L’edat mitjana o medieval, en la història d’Europa, és el període intermedi entre l’època antiga o clàssica i l’edat moderna. Per tant, tradicionalment, comença en el segle V amb la caiguda de l’Imperi Romà, l’any 476, i finalitzaria en el segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d’Amèrica l’any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, ja que la consideraven una l’època fosca compresa entre dos moments d’esplendor cultural.
Actualment, els historiadors prefereixen matisar aquesta ruptura entre l’edat antiga i l’edat mitjana de forma que entre els segles III i VIII se sol parlar de l’antiguitat tardana, que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits.
Així, en l’àmbit econòmic, estaria marcada per la substitució del sistema esclavista romà pel feudalisme; en el camp social, per la desaparició del concepte de ciutadania romana i la consolidació dels estaments medievals; en l’àmbit polític per la descomposició de les estructures centralitzades de l’Imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en el camp ideològic i cultural per l’absorció i substitució de la cultura clàssica per les teocèntriques cultures cristianes o islàmica.
Durant els darrers segles de l’Imperi Romà, l’economia de mercat havia anat decaient progressivament i s’havia iniciat un procés de ruralització. La interdependència econòmica de les diverses províncies de l’Imperi va anar sent substituïda per l’autoabastament dels nuclis agraris, en els quals el treball esclau començava a ser substituït pel treball dels colons. A més, al mateix temps, la centralització política es va debilitar fins a desaparèixer.
Als segles posteriors, que coincideixen amb els primers anys de l’edat mitjana (o amb la denominada antiguitat tardana), aquestes tendències van anar accentuant-se encara més.
El factor primordial per obtenir riqueses va esdevenir el control de la terra i dels homes i dones que la treballaven. Per tant, el poder polític i militar també va passar a dependre de la quantitat de territori i persones dels quals es podien obtenir rendes. Durant els següents segles, els grups socials que van poder comptar amb la suficient força militar van guerrejar entre si pel control de la terra.
En aquest context, va donar-se un altre factor que va complir un paper fonamental en la fragmentació del Món Antic: l’arribada de diversos pobles invasors que es van establir tant als territoris densament poblats de l’antic Imperi d’Occident com a les zones menys poblades de la resta d’Europa.
D’aquesta manera, en el transcurs de l’edat mitjana no hi va haver a l’Occident europeu cap Estat centralitzat que disposés de la suficient força com per a reconstruir o crear un nou Imperi Romà. Per tant, es va produir una fragmentació del poder polític.
No obstant això, sí que va sobreviure una institució que va constituir un element important de cohesió, si més no el principal, a l’Occident europeu: el cristianisme i l’Església que exercirien una gran influència en tots els àmbits (polític, econòmic i social, a més de religiós).
El sistema d’organització social, econòmic, polític i ideològic que va anar consolidant-se a poc a poc per tota Europa i que va permetre que uns grups socials visquessin de les rendes de la terra produïdes per les famílies camperoles va ser el feudalisme.
A la part oriental de la Mediterrània, però, en paral·lel a aquest procés donat a la zona occidental, va subsistir l’Imperi Bizantí, malgrat que, amb el pas dels segles, va anar perdent territoris, i a on també s’acabaria produint un procés de feudalització.
Finalment, les costes de la Mediterrània meridional i de la Península Ibèrica van ser absorbides pel puixant Imperi Islàmic, l’expansió del qual s’iniciaria en el segle VII i es perllongaria, en el cas peninsular, fins a finals del segle XV.
