Tàrraco va ser, juntament amb Empúries, una de les primeres bases romanes de la Península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica, i un dels punts a partir dels quals va irradiar la romanització.
Gneu Escipió va establir-se en un petit turó, vora el mar, que controlava un bon port natural. El turó tenia bones possibilitats defensives: abrupte de cara a terra, s’inclinava suaument cap al mar. Els romans van establir un campament al cim de la muntanya i el van guarnir amb poderoses muralles alhora que condicionaven el port.
Durant els segles II i I a.C., Tàrraco va mantenir el seu caire militar fins que Juli Cèsar, l’any 45 a.C., la va convertir en colònia amb el nom de Colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Durant tot aquest període Tàrraco va esdevenir capital de la província Citerior que ocupava bona part de la Península.
L’any 27 a.C., l’emperador August va dividir Hispània en tres províncies: Hispània Citerior o Tarraconensis, Bètica i Lusitània. August va donar la capitalitat de la primera a Tàrraco, que va quedar sota l’autoritat directa de l’emperador.
El propi August va residir alguns anys a Tàrraco i d’ençà d’aquell moment van multiplicar-se les transformacions urbanístiques de la ciutat. El seu caràcter militar va donar pas a una gran ciutat.
Els romans van urbanitzar Tàrraco seguint models hel·lenístics i com que la ciutat, envoltada sempre per les muralles, estava allargassada damunt del turó, van organitzar mitjançant terrasses els seus desnivells. Així doncs, Tàrraco prenia l’aspecte d’una enorme escala. Els diversos graons o terrasses van salvar-se mitjançant carrers amb escales o rampes.
La terrassa superior, el punt més alt de la ciutat, estava presidida pel temple de Júpiter.
A la segona terrassa va aixecar-se un enorme fòrum des del qual s’administrava la província. A més de la plaça porticada hi havia oficines i edificis de la burocràcia. La zona sud del fòrum estava flanquejada per dues grans torres militars connectades alhora amb la muralla.
La tercera terrassa estava totalment ocupada pel circ, que de fet separava la ciutat en dues meitats: l’oficial i administrativa al cim del turó i la comercial i residencial que descendia suaument cap al mar.
Sota el circ passava el tram urbà de la Via Augusta, que també travessava la ciutat. Més enllà i en ordre descendent es trobava la ciutat residencial i portuària, s’estenien els barris de cases, els magatzems, el fòrum comercial (Macellum), el teatre i, probablement, els establiments de termes.
L’amfiteatre quedava fora de les muralles de la ciutat, entre aquestes i el mar. Va construir-se aprofitant el pendent del terreny. La meitat va excavar-se en la roca i l’altre meitat va construir-se d’obra.
Així, l’amfiteatre romà de Tarragona està situat a l’est de la ciutat, fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l’actual plaça del miracle. L’estudi dels materials que han fornit les successives campanyes d’excavacions arqueològiques permeten datar la seva construcció en època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I d.C.).
Com és norma en aquest tipus d’edificis, presenta planta el·líptica amb dos elements funcionals fonamentals: l’arena, en el centre, on es desenvolupaven els espectacles, i la cavea o graderia, on se situava el públic. Aquestes grades eren construïdes damunt d’un pòdium per protegir els espectadors quan s’hi celebraven espectacles amb la participació de feres, protecció que, de vegades, com és el cas de l’amfiteatre de Tarragona, s’augmentava mitjançant la construcció d’una barrera addicional (balteus) entre l’arena i el pòdium.
La situació d’aquest edifici a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre d’aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del sector nord-oest. Per a la resta es va fer imprescindible bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes.
Dos murets (baltei) dividien les graderies en tres sectors (maneiana) on se situaven els espectadors segons la seva categoria social: les que es situaven més a prop de l’arena eren places preferents.
