Al llarg del segle V a.C., la pretensió del govern atenès de controlar la vida política de moltes altres polis del sud de Grècia (i, per tant, de recaptar els seus tributs) i l’oposició decidida dels espartans van obrir un període de guerres devastadores per a la majoria de les polis conegut com la Guerra del Peloponès.

En aquests moments de crisi, semblava que una altra polis, Tebes, anava a convertir-se en la veritable triomfadora del conflicte i successora d’Atenes i Esparta com a potència hegemònica en el món grec. Les divisions entre les polis gregues, però, van provocar un generalitzat empobriment a causa dels anys de conflictes militars.

Tanmateix, durant aquest període, un regne del nord de la Península Balcànica, Macedònia, estava preparant-se per a imposar el seu poder sobre tots els altres territoris tot aprofitant la crisi interna grega.

Macedònia era un gran Estat de caràcter rural, que, a diferència de les polis gregues del sud, no havia participat tan intensament en les activitats mercantils, i en el seu interior no s’havien produït les transformacions socials i polítiques pròpies de les anteriors. Macedònia era regida una monarquia recolzada per una casta aristocràtica i guerrera.

Un rei de mitjans del segle IV a.C., Filip, va realitzar una important reorganització de l’exèrcit: juntament amb la cavalleria aristocràtica tradicional, va organitzar els soldats d’infanteria en falangets (grups de gran mobilitat i rapidesa) i va alleugerir-ne l’armadura. Amb aquest exèrcit va sotmetre la majoria de les polis del sud (338 a.C.). Això el va portar a pensar en la possibilitat d’atacar l’Imperi Persa d’Àsia Menor, però Filip va ser assassinat abans de portar a terme els seus plans.

El succeiria el seu fill, Alexandre el Gran, de vint anys d’edat. Alexandre havia estat educat com a dirigent polític i militar. El seu preceptor havia estat Aristòtil, un dels filòsofs grecs més importants. Sota el seu regnat, Macedònia va crear un gran Imperi que s’expandiria pel Pròxim Orient, Pèrsia i Egipte.

Per a mantenir el seu domini sobre la resta d’estats grecs, Alexandre va haver de sufocar nombroses revoltes. Va formar un enorme exèrcit amb soldats macedonis, atenesos i tebans, entre d’altres, i va emprendre la invasió de l’Imperi Persa, fins que va vèncer al seu emperador en la Batalla d’Issos, l’any 333 a.C.

Al davant dels territoris conquerits, Alexandre hi col·locava governadors grecs, als quals animava a casar-se amb dones perses, com ho va fer ell mateix al casar-se amb Roxana, la filla d’un dels governadors perses. Tot i això, Alexandre respectava les institucions internes de les ciutats.

A continuació, va prosseguir la seva expedició de conquesta per Síria, Fenícia i Palestina, fins arribar a Egipte. Les ciutats, en veure un exèrcit poderós li anaven obrint les seves portes, i quan no ho feien, com a Tir, eren destruïdes.

Els sacerdots egipcis van coronar Alexandre com a faraó, com a suposat fill d’Ammó i Zeus. A Egipte va fundar una ciutat, Alexandria, de gran importància posterior.

Després, va tornar cap a Pèrsia, va travessar el Tigris i, en la Batalla de Gaugamela (331 a.C.) va derrotar definitivament l’emperador persa.

Va seguir avançant cap a l’Est, fins arribar a la vall de l’Indo, on els seus generals es van seguir a seguir-lo, per la qual cosa es va veure obligat a tornar cap a Grècia. El 323 a.C., Alexandre moriria a Babilònia a causa d’unes febres.

En molt pocs anys, Alexandre el Gran havia format un gran Imperi, en el qual els costums grecs introduïts pels ocupants van anar superposant-se als orientals. Alexandre va acceptar d’aprofitar la tradició de considerar l’autoritat política com a quelcom semidiví, un costum propi de les antigues civilitzacions dels territoris conquerits. Per una altra banda, el grec va imposar-se com a llengua oficial i de la cultura, i també es posarien de moda l’art i la cultura gregues.

A la mort d’Alexandre va seguir una etapa de lluites entre els seus generals per a fer-se amb el poder, però cap d’ells ho va aconseguir. Per això, finalment, l’Imperi Alexandrí va quedar fragmentat en diversos estat de característiques força similars entre ells. Són els anomenats regnes hel·lenístics.

Tot i que van anar variant amb el temps, podem assenyalar tres zones principals:

1. Egipte i el sud de Síria van romandre en mans de Ptolomeu I i els seus descendents.

2. A Àsia, des de la Mar Egea fins a l’Indo, es va formar el regne de Síria, sota els selèucides (descendents de Seleuc, general d’Alexandre).

3. Macedònia (amb el sud de la Península Balcànica, és a dir, Grècia inclosa) va restar sota el control d’Antígon i els seus familiars.

Tots aquests regnes són denominats com a Regnes Hel·lenístics, i també denominem hel·lenisme a l’etapa que va des de la seva formació (a la mort d’Alexandre) fins a la desaparició d’una part d’ells a causa de ser conquerits per Roma.

Durant l’etapa hel·lenística es va desenvolupar una civilització urbana de gran vitalitat. El propi Alexandre ja havia fundat moltes ciutats noves en les quals es realitzaven intercanvis comercials amb Orient i Occident, i activitats artesanals.

La vida cultural, artística i científica d’aquestes ciutats va ser força intensa. Es van crear biblioteques, com la d’Alexandria, que va arribar a tenir 700.000 rotlles, que contenien la major part dels coneixements de l’època. En aquesta ciutat també s’hi va fundar un museu, temple en el qual es conreaven totes les ciències i la filosofia, i on acudien tots els savis de l’època.

Allí va viatjar Aristarc de Samos (segle III a.C.), que va ser el primer en mesurar els diàmetres del Sol i de la Lluna, més conegut encara, però, per haver formulat, segles abans que Copèrnic, una teoria heliocèntrica.

També va passar per Alexandria Euclides, el qual va assentar les bases teòriques de la geometria en la seva obra Elements (segle III a.C.).

L’enginyer i matemàtic Arquimedes, conegut pels seus treballs d’hidrostàtica, devia coincidir a Alexandria amb Aristarc i també amb el gran geògraf Eratòstenes, que va ser director del Museu i que va assolir un gran prestigi en realitzar la medició de la circumferència terrestre (amb un error de tan sols noranta quilòmetres en relació a les estimacions actuals).

Gran part de les idees científiques en ús a l’Occident cristià medieval es basarien fonamentalment en l’elaboració científica hel·lenística, transmesa en èpoques posteriors a través del món romà i sobretot del món islàmic.

Finalment, el 146 a.C., els romans van conquerir Grècia i la van convertir en una província del seu Imperi.