A partir del segle VIII a.C. va tenir lloc la primera etapa ben documentada de la civilització grega antiga: l’època arcaica.
Arribats a aquesta data, la població grega es distribuïa entre les diferents polis, amb ciutats d’una estructura similar: l’acròpoli, lloc elevat que tenia una funció defensiva i religiosa; l’àgora, plaça pública on es reunien els ciutadans i on es duien a terme les transaccions econòmiques; i la zona residencial, amb cases disposades formant carrers.
El domini de les polis en aquest període estava en mans d’un nombre reduït de famílies, l’aristocràcia o aristoi. Els aristòcrates eren els propietaris de les terres, monopolitzaven el poder polític i, a més, eren els únics que podien comprar armament de ferro i cavalls. La resta de la població constava majoritàriament de camperols, amb poques possibilitats d’accedir a la propietat i de millorar les seves condicions de vida.
Els grecs van navegar per tota la Mediterrània, van explorar els territoris costaners i van establir contactes amb diversos pobles del litoral mediterrani, a la recerca de metalls i d’altres matèries que no posseïen en el seu país.
Al llarg dels segles VIII, VII, i VI a.C. la vida a les polis gregues va anar transformant-se substancialment. La població augmentava, i, en canvi, els recursos alimentaris eren cada cop més difícils d’obtenir, fet que va provocar una important emigració. Això va impulsar els aristoi de les polis a enfrontar-se amb les ciutats veïnes, fet que complicava encara més la vida en aquestes terres.
Així, ja des de mitjans del segle VIII, grups de persones de moltes polis van començar a desplaçar-se cap a la costa de la Mar Negra i a d’altres llocs de la Mediterrània a la recerca de nous indrets per a colonitzar, on fundarien noves polis en les quals s’establirien definitivament.
Primer van establir colònies al Bòsfor (Bizanci) i a la Mar Negra (Odessa). Després van seguir les seves rutes de colonització cap a Occident, especialment cap a Sicília i el sud d’Itàlia (Catània, Messina, Siracusa, Agrigent, Reggio de Calàbria i Nàpols, entre d’altres). Aquests territoris serien coneguts com la Magna Grècia.
Tot i que en menor nombre, també van establir-se colònies al nord d’Àfrica (Cirene), la costa sud de França on va establir una colònia la desembocadura del Roine (Marsella) i les costes de la Península Ibèrica (Empúries i Roses).
En aquest procés d’expansió colonitzadora, els grecs van rivalitzar amb els fenicis, els quals els van impedir l’accés a l’Oceà Índic, ja que controlaven l’Estret de Gibraltar. Tot i això, a través d’aquest procés, els grecs van poder també prendre contacte amb pobles i tradicions molt diverses (lidis i perses a l’Àsia Menor, escites a la Mar Negra, itàlics, celtes, egipcis i berbers, entre d’altres).
Quan en una polis grega es decidia iniciar la fundació d’una colònia, prèviament s’havia de realitzar una consulta als déus, a través dels oracles. L’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, va arribar a tenir un gran renom. Si la resposta dels déus era favorable es decidia, en ocasions per sorteig, qui havia de marxar. D’altres vegades eren els membres més pobres o els germans segons de les famílies riques els qui marxaven, ja que l’herència de la família es reservava per al primogènit.
Quan, després de llargs viatges, s’arribava al lloc desitjat, una regió considerada apta per a l’agricultura i el comerç, s’iniciava la construcció de la ciutat, segons un pla preestablert, en un turó que garantís la defensa de les poblacions indígenes o els pirates. Aquestes noves polis mediterrànies esdevenien independents, però continuaven mantenint relacions comercials i culturals amb les respectives polis mares o metròpolis.
Les terres circumdants es repartien en lots entre els colonitzadors i eren treballades per esclaus comprats o pels propis indígenes que les havien conreat fins aleshores i que des d’aquell moment havien d’estar sotmesos a l’esclavitud. Els grecs es mantenien al marge de la població autòctona, però hi establien relacions comercials: adquirien productes agrícoles i en venien de manufacturats, com ara ceràmica i objectes de ferro.
A mesura que va anar augmentant el nombre de colònies gregues a la Mediterrània també va anar imposant-se l’economia monetària entre elles i d’altres pobles costaners amb els quals comerciaven. La vida de moltes comunitats neolítiques va anar transformant-se profundament a mesura que s’intensificaven les seves relacions amb els pobles grecs i fenicis.
De la mateixa manera, els pobladors de les metròpolis també van viure les conseqüències de la colonització. Les noves relacions comercials que es van generar en el món grec van trasbalsar les relacions socials en el si de les polis, ja que van sorgir grups de comerciants i artesans enriquits gràcies al comerç que van trencar el monopoli del poder econòmic que fins aquell moment havia estat en mans de l’aristocràcia.
