Anomenem Antic Règim el conjunt de relacions socials, econòmiques i polítiques que caracteritzaven les societats de l’Europa occidental entre els segles XV i XVIII.
L’Ancien Régime o Antic Règim és la designació de l’organització política, econòmica i social de la monarquia francesa anterior a la Revolució del 1789. Aquesta definició va ser emprada pels revolucionaris francesos per a indicar el canvi radical que pretenien acomplir. Per extensió, podem afirmar que l’Antic Règim és el sistema polític, social i econòmic propi de les monarquies europees anteriors a la Revolució francesa, des de l’inici de la descomposició del sistema feudal fins a l’esclat de les revolucions liberals i la Revolució Industrial (segles XV a XIX).
Els seus fonaments els constituïen l’absolutisme monàrquic, la societat estamental i el protagonisme social de l’Església. Durant aquest període, les formes econòmiques capitalistes en formació embrionària van lluitar amb el sistema senyorial, fins a la seva definitiva imposició en temps de la Revolució Industrial.
D’aquesta manera, l’Antic Règim té tres característiques fonamentals:
a. El manteniment de la societat estamental d’origen feudal.
b. Un sistema econòmic que es basava en l’agricultura, la ramaderia i el treball artesà, i en el qual el comerç cada cop aniria adquirint una major importància.
c. Un sistema polític predominant, denominat com a monarquia absoluta, caracteritzat per la concentració del poder en mans de la figura del rei i per la centralització de l’aparell administratiu. Al llarg del segle XVIII, alguns monarques es van deixar influir per les idees de la Il·lustració i van abordar reformes que van donar lloc a l’anomenat despotisme il·lustrat.
La societat estamental era la forma d’organització social característica de l’Antic Règim. Aquest sistema s’havia originat durant l’edat mitjana i dividia la societat en tres grans ordres o estaments: el clergat, la noblesa i el poble o Tercer Estat, amb escassa mobilitat entre ells.
Aquesta societat estamental tenia dues característiques fonamentals:
a. L’immobilisme vertical, pel qual un representant del Tercer Estat no podia ascendir i pertànyer a la noblesa, llevat d’excepcions.
b. L’existència del privilegi, que permetia a la noblesa i el clergat (els estaments privilegiats) tenir alguns beneficis enfront de la resta de la societat, com ara no pagar impostos directes, posseir terres de les quals rebien drets (gràcies al règim senyorial), dominar els càrrecs de l’administració i gaudir de lleis i tribunals particulars. En contrast, el Tercer Estat era qui s’ocupava de les activitats productives i només disposava dels seus recursos i força de treball per a sobreviure.
Així, cada home i cada dona pertanyien a un estament, que determinava el seu lloc a la societat i que els donava o negava avantatges i privilegis. Era una societat basada en les desigualtats d’origen, perquè el naixement determinava la pertinença a la noblesa i al Tercer Estat i era molt difícil canviar de posició social.
Els privilegiats, a més, eren una minoria. Per exemple, a la França de finals del segle XVIII hi havia només 350.000 nobles i 120.000 eclesiàstics, el que suposava un minúscul 2% del total de la població. En conseqüència, la societat europea de l’Antic Règim ha estat definida pels historiadors com aristocratitzant, perquè eren els valors de l’estament nobiliari els que dominaven i perquè la divisió social es basava en el privilegi jurídic.
L’asfixiant sistema tributari de l’Antic Règim i la crisi de la hisenda pública van afavorir les crítiques a la societat estamental i al règim senyorial. El grup social que començava a controlar l’economia, la burgesia, volia tenir, a més dels diners, poder polític i prestigi social. Però els privilegiats es van esforçar per a mantenir els seus privilegis. El resultat del conflicte entre els que volien canviar les estructures jurídiques i polítiques i els privilegiats acabarien donant lloc a les anomenades revolucions liberals.
