La creació i consolidació d’un gran Imperi va exigir que Roma formés un exèrcit fort i cohesionat. En l’etapa republicana, l’exèrcit romà ja havia començat a experimentar transformacions importants. Si bé al principi es tractava d’un exèrcit de ciutadans dividits en funció de la seva riquesa (solament hi quedaven exclosos els que no posseïen res, els proletaris), aviat es produirien canvis.
Com que calia combinar les campanyes militars amb l’activitat laboral o els negocis, aquestes es limitaven als períodes de menys activitat al camp. No obstant això, a mesura que l’Estat romà s’havia anat comprometent en enfrontaments d’envergadura creixent, l’exèrcit havia crescut molt i el període de servei militar s’havia allargat extraordinàriament: podia arribar a durar més de vint anys.
En el segle I a.C., es van introduir noves reformes. Van ser acceptats soldats voluntaris (proletaris sense recursos) a canvi d’una paga permanent, i se’ls va proporcionar un equip similar a tots ells: casc, plastró i escut, una espasa curta i una llança. Amb tot això, l’exèrcit romà deixava de ser un exèrcit de ciutadans i es transformava en un exèrcit professional.
L’exèrcit es reclutava sense cap limitació de cens. Amb l’entrada dels proletaris l’exèrcit va tendir a una professionalització, si be aquests soldats tenien més facilitat per al saqueig. Els ascensos es guanyaven per mèrits, per favors o per diners. El temps d’enganx va ser augmentant progressivament i no eren excepcionals serveis de trenta o més anys (amb August es fix en 16 anys i amb Tiberi en 20, i uns anys menys per els Pretorians).
L’exèrcit imperial roma va mantenir una bona estructura organitzativa derivada de la República. Entre l’establiment de l’imperi i la meitat del segle II, l’exèrcit estava organitzat en legions; cada legió constava de deu cohorts; cada cohort es componia de sis centúries. La centúria era un grup de cent homes manat per un centurió. Per damunt d’ell hi havia els tribuns militars i els cònsols. La disciplina era molt rigorosa i s’entrenava els soldats amb tècniques copiades dels gladiadors.
Octavi August va introduir les reformes necessàries per tal de garantir-se el control directe de l’exèrcit. Als 150.000 homes que en la seva època integraven l’exèrcit regular hi va afegir unes altres tropes, en nombre igual, els auxilia, habitants de les zones conquerides, per tal de defensar millor les fronteres de l’Imperi. També va crear una altra força per al control de Roma, anomenada guàrdia pretoriana, els homes de la qual eren seleccionats per dos prefectes que depenien directament de l’emperador.
Els cavallers i les classes altes havien desaparegut pràcticament de l’exèrcit i la infanteria era difícil de reclutar sense recórrer a les capes més baixes de ciutadans i als provincials sense ciutadania. Per exercir alguns càrrecs municipals calia un cert temps de servei en l’exèrcit. Si calia es recorria a mercenaris estrangers (sobretot germans).
Les legions es reclutaven entre els ciutadans, primer a Itàlia, però amb l’extensió de la ciutadania es van reclutar progressivament a les províncies en les quals estaven acantonades. El nombre de legions oscil·là en tota l’època imperial, sent sempre un número pròxim a la trentena (vint-i-tres amb August, després vint-i-cinc, i cap al final eren trenta-dos).
La legió (l’emblema de la qual era un àguila platejada) consistia en deu cohorts (amb el seu respectiu estendard) cadascuna de les quals amb cinc o sis centúries de cent homes (subdividides en decúries), comptant doncs cada legió 5. 000 o 6. 000 homes d’infanteria, dividits en cinquanta o seixanta centúries. Comptava també amb cent vint homes de cavalleria. Les cohorts s’estructuraven en deu files de 40 o 60 fileres que en temps de Trajà es van reduir a cinc files. Amb Adrià va sorgir la cohort miliar (composta d’ 1200 soldats escollits) mentre les restants cohorts van ser anomenades quingentàries i comptaven 500 soldats. Des del regnat d’Adrià el reclutament es va fer exclusivament a les províncies on servia la Legió.
Les centúries estaven al comandament de centurions (el centurió més elevat era el primus pilus, és a dir, el més antic), per damunt del qual havia sis tribuns de la legió de rang eqüestre, i el legatus de la legió, de rang senatorial, que havia estat anteriorment pretor (a les províncies on solament hi havia una legió, el legatus de la província i el de la Legió era la mateixa persona).
Els legionaris eren ciutadans reclutats per allistaments voluntaris o en lleves forçoses. A partir de l’any 70 es van reclutar majoritàriament a províncies, sent a vegades fills de soldats veterans establerts a les províncies.
El servei militar durava vint anys, més altres cinc sota les banderes (sub vexillis), és a dir, exempts de tasques rutinàries. Els legionaris podien comprar cases a la província en la que prestaven servei, però no terres, per no descuidar els seus deures militars (en canvi podien comprar terres en altres províncies). El legionari no podia casar-se legalment encara que habitualment vivia amb una dona i actuava com casat amb caràcter general. Al llicenciar-se se li lliurava una parcel·la de terreny individual, o ben conjuntament amb altres legionaris en una colònia (o alternativament rebia tres mil denaris). El veterà no sempre sabia portar la parcel·la, i a més aquesta a vegades la terra estava en llocs poc rendibles per les seves condicions orogràfiques. A partir de l’any 90 es va dispensar als veterans de l’impost de portoria i probablement també de l’impost anomenat annona. La prohibició als legionaris de contreure matrimoni va persistir (encara que mai es va complir), però al considerar-se inútil, va ser suprimida a finals del Segle II amb Septimi Sever.
La paga del legionari era de deu asos diaris (és a dir 225 denaris anuals; 1 denari = 4 sestercis = 16 asos) amb els quals devien pagar-se els vestits, armes i la tenda i subornar als centurions si volien ser eximits d’algun servei. Se’ls pagava tres vegades a l’any (75 denaris cada vegada). Amb Domicià (81-96) la paga es va elevar a 300 denaris anuals (1 denari = 4 sestercis = 16 asos) i s’havia doblat en temps de Caracal·la.
Es van estructurar diverses cohorts especialitzades: les d’infanteria (Pediata), la de cavalleria o mixta (Equitata), la policial (Togata), la de vigilància (excubitoria), la de guarnició en una ciutat (urbana), l’encarregada d’apagar incendis (Vigilum), i les encarregades de la guàrdia i custòdia imperial o d’un cabdill (Pretoriana).
Aquesta guàrdia personal del general en cap va ser habitual en l’Imperi. Existia el quarter general (Guàrdia Pretoriana o guàrdia del general en cap) els membres de la qual tenien més sou i estaven dispensats dels treballs del campament, i que van arribar a ser els àrbitres de l’Imperi.
El comandament suprem de l’exèrcit corresponia a l’Emperador. A províncies el comandament corresponia al governador provincial (però aquest al seu torn estava supeditat a l’Emperador que podia apartar-lo quan volgués), podent també assumir-lo temporalment l’Emperador.
Els Legati legions propretores, lloctinents de la legió amb funcions de pretor (oficials, en nombre de deu) s’alternaven en el comandament de la legió i ocasionalment sortia d’entre ells el general o cap únic. El seu nomenament corresponia a l’Emperador o al governador de la província. Als llegats els assistien els tribuns militars, que eren designats pel governador provincial o per l’Emperador. Els governadors provincials (i evidentment també l’Emperador) podien nomenar als centurions.
Al costat dels llegats de la Legió estaven els benefiaciarii (encarregats de missions de confiança), els straten (escuders), els comentarienses (arxivers), els cornicularii (comptadors) i els actuarii (escrivents). Els Tribuns militars es dividien en laticlaves (afectes a l’administració) i agusticlaves (missions pròpiament militars). Als centurions els auxiliava un oficial secundari anomenat optione, alguns dels quals també exercien funcions administratives. En cavalleria el suboficial que manava una turma (nou genets) era anomenat decurió. Altres suboficials eren el tesserarius (equivalent a un sergent), el signifer, aquilifer o vexillarius (portaestandart), el campiductor (instructor) i el pecuarius (furrier).
La legió disposava d’arsenals i de tallers de fabricació i reparació. Els soldats rebien un sou, donatius imperials en ocasió de l’accés al tron, les festes o els motins, regals (stillaturae) i el botí de guerra. La ració d’aliments diària va ser creixent i se li proporcionava blat, sal, va venir, vinagre, carn fresca i carn salada.
Els campaments es van convertir en places fortes. Disposaven de muralles i torrasses i es dividien interiorment en quatre parts marcades per dues vies perpendiculars. Contenien sala de banys, sala de reunions, capelles, oficines, presó, hospital, magatzems, etc. Els mercaders, artistes, prostitutes i altres acudien a les seves rodalia i s’establien constituint-se aglomeracions urbanes, i creixien les poblacions civils (Canabae) i les cases de banys i amfiteatres. Els terrenys pròxims s’utilitzaven com pastures per al bestiar, i en general s’arrendaven per a aquest fi als pagesos de la zona. Els legionaris posseïen sovint esclaus.
Des d’August es va organitzar la sanitat militar i es van crear serveis mèdics de campanya i hospitals, i una secció de veterinaris per als animals.
En els períodes de pau els legionaris realitzaven exercicis i marxes i construïen atrinxeraments, fortificacions, camins, naus, ponts, túnels, cisternes, monuments, aqüeductes, fonts, etc. Amb Adrià es van crear les colònies militars que convertien els legionaris en ciutadans dins el seu campament.
L’equip del legionari es va completar, i a la cuirassa es va afegir la humeriola per cobrir l’espatlla. El casc es va perfeccionar amb carrileres. El cinturó (cingulum) va ser dotat d’un davantal protector format per corretges. El calçat va ser modificat i es va introduir la càliga. També es va introduir una corbata (focale).
La flota romana imperial estava servida per soldats i tripulants (classiarii) i pels remers (esclaus). El seu comandament corresponia als trierarchi (que manaven un vaixell) i praefecti (que manava seccions).
La nova situació política forçava a mantenir un exèrcit nombrós en peu de guerra. El sou dels legionaris havia augmentat amb Septimi Sever i Caracal·la a uns sis-cents denaris anyals, i sembla que d’aquesta suma ja no se’n restaren més les despeses d’alimentació i d’equip (vestidor, calçat, tenda, armament), si bé això no està acreditat. L’única referència indicativa respecte d’això és que se sap que a finals del segle III les cohorts auxiliars rebien un salari en efectiu de dos-cents denaris anuals en concepte de despeses d’alimentació.
La paga del legionari era petita, encara que el costum dels Emperadors d’efectuar donatius a les legions amb motiu de la seva proclamació augmentava els ingressos (especialment els pretorians que rebien major part). Un dels darrers grans donatius fou el de Septimi Sever que amb motiu del seu desè any de govern, va regalar a cada legionari una paga extraordinària (donativa) que ascendia probablement al sou de dos anys (als pretorians els va fer donació de 2.500 denaris). Però aquest donatiu no va ser l’únic, i els donativa podien considerar-se com a part del sou dels legionaris, car si bé eren percebuts irregularment, els Emperadors no dubtaven a buidar el tresor de l’Estat, si era precís, per assegurar el favor de l’exèrcit.
Però en els confusos anys posteriors al 235, els sous dels legionaris van perdre poder adquisitiu conseqüència de l’acceleració de la inflació. Els donativa, d’existir, serien petits i irregulars. L’estructura de les legions i de les forces auxiliars, gairebé no van variar. No obstant això les unitats auxiliars, ja formades per ciutadans romans únicament, van ser desplaçades als punts conflictius, i van perdre el seu origen local o regional (i en ocasions “nacional”) al integrar-se a les seves files reclutes de les províncies pròximes a les zones on operaven (probablement els que cobrien les baixes). L’única diferència entre una legió i una unitat auxiliar, era la mida de la unitat.
Durant aquesta època turbulenta apareixen algunes institucions que més tard es consolidaren: El Comitatus, grup d’unitats que acompanyaven a l’Emperador en les seves campanyes, que va prendre el seu nom de Comes és a dir companys (de l’Emperador); i el dux, sorgit inicialment com un càrrec militar de zona (el primer dux conegut va ser el Dux Ripae, és a dir el cap de la Riba, encarregat de la defensa de la frontera del Eufrates, la seu del qual sembla haver estat Dura Europos). El Comitatus està documentat en la segona meitat del Segle III, probablement a partir del Galiè (després del 260), mentre que el Dux Ripae existia ja el 240.
El comandament de les legions corresponia a un Legatus de rang senatorial, normalment un antic pretor. Per sota d’ell estaven els Tribuns de la Legió, de rang eqüestre i algun senatorial. Per sota estaven els centurions (oficials), amb un complex sistema de promocions entre ells, sent el principal el primus pilus. Finalment estaven els suboficials (decurions i altres) després dels quals arribaven els soldats, des dels més veterans fins als Tirones (reclutes). A partir de l’una data indeterminada entre el 260 i el 280, les persones de rang senatorial van tenir vedat el seu accés als càrrecs militars en la legió (Legatus, Tribuni Militia, Primus pilus), càrrecs que d’altra banda no sempre van recaure en la classe eqüestre. La majoria dels càrrecs eqüestres procedien de les províncies, calculant-ne que els procedents d’Itàlia eren sol una cinquena part.
Després de l’eliminació de les persones de rang senatorial dels comandaments de l’exèrcit, aquests van passar al que es podrien anomenar oficials de carrera, i el pas des de la tropa a l’oficialitat va ser facilitat considerablement, podent accedir amb rapidesa als comandaments elements poc romanitzats. En aquesta època es van crear els exèrcits mòbils de reserva per a les zones en perill a la frontera; es va crear també la cavalleria pesada com tropa de xoc.
