L’enfonsament de la Borsa de Nova York, el famós crac de 1929, va ser el detonant d’una crisi econòmica mundial de llarga durada. Però les causes de la Gran Depressió són molt més profundes com per explicar-la en base a la fallida de Wall Street, i cal buscar-les en els desequilibris econòmics produïts durant els anys vint.
Així, a la segona meitat dels anys vint la marxa econòmica nord-americana va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren, fonamentalment, la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.
La crisi dels sectors tradicionals com el tèxtil, el carbó, la siderúrgia i la construcció naval va anar intensificant-se de forma sostinguda en els anys anteriors al crac. El mateix passaria amb l’agricultura, en crisi permanent des de 1921.
La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada dels preus agraris en el final de la dècada. I, d’altra banda, l’erosió provocada per l’aplicació de models d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Molts productors agraris van acabar arruïnant-se. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.
La producció industrial mantindria una tendència alcista als EUA gràcies al consum i al sistema creditici. L’aparent situació d’eufòria econòmica va veure’s impulsada per la facilitat dels bancs per a concedir crèdits que donaven sortida als abundants recursos d’or de que es disposaven gràcies als pagaments dels deutors europeus. D’aquesta manera, entre 1921 i 1928 els crèdits van arribar als 8.500 milions de dòlars.
Aquests crèdits van ser molt rendibles en un període de prosperitat econòmica i van comportar que els inversors s’enlluernessin amb guanys a curt termini, arriscant-se a ficar els seus diners en tots els sectors de l’economia. El crèdit va esdevenir la solució tant de les necessitats industrials com de les economies domèstiques. Tot es comprava amb préstecs: maquinària, instal·lacions industrials, llavors, automòbils, electrodomèstics, etc… Una abundància que va crear unes condicions artificials.
Però, fins i tot els sectors industrials més afavorits per l’expansió econòmica, com la producció d’automòbils i electrodomèstics, van experimentar ja des de 1927 les primeres conseqüències de la paulatina disminució del poder adquisitiu dels salaris i la caiguda de les rendes. La situació s’agreujaria, a més, perquè la compra d’aquest tipus de béns de consum es feia, sovint, a través del crèdit, i per tant depenia dels ingressos futurs.
També va entrar en crisi el sector de la construcció, a causa de la situació de saturació del mercat. Així, la construcció va començar a presentar símptomes de crisi cap a 1925 amb una davallada de la venda i l’edificació d’habitatges particulars, i des de 1928 en la venda i construcció d’edificis de tipus comercial.
Tot i aquests símptomes que anunciaven una fallida del sistema capitalista, entre 1927 i la primavera de 1929 el valor de les accions de la Borsa de Nova York va continuar pujant, fet que va atreure molts inversors. La situació de la Borsa, però, en realitat era molt fràgil a causa del desequilibri derivat de l’estancament de l’economia real i el creixement desmesurat del valor de les accions, fet que va donar lloc a una bombolla especulativa de dimensions colossals.
L’especulació desmesurada va disparar la cotització dels valors borsaris que cada vegada es trobarien més lluny del seu valor real i, per tant, no es corresponien tampoc amb els beneficis reals de les empreses. A més, moltes persones demanaven crèdits per a poder comprar accions. La confluència d’aquests dos factors va crear una situació molt perillosa, perquè, segons l’estat real de les empreses, el valor real dels títols a la Borsa podia ser molt inferior al que tenien en la cotització, donant lloc a la ruïna de molts accionistes.
El 1929, la situació econòmica va arribar al seu límit. Els països europeus ja havien tornat als mercats internacionals després de la crisi patida en la postguerra, fet que va comportar la duplicació de la producció, però no la capacitat d’absorció dels mercats. Les accions van començar a baixar a la primavera a causa de la contracció de la producció i l’ocupació. A més, els bancs van començar a concedir menys préstecs als agents de Borsa. La crisi de 1929 era inevitable un cop arribats a aquest punt. En realitat, però, la crisi havia començat molt abans del crac d’octubre.
