La prehistòria és una llarguíssima etapa del passat que abraça un període de temps molt superior al milió d’anys. En ella va aparèixer el gènere Homo i, amb ell, les primeres manifestacions de la cultura material. Aquesta etapa de la història s’ha dividit en diferents períodes segons els materials emprats pels homes (pedra o metalls) i el grau de desenvolupament que aquests van assolir (Paleolític/Neolític; bronze/ferro). A Catalunya aquesta va ser la seva evolució.

El Paleolític a Catalunya:

Durant el Paleolític, l’home és un caçador-recol·lector; és un nòmada a la recerca d’animals per caçar i de fruits per recol·lectar, amb la finalitat d’alimentar el grup. Sovint es refugiava en coves (cal recordar que en aquest període la Terra viu els efectes de les glaciacions) i en aquestes trobem les primeres manifestacions artístiques: les pintures rupestres. Tanmateix, durant el final del paleolític van aparèixer els primers signes d’espiritualitat a través de les venus, figuretes femenines protectores de la fecunditat.

A l’actual territori de Catalunya, i en l’àmbit dels anomenats Països Catalans, hi ha abundants mostres de jaciments paleolítics.

La resta humana més antiga que s’ha trobat a Catalunya, concretament a la Cova de l’Aragó (Rosselló), és l’anomenat home de Talteüll. Aquest individu, un home jove, va viure en ple Paleolític inferior, fa aproximadament uns 450.000 anys, i els experts l’han catalogat com un Homo Erectus. D’uns vint anys d’edat, l’home de Talteüll tenia el front enfonsat, estava mancat de mentó i presentava una capacitat craniana d’uns 1.050 cm3.

Del paleolític inferior també destaquen els jaciments localitzats a les comarques gironines, com el Puig d’en Roca, el més antic de Catalunya, o el cau del Duc de Torroella.

Tanmateix, una altra resta humana de gran interès trobada a Catalunya és la mandíbula de Banyoles, que pertany a una dona d’entre 40 i 50 anys, probablement corresponent a un tipus primitiu de Neandertal. Aquestes restes estan datades en el Paleolític mitjà amb una antiguitat d’uns 180.000 anys.

Del paleolític mitjà també cal esmentar els jaciments situats en el nucli de Serinyà (Cova d’en Pau i l’Arbreda), el de Reus (bòbila Sugranyes i bòbila del Cavallet) i, especialment, l’abric Romaní de Capellades que va servir de refugi temporal als neandertals. En aquest abric s’hi ha trobat moltes restes òssies dels animals que caçaven (cérvols, bous, cavalls i isards, entre d’altres) i nombrosos estris de pedra.

Finalment, del paleolític superior, la zona amb més troballes arqueològiques és la de Banyoles i Serinyà.

El mesolític a Catalunya:

El pas del Paleolític al Neolític no es va realitzar d’una manera immediata sinó a través d’un període de transició conegut com a mesolític. Durant el mesolític, l’home va anar adaptant-se a les noves condicions ambientals derivades de la finalització de les glaciacions.

A Catalunya, el període mesolític es caracteritza per les pintures de l’anomenat art rupestre llevantí trobades a Cogul i Ulldecona.

El neolític a Catalunya:

Coincidint amb la finalització de les glaciacions, la humanitat va evolucionar cap a una nova etapa de la prehistòria: el Neolític.

Aquesta etapa va suposar un canvi qualitatiu molt important respecte del Paleolític –l’historiador Carlo Cipolla el qualifica com la primera revolució de la humanitat– ja que l’home va evolucionar i va passar de ser un caçador recol·lector a produir els seus propis aliments mitjançant l’agricultura i la ramaderia, per bé que la caça, la recol·lecció i la pesca no van abandonar-se del tot.

El pas d’una economia depredadora a una altra de productiva va representar un procés de sedentarització i de millores tècniques, com l’aparició de la ceràmica. De forma paral·lela, les venus van ser substituïdes per les deesses-mare, divinitats protectores de la fecunditat dels camps i els ramats.

A Catalunya, el neolític va arribar pels voltants de l’any 4.500 a.C. procedent de les cultures més desenvolupades del Pròxim Orient. Va ser aleshores quan es va desenvolupar la primera cultura neolítica a terres catalanes.

El Neolític antic (4.500-3.500 a.C.), també es anomenat com a cultura montserratina per haver-ne trobat restes a Montserrat, i es caracteritza per la presència de ceràmica cardial, decorada mitjançant la incisió de la vora dentada d’una petxina anomenada Cardium edule. Els homes i dones del Neolític antic vivien en poblats al costat de terres aptes per al conreu i tenien una intensa activitat ramadera.

El Neolític ple es va assolir amb la cultura dels sepulcres de fossa (3.500-2.500 a.C.). Aquesta es coneguda pels seus ritus funeraris formats per fosses excavades a terra (probablement a sota de les cabanes) que contenien aixovars funeraris compostos per eines, armes, ornaments personals i peces de ceràmica (sense decorar i llisa). Els poblats d’aquesta cultura se situaven a prop dels rius i es troben en extenses zones de Catalunya.

D’aquesta etapa, les restes més importants que es coneixen a Catalunya són el poblat de la Draga de Banyoles (Pla de l’Estany) i les mines de Can Tintorer a Gavà (Baix Llobregat).

L’edat dels metalls a Catalunya:

Cap a finals del neolític, els pobles més desenvolupats del Pròxim Orient van conèixer la metal·lúrgia. Aquest fet va significar un pas endavant força destacat en l’evolució de la humanitat ja que va suposar un progrés en la construcció i resistència d’objectes i, sobretot, va provocar la superioritat militar dels pobles que dominaven aquesta nova tecnologia.

A les terres catalanes, els metalls van arribar, de la mateixa manera que el neolític, a través d’una nova colonització, en aquest cas protagonitzada per la cultura metal·lúrgica, caracteritzada pels seus monuments funeraris (dolmens, sepulcres de corredor, etc.).

Aquests consistien en construccions de pedra de grans dimensions (originàriament recoberts per túmuls de terra i pedra) destinats a enterraments col·lectius. A Catalunya es conserven unes tres-centes construccions megalítiques de dimensions reduïdes. En el seu interior s’han trobat aixovars funeraris amb objectes encara de sílex i os però també de coure.

El megalitisme, juntament amb altres cultures com el vas campaniforme, van estar presents a Catalunya durant el calcolític (tercer mil·lenni i gran part del segon mil·lenni a.C.), concentrant-se sobretot a les contrades situades entre el Llobregat i els Pirineus.

Entre els segles XI i VIII a.C. es va produir el pas del calcolític al bronze. Aquesta evolució va ser protagonitzada pels anomenats prospectors minerals centreeuropeus, els quals van colonitzar Catalunya a la recerca de noves terres de conreu i jaciments miners, barrejant-se amb la població indígena.

L’impacte d’aquests grups, entre els quals destaquen els pobles dels camps d’urnes i els comerciants fenicis, va ser molt gran, amb innovacions tan importants com l’arada, la reintroducció del cavall i noves tècniques ceramístiques i metal·lúrgiques com les del ferro, tot i que encara en una fase inicial.

La penetració d’aquests pobles i la seva fusió amb la població indígena va contribuir de manera decisiva a la formació dels pobles preromans, i va culminar amb l’aparició de la cultura ibèrica al segle VI a.C. El ple desenvolupament de la cultura del ferro, però, no s’assoliria a Catalunya fins a l’arribada dels grecs cap al 600 a.C.