada Heptarquia) que arraconarien a la població autòctona celta, que es refugiaria a Gal·les, Cornualla, la Bretanya francesa i Escòcia.

Segles més tard, des de finals del segle VIII, els mateixos angles i saxons van haver d’afrontar uns nous invasors: els normands. Aquests invasors danesos acabarien conquerint tot el territori anglès el 1013.

Els visigots:

Cap al segle I, a la desembocadura del Vístula, vivien els gots, els quals, a partir del segle II, van traslladar-se cap al sud-est, i es van dividir en visigots i ostrogots.

Cap al segle IV, els visigots van convertir-se en un poble federat de Roma, tot i que es van sublevar en diverses ocasions contra l’Imperi. Després de recórrer el territori imperial cap a Occident i saquejar la mateixa ciutat de Roma (410), els visigots s’instal·larien a la part sud de la Gàl·lia. El seu rei, Euric, va fer redactar el primer codi de lleis visigot, vàlid tan sols per al seu poble. Aquest regne, però, va durar poc temps, ja que els francs van foragitar els visigots de la Gàl·lia l’any 507.

Ja a la Península Ibèrica, van fundar el Regne de Toledo. A partir del segle VI, amb la conversió al catolicisme de la noblesa i l’establiment d’un nou codi de lleis (que equiparava a les poblacions visigoda i hispano-romana), es va intensificar el procés de romanització d’aquest poble germànic. Els visigots es van mesclar amb la població mitjançant matrimonis amb els terratinents peninsulars.

La monarquia visigòtica, però, a causa de les lluites internes entre l’aristocràcia, no va aconseguir consolidar-se i no va poder evitar la invasió per part de les tropes àrabs l’any 711, quan va ser derrotada a la Batalla de Guadalete.

Els vàndals:

A mitjans del segle V, els vàndals van creuar la frontera de l’Imperi i, després travessar la Gàl·lia i Hispània, van passar l’estret de Gibraltar, pressionats pels visigots. A mitjans de segle, s’havien establert al nord d’Àfrica, on van crear el primer regne germànic a l’interior del territori imperial, des d’on van realitzar expedicions de saqueig i pirateria marítima. Aquest regne es mantindria fins a mitjans del segle VI, quan va ser conquerit per tropes bizantines.

Els ostrogots:

Aquest poble got, assentat al costat de la Mar Negra, va patir l’atac dels huns a la darreria del segle IV i es va veure obligat a desplaçar-se cap a Occident. L’any 476, el seu cabdill, Teodoric, va fer-se elegir rei a Roma i va fundar el regne ostrogot d’Itàlia. Aquest regne va durar molt poc de temps ja que va haver de fer front a atacs bizantins. En el regne ostrogot es mantindria clarament diferenciada la població autòctona de la conqueridora.

Els llombards:

Originaris de les regions de la Mar Bàltica, els llombards van descendir cap al sud i, ja al segle VI, van penetrar a la Península Itàlica on van instal·lar-se a la seva zona septentrional. Van crear un regne germànic i van sotmetre la població llatina. Tot i això, van patir importants atacs, tant des del regne franc com des de l’Imperi Bizantí. Al segle VII, van convertir-se al catolicisme i van elaborar un codi legislatiu d’inspiració clarament romana, vàlid per a tota la població. Al segle VIII, gran part del seu regne va ser conquerit pels francs.

Els normands:

Els normands són coneguts també pel nom de víkings. Procedien d’Escandinàvia i formaven tres grups principals: noruecs, suecs i danesos.

L’organització social d’aquests pobles era molt similar a la dels germànics. No obstant això, les característiques físiques del seu territori (muntanyós i poc apte per al conreu) van condicionar les seves formes de vida. La necessitat d’importar molts dels productes de consum i la gran quantitat de costes del territori els va empènyer ben aviat a l’activitat marítima. Van desenvolupar tècniques pròpies de navegació i de construcció de vaixells (van introduir la quilla); van dedicar-se a la pesca, al comerç (venien peix sec i pells, i compraven cereals, draps, vi i armes) i a la pirateria.

A causa de la superpoblació dels seus territoris i a conflictes interns, van estendre’s cap a altres indrets. Entre els segles VII i VIII, van aconseguir de dominar tota la Mar Bàltica. A partir d’aleshores es van dedicar a saquejar i conquerir terres de les costes atlàntiques, i després de les mediterrànies. Solien aparèixer a les desembocadures dels rius i des d’allí remuntaven el curs cap a l’interior.

Els suecs van penetrar com a mercaders per Europa Oriental, a la regió de Novgorod, on van començar la seva sedentarització. Des d’allà van impulsar una important ruta comercial que arribaria fins a Bizanci.

Els noruecs, per la seva banda, van expandir-se per les illes atlàntiques, Islàndia, Irlanda i, finalment, al segle X, van descobrir Groenlàndia i les costes d’Amèrica del Nord.

Els normanda danesos van ser els que van tenir més presència a l’Europa Occidental. Van establir-se a la desembocadura del Sena i van crear un petit Estat, Normandia, que més endavant esdevindria dependent del Regne Franc (segle X) i abraçaria el cristianisme. Entrant pel Tàmesis també van atacar les illes britàniques i, al segle X, van conquerir gran part d’Anglaterra. Van realitzar saqueigs i pillatges per les costes de la Península Ibèrica, les Balears, el sud de França i la Península Itàlica, on van establir-se i van crear un regne.

Els eslaus:

Aquest poble, d’origen indoeuropeu, estava organitzat en clans de famílies patriarcals, els caps de les quals constituïen una aristocràcia militar. Originàriament, vivien a la Rússia occidental, des d’on es van estendre cap a Occident i, al segle VIII, van poblar el Baix Danubi, els Alps orientals i les terres a l’est de l’Elba, abandonades pels germànics.

Pel seu establiment posterior podem dividir els eslaus en tres grans grups: eslaus orientals (russos), occidentals (polonesos, txecs) i meridionals (eslovens, servis, croates).

A partir del segle VI, les influències bizantines i germàniques van determinar la lenta conversió d’aquests pobles al cristianisme i la fundació de petits estats en els quals l’organització eclesiàstica va tenir un poder considerable. Alguns d’aquests pobles van admetre la seva dependència religiosa respecte de l’Església de Roma, altres de la de Bizanci, i alguns van fundar esglésies independents.

Al segle IX es va crear, al voltant de la ciutat de Kiev, el primer regne rus. Hi governava un príncep, al costat d’una assemblea de boiars (rics comerciants i terratinents). Posteriorment, va unificar-se amb el regne víking del nord, Novgorod. Durant el segle X, aquest potent Estat va rivalitzar amb Bizanci, al mateix temps que rebia pregones influències. No obstant això, al segle XI va desaparèixer l’anterior unitat política i en el seu lloc van sorgir nombrosos principats.

A la regió polonesa, els prínceps o caps militars dels eslaus mantenien freqüents guerres entre si. Això va propiciar que fins al segle X fossin objecte de nombrosos atacs dels pobles germànics, els quals van apoderar-se de moltes de les seves terres. A les darreries del segle X, els eslaus es van sublevar i van formar l’Estat Polonès. També en el segle X es va fundar l’Estat Txec (Regne de Bohèmia). Finalment, cal esmentar la creació del Regne Búlgar, per part d’eslaus i búlgars, aquests darrers descendents dels huns.

Els hongaresos:

Els hongaresos provenien, com els huns, de les estepes d’Euràsia septentrional. Originàriament, eren pobles nòmades i ramaders que, cap al segle IX, van avançar lentament cap a Occident i van atacar militarment els regnes cristians. Es van establir al Danubi mitjà, on van iniciar la seva sedentarització, i, al segle IX, van convertir-se al cristianisme. Finalment, van aconseguir de crear un Estat de gran amplitud territorial.

Els àrabs:

L’Imperi Islàmic, en la seva expansió, va conquerir a les darreries del segle VII i principis del VIII molts territoris que havien pertangut a l’Imperi Bizantí, així com el nord d’Àfrica. Els àrabs van aconseguir també fer-se amos de la Península Ibèrica. Van travessar els Pirineus, però el 732 van ser obligats a retirar-se cap al sud.

Des d’Al-Àndalus, el territori musulmà a la Península Ibèrica, van exercir una enorme influència sobre els regnes cristians occidentals. La civilització islàmica va construir, durant molt de temps, un pont econòmic i cultural entre l’Occident europeu i les civilitzacions orientals asiàtiques.