Si bé els historiadors encara no han arribat a un consens pel que fa a l’explicació de la revolució neolítica, sembla que els canvis climàtics van tenir-hi una certa influència. Com que les condicions naturals van anar variant a causa del temperament del clima, els ésser humans van haver de buscar-se una nova manera de sobreviure.

Així, durant molt de temps va practicar-se una economia mixta en la qual coexistien la caça i la recol·lecció amb les noves activitats productives. Però, els productes que fins aleshores havien estat objecte de la recol·lecció i els animals que es caçaven començaven a escassejar. Aquesta qüestió seria un dels motius pels quals els grups humans van anar establint-se en llocs en els quals els productes vegetals creixien de manera espontània i on la freqüència d’animals era força freqüent. Aquells grups van utilitzar tota l’experiència acumulada en la caça i la recol·lecció per a donar pas a una economia productiva.

Per al desenvolupament de les noves tècniques, però, calia que existissin varietats silvestres o salvatges de les plantes i els animals que l’home volia conrear i domesticar.

El llarg del camí cap a l’agricultura partia dels coneixements que s’havien adquirit amb la recol·lecció o collita. Al principi, els homes van ajudar a la reproducció de les plantes tot eliminant les males herbes en una zona que fos rica en cereals. En recollir les espigues, caurien les llavors que millorarien la propera germinació. En relacionar aquests dos darrers fets, els éssers humans començarien a practicar la sembra com a sacrifici necessari per a millorar la collita. El següent pas consistiria a sembrar precisament les llavors de les plantes que oferien condicions més favorables (en dimensions, facilitat per a sembrar, etc.). Amb tot això va iniciar-se la selecció.

L’agricultura primitiva, que denominem d’aixada, consistia a netejar de matolls la zona, esgarrapar la terra amb una aixada i sembrar. S’intervenia directament en la reproducció dels vegetals, i es trencava així el respecte que tenien els recol·lectors del cicle de la natura. Aquesta actitud significava el pas a una depredació del medi, ja que, en no existir cap tipus de preparació del terreny, el sòl s’esgotava aviat.

Una altra tècnica primitiva que millorava una mica el rendiment era la de fer artigues o artigar, un sistema que introduïa una nova fase en el procés, després de l’esbrollada o la tala, i que consistia a cremar els arbres, arbusts, etc., i a escampar-ne les cendres a mode d’adob. Això aportava a la terra elements necessaris que l’enriquien i que en milloraven la productivitat.

Més endavant, va introduir-se la pràctica del guaret, sistema que consistia a deixar reposar la terra després d’haver-la conreat diverses vegades. Així es regeneraven els elements químics que les plantes absorbeixen en créixer.

La darrera fase del procés seria la collita, que es realitzava amb la falç, eina que en un primer moment podia ser una barra d’ase.

Les primeres plantes conreades per aquestes comunitats neolítiques van ser, principalment,  els cereals (blat, ordi, civada, sègol) i també els llegums (pèsols, faves, cigrons, llenties).

D’altra banda, el procés de domesticació dels animals s’hauria iniciat amb la separació d’algun d’aquests d’un ramat, segurament el més dòcil o una cria. En una societat de caçadors, el fet que en lloc de matar immediatament l’animal se l’alimentés i el mantinguessin com a reserva de carn suposava un canvi d’actitud. Si el grup ja havia començat a conrear, podia oferir els rostolls a l’animal, un cop realitzada la collita.

A la ramaderia la selecció va ser més simple que a l’agricultura ja que, lògicament, es sacrificaven primer els animals més agressius o els de creixement més lent. D’aquesta manera s’apartava per a la reproducció a aquells que oferien millors condicions.

Segons sembla, el gos va ser el primer animal que va ser domesticat. Ajudava a la caça i, a més, menjava les deixalles fet que no produïa cap perjudici ni reducció de la dieta humana.

L’altre animal domèstic per excel·lència per a l’home va ser el gat, també domesticat aviat perquè un cop feta la collita la protegís dels rosegadors.

Els animals que van ser domesticats de manera preferent van ser els remugants, ja que s’alimentaven d’herba, un producte abundant i que l’home no consumeix habitualment. A més, els remugants, amb un aparell digestiu especialitzat, assimilen l’herba i la converteixen en proteïnes aptes per al consum humà.

El pas de la caça a la domesticació va significar una variació en l’aprofitament dels animals, en el sentit que era més rendible mantenir-los vius. Tot i que el fet de practicar la ramaderia en cap cas elimina la caça de les activitats humanes. En conseqüència, es van domesticar principalment aquells animals que tenien una finalitat productiva, és a dir, obtenir-ne carn i llet, així com força de treball.

Amb aquesta revolució agrícola i ramadera l’home controlava per primer cop els convertidors d’energia, que transformen l’energia en formes utilitzables per a un ésser humà, en un temps i un lloc convenients i amb un cost raonable.

Les plantes són convertidors que, mitjançant el procés de fotosíntesi, transformen la llum solar en una forma d’energia química (carbohidrats, proteïnes i vitamines) assimilable per les persones.

Els animals converteixen una energia química, herbes o parts de les plantes no comestibles, que l’ésser humà no podria assimilar, en proteïnes i vitamines minerals que sí que són assimilables.

Si pensem en el temps que va trigar el gènere humà a controlar aquestes fonts d’energia biològiques, ens adonarem que, des d’aleshores, el control de la resta de fonts d’energia (vent, aigua, combustibles fòssils) ha estat rapidíssim.

La preparació i cura dels camps exigien un considerable esforç de la comunitat, però cal tenir en compte que l’activitat agrícola té un caràcter cíclic. Abans i després de la sembra hi ha intervals durant els quals els camps no necessiten pràcticament cap mena d’atenció. Durant aquest temps els homes podien desenvolupar altres tècniques que cobrissin les necessitats de la comunitat, algunes d’aquestes relacionades amb la nova economia.

Calia tenir recipients, no tan sols per a transportar el que s’havia recollit en un dia, sinó també per a cobrir una altra necessitat: la d’emmagatzematge. La collita es fa en un cop i ha de servir per a disposar d’aliment durant un llarg període. En relació amb la necessitat d’emmagatzematge va sorgir la ceràmica, associada estretament amb la cistelleria. En alguna ocasió, probablement, l’home va cobrir un cistell amb fang per a fer-lo impermeable, o bé s’hi quedaria impregnat de forma accidental; en deixar-lo a prop del foc va produir-se el procés d’enduriment i fins i tot canvi de color.

La fabricació d’objectes de terrissa va ser la primera utilització conscient d’una transformació química per part de l’home. La calor, en fer evaporar l’aigua del fang, li fa prendre la mal·leabilitat a la vegada que el solidifica, i permet de contenir líquids sense perdre la forma que li ha donat la calor.

L’emmagatzematge es realitzava també amb altres materials. D’aquesta manera els homes excavaven graners a terra i els recobrien amb palla. A les terres fangoses aquests graners eren construïts sobre pals per tal de restar aïllats del sòl.

Tanmateix, la pedra va continuar sent un material força usat en l’elaboració d’eines i va introduir-se una nova forma de treballar-la, fent-la polir. D’aquí el nom de Neolític, nova pedra, amb el qual és denominat aquest període.

La destral de pedra d’aquesta època té una aguda vora tallant, aconseguida mitjançant el poliment. Aquesta nova tècnica va poder sorgir de l’observació dels efectes que es produïen en les pedres usades com a corrons per a moldre grans sobre d’altres pedres. La destral va permetre de fer taulons, afaiçonar la fusta i iniciar la fusteria, la qual cosa va comportar la fabricació de vaixells, cases i més endavant arades i rodes.

A les ruïnes de poblats neolítics al Pròxim Orient s’han trobat indicis d’una incipient indústria tèxtil. Feia falta una substància fibrosa que produís fibres llargues. Les peces de lli i després de llana van començar a competir amb les pells i les fulles. El teixit va significar una evolució de l’entrellaçament de fibres que ja es realitzava amb la cistelleria per a la recol·lecció dels aliments.

El filat va ser la primera operació que va implicar la rotació, la qual va portar a l’ús de la roda, en el següent període aplicada a la mecànica i al transport.

La divisió sexual del treball continuava existint en aquest tipus de societat en la qual la dona tenia un paper fonamental com a productora. Les dones van ser les que van iniciar l’agricultura, ja que havien estat les principals recol·lectores en el Paleolític. Les dones s’encarregaven també de l’elaboració de la ceràmica i dels teixits.