L’arribada de fenicis i grecs a la Península Ibèrica no va ser el fet decisiu per introduir el territori de la futura Catalunya en la història mediterrània: va ser la guerra entre cartaginesos i romans. La conquesta i romanització va posar la matriu sobre la que es desenvoluparien la societat i la cultura catalana. I és que la romanització no va ser un fenomen ètnic, sinó cultural i de civilització.

Seguint el pensament romà, els habitants nadius de la Península Ibèrica eren uns bàrbars, igual que els del seu entorn europeu, i que en conseqüència era necessària la seva adaptació progressiva als ideals i les normes de la civilització grecoromana. Els romans eren uns colonialistes, i com a tals buscaven que els pobles conquerits avancessin d’un passat primitiu i rudimentari a un present en el qual la introducció de les formes polítiques, socials i econòmiques romanes permetrien el seu desenvolupament.

La cultura romana buscava extirpar l’entitat dels pobles indígenes, els ibers, condemnats a la categoria de bàrbars, és a dir, illetrats sense formació llatina. D’aquesta manera, Catalunya s’articularia sobre la matriu de Roma, de la seva cultura i del seu Imperi. Com bona part de la Península Ibèrica.

Som hereus del món romà. Només hem de fer un cop d’ull al nostre entorn. Un nombre important de les ciutats catalanes van ser en els seus inicis campaments romans o colònies en les quals els veterans de l’exèrcit venien a retirar-se després del llarg servei militar. De la mateixa manera, les petjades de l’art romà són tan evidents al llarg de la Península que és impossible obviar-les.

El final de la conquesta i l’inici de l’etapa imperial van coincidir amb el període anomenat Pax Romana, en la qual va produir-se un fort desenvolupament econòmic a la Península amb la romanització de la població que va assimilar la cultura i les institucions romanes, deixant de ser ibers per a convertir-se en hispano-romans.

Roma va donar unitat política i administrativa a tot el territori peninsular, que a partir d’August va quedar organitzat en tres províncies: Bètica, amb capital a Còrdova (Corduba); Lusitània, amb capital a Mérida (Emerita Augusta); i Tarraconensis, amb capitalitat a Tàrraco i que va comprendre el territori de l’actual Catalunya.

L’organització provincial es basava en les següents autoritats:

a. Un pro-pretor, encarregat del govern, de l’exèrcit i de l’administració de justícia.

b. Un legat, auxiliar del pro-pretor i responsable de l’administració pública.

c. Un procurador, encarregat de la recaptació dels tributs.

La romanització va significar el desenvolupament de la societat urbana. La ciutat era el centre neuràlgic del món romà. D’ella depenien totes les activitats i la seva àrea d’influència s’estenia més enllà dels seus límits. Les ciutats romanes eren de diferents categories en funció de la resistència que havien oposat en el moment de la conquesta.

a. Ciutats lliures, que conservaven els seus òrgans de govern i no estaven sotmeses a tributació.

b. Ciutats federades, amb la seva pròpia organització, però amb una certa dependència tributària de Roma.

c. Ciutats estipendiàries o conquerides, dependents del govern romà i sotmeses al pagament d’un important impost, anomenat “stipendium”.

Aquestes diferències inicials, però, van anar desapareixent, i, l’any 74 d.C., l’emperador Vespasià va atorgar la categoria de ciutats de dret llatí a tots els municipis urbans de les províncies hispàniques.

A més d’aquestes ciutats existien les colònies, ciutats de nova planta organitzades seguint el model de Roma, fundades generalment per soldats llicenciats i habitades per colons. Els seus habitants, a diferència dels de les altres ciutats, gaudien del privilegi de posseir la ciutadania romana.

El territori català va quedar cobert per una xarxa urbana molt completa, de tal manera que no restava cap lloc que no tingués una ciutat a menys de quaranta quilòmetres (una jornada de camí). Aquestes ciutats es comunicaven entre elles per un entramat de vies, la més important de les quals era la Via Augusta, que constituïa una eix pel qual s’unien els Pirineus i Tortosa, passant per la façana litoral, és a dir, enllaçava la ciutat de Roma amb Cadis.

Les ciutats més importants d’aquesta època a Catalunya van ser: Tàrraco (Tarragona), de molt la ciutat romana més important, Bàrcino (Barcelona), Emporiae (Empúries), Gerunda (Girona), Aquae Voconiae (Caldes de Malavella), Blanda (Blanes), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró) i Dertosa (Tortosa) al litoral català, i Ilerda (Lleida), Iesso (Guissona) i Aesso (Isona) a l’interior.

La presència romana va suposar, tanmateix, la introducció de la Península en els circuits comercials del món romà. Hispània va esdevenir una font de primeres matèries, especialment minerals, i de productes agrícoles.

Lògicament, les transformacions provocades per la romanització van incidir en la societat peninsular, la qual va evolucionar cap a un model basat en l’esclavatge.

Respecte als grups socials, a les ciutats destacava una classe benestant que s’havia enriquit per diferents vies: les terres de conreu, el comerç, la manufactura o les propietats urbanes. La resta de ciutadans lliures eren majoritàriament artesans que es dedicaven a oficis diversos. Una part important de la producció depenia del treball dels esclaus. Les zones rurals, en canvi, estaven dominades per mitjans propietaris de terres, en les quals treballaven camperols, molts dels quals també eren esclaus.

El món rural també es va beneficiar per la presència romana a Catalunya i, per primera vegada, va donar-se una explotació agrícola en tot el seu territori, especialment al Maresme, el Baix Llobregat, el Vallès, el Gironès, el Penedès i el Camp de Tarragona.

Els camperols constituïen la major part de la població de la Catalunya romana. El tipus de propietat predominant va ser la petita i mitjana explotació, amb pocs latifundis fins al segle III. La propietat principal era de tipus mitjà: les villae (centres d’explotació agrària), modestes i sense grans elements decoratius en comparació amb les d’altres zones de l’Imperi.

Els principals conreus van ser els tres productes mediterranis per excel·lència: el blat (conreat tradicionalment), la vinya i l’olivera, que van experimentar una gran expansió com ho prova, per exemple, l’augment de l’ús de les llànties, llums d’oli, en època romana.

A més, per primer cop es van posar en regatge algunes zones. Tècnicament no hi va haver canvis revolucionaris sinó més aviat una continuïtat i perfeccionament respecte etapes anteriors, amb una total extensió i generalització de l’ús dels estris de ferro.

El procés de romanització va fer-se palès en les manifestacions culturals, amb l’adopció del llatí i el progressiu abandonament de l’iber i la generalització de la religió i el dret dels romans. Durant aquest període van crear-se les estructures culturals bàsiques que perdurarien durant molt de temps a Catalunya, arribant, fins i tot, a ben entrada l’època medieval.

El llatí era la llengua dels dirigents imperials i lentament va anar convertint-se en la llengua dels negocis, de la cultura i de la vida quotidiana entre els pobles de la Península Ibèrica. D’aquesta manera, les llengües preromanes van començar a desaparèixer, en especial l’ibèric, una pèrdua que va consumar-se en poc temps davant de la indiferència dels romans. I aquesta llengua hegemònica a l’antiguitat, el llatí, serà el bressol de la llengua catalana.

El paradigma d’aquesta nova situació va ser Tàrraco. La colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, que tenia una extensió de més de 70 hectàrees i uns 30.000 habitants, reflecteix totes les etapes de la història de Roma. Declarada capital de la Hispània Citerior o Tarraconensis per part de l’emperador August, l’any 27 a.C., va abandonar el seu caràcter militar originari per donar pas, especialment en l’època dels emperadors flavis, a una gran ciutat, bastida seguint els models hel·lenístics i dotada d’edificis monumentals com un gran circ, un teatre i un amfiteatre.

Per la seva banda, Bàrcino (la Barcelona romana) va ser fundada l’any 15 a.C. La ciutat, que mai no va ultrapassar els 5.000 habitants, disposava d’un fòrum, un temple dedicat a August i unes termes. Es va construir d’acord a un plànol rectangular de 400 per 300 metres.