A l’època hallstàttica es va produir un progrés molt notable en l’agricultura, aconseguit potser amb la difusió del molí manual i la falç i la introducció de l’arada, instrument que va permetre la colonització cerealística intensiva de moltes comarques continentals: la Noguera, el Segrià, l’Urgell i el Baix Cinca.

Els pagesos catalans de l’època hallstàttica conreaven ordi, mill, hortalisses i verdures com la col, les faves i tres variants de blat (el Triticum aestivum, el Triticum dicoccum i el Triticum turgidum).

Com l’agricultura, també la ramaderia va conèixer aleshores un notable increment. Sembla que el cavall, que havia existit als Països Catalans en època paleolítica i s’havia extingit amb els canvis climàtics, va ser introduït (de fet, reintroduït) pels hallstàttics, que si més no van emprar-lo com a animal de sella, la qual cosa els va donar molta facilitat de moviments.

Fins aleshores els indígenes s’havien limitat a fer servir l’ase i el bou. Durant el Bronze final o els inicis de l’Edat del Ferro també va aclimatar-se la vaca, de raça marinera. Dels ossos trobats a les excavacions podem deduir que l’aliment càrnic de la població consistia en bou, cérvol, cabra, ovella i porc.

Altres aportacions fan referència a la producció tèxtil, cistelleria, tècniques constructives, etc., però la novetat més important va ser la suposada introducció del carro del tipus de galera de quatre rodes, tirat per bous i emprat amb finalitats agrícoles.

Com a terrissaires, els hallstàttics van demostrar ser hàbils artesans i van imposar noves modes: el gust per la decoració acanalada, les superfícies negres i llustroses, els perfils bicònics, etc.

Tot aquest món va estendre’s pel llevant peninsular des del Pirineu fins al riu de la Sènia o el Palància; més al sud, a les terres de València i Alacant, va prosseguir, ja en decadència, la civilització del Bronze.