L’antic Egipte era una societat molt desigual, estructurada en forma de piràmide, integrada per diversos grups que tenien condicions de vida i ocupacions molt diferents.

A dalt de tot hi havia el rei o faraó, que simbolitzava la unitat del país i gaudia d’un poder absolut al ser l’amo i senyor de les terres i de les persones. El faraó concentrava a les seves mans tots els poders: dictava les lleis, governava el país, posseïa gran part de les terres, controlava el comerç i manava l’exèrcit. El seu poder era tan gran que se’l considerava un déu vivent: el fill de Ra, déu del sol.

Quan un faraó moria, el succeïa el seu fill, és a dir, es van formar autèntiques dinasties. Al llarg de la seva història Egipte va tenir 31 dinasties. En les dinasties més antigues van destacar els faraons Kheops, Kefren i Micerí, que van construir les piràmides de Gizeh. En les dinasties més modernes van destacar Tuthmosis I i Ramsès II, que van ser grans guerrers.

Els egipcis creien que els faraons eren déus. Per això, tothom s’agenollava quan passaven i ningú no podia mirar-los la cara ni tocar-los. També pensaven que tenien poders màgics, com ara fer que les aigües del Nil creixessin. Els faraons vivien envoltats de riqueses, en grans palaus amb centenars de servents i esclaus.

A continuació hi havia les classes privilegiades, que tenien la propietat –normalment per concessió del faraó– d’una bona part de les terres d’Egipte.

Aquest grup era format, en primer lloc, pels alts funcionaris: els dignataris de la cort (el primer dels quals era el visir o primer ministre), els governadors dels districtes i els alts comandaments militars. Els nobles eren els membres de la família del faraó i altres famílies que el faraó havia recompensat amb extenses terres i grans tresors. Vivien en grans vil·les envoltades de jardins.

En segon lloc hi havia els sacerdots, que dirigien els ritus religiosos, tenien cura del culte als temples, n’administraven les propietats i monopolitzaven el coneixement científic: l’astronomia i les matemàtiques. En alguns moments de la història d’Egipte, els sacerdots dels déus més importants van arribar a tenir un poder gairebé tan important com el del mateix faraó. Tenien milers de persones al seu servei, que treballaven per a ells o que els havien de donar part de les collites.

El grup social intermedi era constituït pels funcionaris o escribes, essencials per a l’administració de l’Estat, ja que coneixien l’escriptura i les tècniques de comptabilitat. També pertanyien a aquest grup els soldats i els grans comerciants.

Els escribes constituïen un cos de funcionaris, redactaven els documents oficials i portaven els comptes dels impostos reials i de les mercaderies que entraven i sortien dels magatzems del palau del faraó. Aquests funcionaris, malgrat que no poden ser considerats privilegiats, gaudien d’un gran prestigi i tenien una bona posició econòmica, perquè només ells, els sacerdots i alguns nobles sabien llegir i escriure.

El nivell inferior de la societat egípcia el formaven els artesans i, sobretot, els camperols, que constituïen la major part de la població.

Els camperols vivien de manera modesta, havien de pagar forts tributs a l’Estat, als nobles i als sacerdots, i, a més, havien de treballar de manera obligatòria i gratuïta, sempre que el faraó els ho ordenava, en diversos projectes del govern, com ara la construcció de piràmides i temples i les obres de conservació dels canals.  Aquests camperols vivien en petits poblets a la vora del Nil, en humils habitatges fets de fusta, canya i tova. La fragilitat d’aquests materials és la causa que avui dia a penes se’n conservin restes. El mobiliari, a més, era escàs i molt senzill.

La vida quotidiana de les famílies camperoles de l’antic Egipte estava subordinada a un fenomen natural: la crescuda del riu Nil. Així, cap a finals del mes d’octubre, un cop l’aigua ja s’havia retirat dels camps, i fins al mes de febrer, els camperols aprofitaven per a sembrar blat (per fer pa), ordi (per elaborar cervesa) i lli i cotó (per fabricar teixits). Entre els mesos de març i juny tenia lloc la collita, i durant la resta dels mesos de l’any els camperols eren mobilitzats massivament per a la construcció d’obres públiques.

Els escribes supervisaven la producció agrària, la major part de la qual passava a mans de l’Estat i dels temples. D’altra banda, els camperols posseïen alguns animals de conreu (bous) i diversos caps de bestiar, que els proporcionaven carn, llet i pells.

Per la seva banda, els artesans feien escultures i ceràmiques, elaboraven el papir sobre el qual s’escrivia i el lli amb què es feien vestits, i fabricaven objectes de metall.

Els comerciants compraven fusta, metalls i perfums en terres llunyanes i ho venien a Egipte.

Els servents, el nivell inferior de la societat egípcia, eren persones lliures que feien diverses feines per a un senyor a canvi d’un petit salari.

Finalment, al darrer graó de l’escala social hi havia els esclaus, generalment poc nombrosos, que solien ser presoners de guerra. No tenien drets i la majoria eren propietat del faraó, que els utilitzava per treballar a les obres públiques, les mines i l’exèrcit.

A Egipte, les dones tenien alguns drets i llibertats que no tenien altres dones de l’antiguitat. Per exemple, podien heretar i tenir propietats, vendre i comprar béns i fins i tot, en alguns casos, divorciar-se.

La majoria de les egípcies es dedicaven a cuidar la casa i els fills i també feien altres feines: fabricaven teixits, elaboraven pa, ajudaven en les tasques del camp i feien de serventes a les cases més riques. Dins de la família, generalment nombrosa, el pare, cap de família, exercia una gran autoritat sobre l’esposa i els fills.

Les dones molt poques vegades van ocupar alts càrrecs en l’administració. Amb tot, n’hi va haver algunes que van arribar a governar com a faraons, tot i que amb caràcter excepcional, i no sense la ingerència de membres masculins de la seva pròpia família, com per exemple els casos de Hatsepsut i Cleòpatra.

D’altra banda, la dieta alimentària dels antics egipcis era relativament variada. El pa i la cervesa constituïen l’alimentació bàsica de les classes populars, les quals, a més, s’alimentaven de llegums secs, verdures, fruites (figues, raïm, dàtils), pesca salada, i, en menys quantitat, carn d’aus (coloms, oques, ànecs), de cabra, de xai i de porc. Les classes més benestants tenien accés a d’altres menjars més sofisticats, com ara carn de vaca i vi.