Des de temps molt antics, la riquesa en metalls de l’Europa occidental va cridar l’atenció dels pobles de la Mediterrània oriental, impulsant-los a viatjar-hi a la recerca de noves fonts per abastir-se. Així, fenicis, etruscs i grecs recorrien el mar en els primers segles del darrer mil·lenni abans de Crist buscant nous mercats.
D’aquesta manera, a la Península Ibèrica l’arribada de pobles procedents d’altres indrets va continuar al llarg del primer mil·lenni a.C. Fenicis, etruscs i grecs van passar per terres catalanes amb uns objectius fonamentalment econòmics: volien aconseguir metalls (or, argent, coure i, especialment, estany), cercar nous mercats pels seus articles i trobar noves terres on establir colons.
Aquests pobles tenien un nivell cultural força elevat. Per això van aportar als habitants de la Península un gran nombre de coneixements com l’escriptura, l’ús de la moneda, la producció de la ceràmica al forn i les tècniques per elaborar vi i oli, entre d’altres. Per tant, la seva influència va possibilitar l’evolució cultural i material dels pobles indígenes.
Al segle VIII a.C., els fenicis es van establir al sud de la Península Ibèrica i hi van fundar unes quantes factories. Les factories eren establiments comercials de petites dimensions, normalment ubicades al litoral o al prelitoral. La més important d’aquestes factories fenícies va ser Gadir (l’actual ciutat de Cadis), des de la qual van exercir una gran influència per tota la conca del riu Guadalquivir i, en general, per tota la costa andalusa.
Els fenicis també es van establir a l’illa d’Eivissa, des d’on van comerciar amb Catalunya, principalment amb alguns indrets del Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta.
De tots aquests pobles colonitzadors, el que més incidència va tenir a la Catalunya d’aquest període va ser el grec. Els rodis, procedents de l’illa de Rodes, van ser els primers a establir-se a Catalunya, fundant-hi Rodhe (l’actual Roses) al segle VIII a.C.
No va ser, però, fins a l’any 575 a.C. que els foceus (grecs originaris de la polis de Focea, situada a l’Àsia Menor, a l’actual Turquia) van fundar, en una petita illa que hi havia davant de la desembocadura del riu Fluvià, la nova factoria d’Emporion (Empúries), inicialment depenent de la colònia de Massàlia (Marsella). La presència d’Empúries, que va allargar-se fins al segle III a.C. quan va ser conquerida per Roma, va tenir una importància extraordinària i la seva influència va estendre’s per bona part del territori.
El creixement del nucli inicial (anomenat Paleàpolis) i les bones relacions amb les tribus ibèriques van fer decidir els grecs a crear un nou assentament més gran en terra ferma (la Neàpolis). Aquest es va desenvolupar com una polis completa amb les seves institucions de govern i religioses.
Empúries va experimentar aleshores un gran desenvolupament econòmic, basat en la venda a la població indígena ibera de ceràmica, armes i teixits. La prosperitat econòmica va donar lloc a un engrandiment considerable del perímetre urbà de la ciutat.
D’aquesta manera, Emporion es va construir com una autèntica polis, independentment de la vella metròpolis focea i de les seves colònies occidentals com Massalia i va exercir una gran influència sobre les tribus ibèriques que hi havia a l’actual Empordà, amb les quals va desenvolupar una intensa activitat comercial, intercanviant ceràmiques, armes, objectes d’ornament, teixits i perfums per primeres matèries.
Empúries va presentar moltes característiques pròpies de les ciutats gregues de l’època. Envoltada de grans muralles, que, a causa de la inseguretat amb la qual vivien els seus habitants, eren vigilades nit i dia per una guàrdia, la polis tenia una plaça central (àgora) que era el lloc de reunió i discussió dels seus habitants. Tanmateix, tenia un barri en el qual es situava la zona de temples, el més important dels quals era el dedicat a Asclepi, déu de la medecina; una zona d’habitatges, que ocupava la major part de l’extensió de la ciutat, i, finalment, un port i diverses necròpolis.
A més, la presència grega va proporcionar importants avenços en la metal·lúrgia del ferro, va generalitzar l’ús de la moneda i l’escriptura i va introduir nous conreus com l’olivera i la vinya en terres catalanes.
Des de mitjans del segle IV a.C., quan es va produir la destrucció de molts poblats ibèrics a causa d’atacs de grups gals procedents del sud de França, Empúries, que va col·laborar activament en la seva reconstrucció, va passar a exercir una veritable dominació econòmica sobre els poblats ibèrics.
Així, malgrat que els habitants d’Empúries, tots ells d’origen grec, no es van barrejar amb la població autòctona de la zona, la cultura i la civilització gregues van influir de manera determinant en la configuració de la cultura ibèrica al nord de l’actual Catalunya.
