Avui dia, com a l’Antiguitat, Egipte és un desert travessat de sud a nord per un riu immens, el Nil, que li dóna vida. Fa més de 5.000 anys, en aquest espai, al nord-est de l’Àfrica, va sorgir una de les civilitzacions més importants de la història, l’antic Egipte.

Encara que l’imperi egipci era molt gran, la població es concentrava en una franja estreta de terreny situada a la riba del riu Nil. Aquesta franja s’eixampla a mesura que el riu s’apropa a la desembocadura i acaba formant un delta molt ampli. Des de temps remots, la població egípcia ha cercat refugi als territoris per on passa el riu.

Aquestes terres, que els antics egipcis denominaven “Terra Negra” per diferenciar-les del desert anomenat “Terra Roja” (on gairebé no hi havia animals ni plantes), són molt fèrtils gràcies a les crescudes que, cada any a mitjans del mes de juny, experimenta el Nil i que provoquen la inundació de les ribes. A més, quan, a partir de l’octubre, el nivell de les aigües comença a baixar, la terra queda coberta d’un llim fèrtil que adoba les terres i hi fa possible l’existència d’una agricultura molt rica.

El riu Nil, que travessa Egipte de sud a nord i recorre més de mil quilòmetres, permetia abastar d’aigua la població; a més, es feia servir com a via de comunicació i per regar els camps de conreu. Per aprofitar millor els recursos del riu, els egipcis construïen molts dics que en retenien l’aigua i canals que la conduïen fins a les terres allunyades de la riba.

La crescuda del Nil era fonamental per als egipcis. Així, la vida a l’antic Egipte era regulada per les crescudes periòdiques del riu, de manera que un retard o una crescuda menor del que era habitual podia fer perillar greument la supervivència dels seus habitants. A fi d’evitar-ho, els egipcis van haver de convertir-se en uns agricultors experts. Mitjançant la construcció de dics i canals, els egipcis van aprendre a controlar les crescudes del riu i, alhora, a irrigar extenses zones àrides. D’aquesta manera, la producció agrícola va créixer, fet que va contribuir a l’augment de la població.

A més, el Nil també era una excel·lent via de comunicació que enllaçava les terres del sud (la Vall del Nil o Alt Egipte) amb les del nord (el Delta o Baix Egipte). El riu era solcat constantment per una munió d’embarcacions que duien mercaderies de tota mena a les ciutats que s’alçaven a les seves vores (Memfis, Heliòpolis, Tebes, etc.).

Així, en paraules de l’historiador grec Herodot (segle V a.C.): Egipte era un regal del Nil i els egipcis, coneixedors d’aquest fet, adoraven el gran riu com un déu del qual depenia la seva subsistència. Pràcticament podem dir que sense el Nil Egipte no hauria existit mai. Els egipcis consideraven el riu el creador de les terres fèrtils on vivien i eren tan conscients de la importància que tenia que fins i tot adoraven un déu, anomenat Hapi, que el representava.

Durant tres mil anys (aproximadament entre els anys 3000 i 30 a.C.), Egipte va ser un Estat poderós i va crear una civilització amb una gran personalitat, que encara avui ens impressiona.

Cap a l’any 3100 a.C., el rei Menes va aconseguir unificar els territoris del Baix i l’Alt Egipte que estaven al voltant del Nil en un sol Estat. Menes, fundador de la primera dinastia, és considerat com el primer faraó d’Egipte.

Des d’aquest moment, i al llarg de tants segles d’existència, la història de l’Antic Egipte va passar per diverses etapes. Les més importants d’aquestes etapes queden recollides en el quadre següent:

Egipte era un dels Estats més poderosos del seu temps, però també va patir períodes de divisió i de llarga decadència. Fins i tot, en alguns moments va ser ocupat per pobles veïns com els hikses, els assiris, els perses o els grecs. Finalment, l’any 30 a.C., l’emperador romà August va convertir Egipte en una província de Roma i, a poc a poc, la seva civilització mil·lenària va anar desapareixent.