En el procés de revolució urbana, al costat del sorgiment de tantes novetats tècniques i activitats, es van produir també importants transformacions en les relacions entre les persones. Si bé, segons els indicis, a les primeres comunitats neolítiques existia un accentuat caràcter igualitari on tothom treballava i els béns es repartien entre tots, a les societats amb un procés avançat de revolució urbana, en canvi, observem l’existència de notables diferències entre les persones.
Els testimoniatges més antics que disposem ens suggereixen l’existència de sacerdots o reis responsables de la direcció de totes aquestes activitats, i també de l’emmagatzematge i la distribució de l’excedent. Unes determinades persones van aconseguir d’ocupar uns llocs socialment privilegiats.
En general, la terra era considerada com una propietat dels déus i, en el seu nom, els reis o els sacerdots la llogaven a les famílies camperoles perquè la treballessin en el seu benefici. Les famílies vivien del que obtenien del treball, però havien de lliurar una part de la collita en concepte d’arrendament. També eren obligades a proporcionar hores o dies de treball gratuïts per a la realització de les grans obres col•lectives, dirigides des del temple o des del palau del rei.
Encara que no es conegui totalment, tot sembla indicar que durant el procés de revolució urbana, la relació entre els homes i les dones també va evolucionar força. Algunes dones van aconseguir alguns càrrecs (polítics, religiosos, científics, artístics) d’un gran poder i prestigi. Tot i això, el cert és que, en la majoria de famílies d’aquestes societats, l’autoritat la tenia el pare, al qual les dones i els fills havien de tenir obediència absoluta.
Les dones, a més d’haver de fer les feines domèstiques i de tenir cura dels fills, van continuar treballant al camp. Tanmateix, aquí podem advertir un canvi respecte a la situació de les dones en èpoques anteriors i, en especial, en el Neolític: les dones van anar perdent protagonisme en les activitats agrícoles i en la seva organització, i van passar a esdevenir força de treball subalterna, sense capacitat de decisió, que va restar en mans dels homes i, en darrera instància, dels dirigents de la ciutat.
Entre les famílies camperoles tampoc no existia igualtat. En moments d’especial abundància de treball al camp, els camperols empraven altres persones perquè els ajudessin, persones que, per exemple, no havien aconseguit una parcel•la de terra.
Per altra banda, els qui havien acumulat massa deutes en moments d’escassetat i no aconseguien de pagar-les, o havien estat fets presoners de guerra, passen a convertir-se en esclaus. Tot i que en cap d’aquestes primeres civilitzacions l’esclavitud no va constituir la base essencial de la força de treball utilitzada per a la producció d’aliments, es va generalitzar ja que el que s’obtenia del treball dels esclaus superava el que costava el seu manteniment (a diferència del que hauria passat en una comunitat neolítica).
En definitiva, es pot observar que, en aquest tipus de societat, la majoria de la població es dedicava a produir béns (bàsicament aliments), i un grup minoritari de persones vivia del treball dels altres, gràcies a la seva capacitat de controlar les activitats econòmiques. Els historiadors, en referir-se a aquest fet, solen dir que amb la revolució urbana apareixen les classes socials. Les classes socials són grups de persones que participen en el procés de producció d’una forma diferent i complementària amb la d’altres grups.
