En el Neolític va produir-se un important creixement de la població. Aquest fenomen podia haver estat motivat per les noves activitats agrícoles i ramaderes i per una més gran disponibilitat d’aliments, però també el creixement de la població va suposar un estímul per a obtenir més recursos del medi.

Amb la sedentarització progressiva, la mainada va deixar de ser un destorb per a les comunitats perquè ja no calia estar pendent del seu transport. D’aquesta manera, va resultar innecessari espaiar tant els naixements. Fins i tot, els petits podien ser econòmicament útils ja que col·laboraven en tasques com espantar els ocells que amenaçaven el gra o tenien cura del bestiar més dòcil.

La sedentarització, com la resta de les altres transformacions, va consistir en un procés lent i gradual. L’aplicació d’agricultura primitiva esgotava el sòl en un període relativament curt, fet que obligava les societats a un desplaçament cíclic. D’altra banda, els grups dedicats a la pastura encara van continuar sent totalment nòmades.

No obstant això, és cert que el fet d’haver invertit treball en un camp del qual es podia esperar resultats obligava i possibilitava la constitució d’un habitatge estable. Ja no servien les coves del Paleolític, sinó que els homes havien d’instal·lar-se al costat dels camps, i així van aparèixer els primers poblats. La introducció de l’agricultura i la ramaderia com a mode de subsistència dels grups humans del Neolític va anar lligada al sedentarisme.

La vinculació d’aquests grups a la terra que conreaven i on pasturaven els seus animals va comportar l’aparició i consolidació dels primers poblats estables instal·lats a prop de les zones de conreu. Gràcies a l’arqueologia sabem que els poblats estaven formats per cases de dimensions similars. Eren habitatges construïts amb materials que es trobaven a les rodalies de la zona on s’habilitava el poblat: pedra, fusta, fang, joncs o altres vegetals, que es podien barrejar amb el fang per tal de donar-los més consistència. Aquesta barreja o mescla es denomina tova.

La majoria dels poblats tenien poques cases, encara que en algun cas, com el de Jericó (VIII mil·lenni a.C.), la concentració humana era més important, la qual cosa permet començar a parlar ja de les primeres ciutats. Els poblats neolítics, però, no responien a cap model urbanístic, lògicament, sinó que estaven configurats per un conjunt de cabanes, disposades de forma irregular. Els llogarrets neolítics solien estar envoltats d’una rasa o una tanca de troncs que el protegia dels animals salvatges i n’impedia la fugida dels domesticats.

En aquestes societats, la situació de la dona va experimentar un cert empitjorament. La descendència va adquirir més importància perquè el grup se sentia més lligat a la terra. Calien braços que augmentessin la capacitat de treball. Les dones eren apreciades per les qualitats reproductores. Fins i tot s’arribaven a produir robaments de dones entre les comunitats. Per això, encara que fossin físicament fortes, van passar a ser protegides pels homes del grup. Aquests s’encarregaven de l’atac i la defensa, ja que resultaven menys vulnerables pel fet de no ser tan cobejables.

Amb el temps, es van anar desenvolupant les relacions de parentiu que asseguraven la descendència del grup. Van adoptar formes diverses: descendència a través de la mare o del pare. Donem el nom de clan als grups amb relacions de parentiu. La majoria dels testimoniatges antropològics indiquen la supremacia dels homes en el si dels clans.

En aquestes societats van començar a distingir-se persones que convencien la resta dels membres de la col·lectivitat de la seva capacitat superior de treball. Animaven els altres membres de la comunitat a seguir el seu exemple i amb això aconseguien un augment del treball. A aquests personatges els denominem grans homes. Amb els fruits acumulats mitjançant el treball extra, organitzaven banquets en els quals es distribuïen els aliments. Aquests grans homes van adquirir força influència per la seva fama de generosos i per la seva capacitat d’organitzar el treball. Els banquets podien estar oberts a alguna comunitat propera i funcionaven com a forma d’intercanvi i reciprocitat entre els grups.

Els grans homes no obtenien avantatges materials que milloressin la seva situació i els col·loquessin en una posició privilegiada respecte als altres. No hi ha testimoniatges definitius de l’existència de jerarquies, malgrat que s’hagin trobat algunes tombes que mostren senyals de diferenciació. Ja hem indicat que les cases eren totes semblants.

Encara que no existeixin massa proves arqueològiques, els estudis antropològics ens permeten de suposar que en aquesta etapa havien d’haver augmentat els enfrontaments de caràcter bèl·lic. L’assentament feia que es defensessin les terres que es conreaven. Hi havia enfrontaments amb grups de caçadors o de pastors, que cobdiciaven la collita feta créixer pels agricultors durant mesos.

Podem suposar, pels enterraments, que aquestes comunitats creien en una continuïtat després de la mort. És possible que realitzessin algun tipus de culte als avantpassats, els quals eren enterrats a terra, considerada ja patrimoni de la comunitat. Potser pensaven que igualment com en enterrar la llavor tornava a créixer, la persona en ser enterrada continuava amb ells sota una altra forma de vida, o podia ajudar a la germinació dels desitjats fruits.

Segurament, també continuaria el culte a les forces de la natura. L’agricultura és una ocupació de temporada i exigeix realitzar determinades activitats en èpoques concretes de l’any. A les zones càlides, on el canvi estacional no ve marcat per la temperatura, s’observaria el cel tot aprenent a llegir-lo. Aquelles comunitats sabien que l’aparició de Sírius a l’horitzó els ordenava de fer una determinada feina.

El Sol, com a font de calor que ajuda a madurar les plantes, també era objecte d’adoració en algunes societats.

Durant el Neolític, els homes continuaven fent pintures a les roques. Encara ho feien, sobretot, en abrics rocosos a l’aire lliure i no en coves tancades. Les pintures neolítiques són molt esquemàtiques i sovint representen símbols en lloc de figures.

Algunes cultures del Neolític van construir grans monuments amb enormes blocs de pedra. Aquests monuments, anomenats monuments megalítics, eren de caràcter religiós, com a homenatge als déus. També n’hi havia que eren monuments mortuoris. Els principals monuments megalítics són els menhirs (una gran pedra clavada verticalment a terra) i els dolmens (format per dos grans blocs de pedra col·locats verticalment i un altre bloc col·locat al damunt horitzontalment).

Els homes del Neolític van dedicar-se també a l’art decorant peces de ceràmica destinades a l’emmagatzematge i el transport dels cereals i alguns teixits de llana i de lli elaborats amb fusos i telers rudimentaris.