I l’espectre de la guerra va esdevenir realitat. Si alguna cosa podem dir de la Segona Guerra Mundial, és que va ser un conflicte anunciat. Les nacions europees van intentar fer concessions a Hitler (Pacte de Munic de 1938) enfront de les exhibicions militaristes alemanyes, que el març de 1939 envaïa Txecoslovàquia i el setembre es llançava a envair Polònia. Ja no es podia mirar més cap a altra banda. La guerra estúpida (drole de guerre) havia esclatat.
El maig de 1940, la victoriosa guerra llampec alemanya (blitzkrieg) combinaria els atacs aeris amb els velocíssims avanços de l’artilleria motoritzada per a conquerir en un mes Bèlgica, Holanda i el nord-est de França. Havia arribat l’hora de jugar la batalla per París. Igual que el 1870, i ara sí amb una amenaça real, les tropes s’apropaven perillosament a la capital. Així, les dues primeres setmanes de juny es desencadenava la batalla. El dia 2 els avions de la Luftwaffe bombardejaven Billancourt i altres districtes perifèrics, encertant les fàbriques de Renault i Citröen i causant prop d’un centenar de ferits. Els carrers parisencs s’omplen de refugiats que intenten fugir cap el sud carregant les seves pertinences com bonament poden. El dia 9 els membres del govern imiten els refugiats i, novament, es retiren a Bordeus. Els aliments ràpidament comencen a escassejar, les ràdios perden la veu i part de la premsa deixa d’aparèixer.
Les tropes alemanyes entraven a París el 14 de juny. Les unitats d’elit del VI exèrcit del Reich desfilaven pels Champs Élysées davant l’aplaudiment dels germanòfils i la resignació silenciosa de la major part de la població que, tot i això, va acudir a veure el seu pas fins a la Plaça de la Concòrdia. El governador militar Heindrich Dentz instal·la la seva residència als Invalides, i en els seus portals onegen les banderes nazis. Tres dies després, el nou cap de Govern, Pétain, signa un humiliant armistici que li permet crear un estat titella dels nazis amb seu a Vichy. El gris i plujós juny de 1940 era l’inici de quatre anys d’ocupació. París s’anava al llit amb el seu enemic.
Després de l’espantada dels britànics a Dunkerque i l’ocupació de París, un eufòric Adolf Hitler decideix visitar París, símbol del poder alemany sobre Europa. El führer passeja pels grans bulevards, es fa fotografiar a l’Òpera i a la Torre Eiffel (on crea un pavelló amb la creu gamada a la planta superior) i rendeix un sentit homenatge a la tomba de Napoleó; el nou i l’antic amo d’Europa es trobaven a París. Cadascú exportava la seva pròpia revolució i París simbolitzava més que qualsevol de les seves conquestes a la resta d’Europa.
A mida que avança l’ocupació, ocupants i ocupats comencen a practicar una nova, tensa i obligada convivència. El govern militar farà un esforç per donar a la ciutat una falsa aparença de normalitat, dissimulant les batudes d’esquerranistes, jueus i presumptes col·laboradors de la resistència que organitza la Gestapo des del seu quarter general a l’avinguda Foch. Els nazis prenen algunes mesures que ratllen l’absurd com la retolació en alemany amb advertències a la població o la prohibició de la circulació de cotxes particulars. Per contra, s’estimula el comerç i la vida nocturna. Durant el dia, els capitosts nazis recorrerien la ciutat a la recerca de joieries i tendes elegants on realitzar compres per a esposes i amants, seuen a les terrasses dels bulevards, visiten el Louvre o compren dubtoses obres d’art en els quais de la Rive Gauche. A les nits recorren Maxim’s, La Tour d’Argent o La Lorraine per sopar, els alts comandaments van a l’Òpera i els oficials passegen per Montmartre per escoltar a Maurice Chevalier, Ives Montand o Edith Piaf. El Moulin Rouge i el Chat Noir seria la darrera visita.
Aquest recorregut dels ocupants acostumava anar acompanyat per la figura dels sol·lícits personatges locals coneguts com “col·laboracionistes”. Aquesta tendència a l’alternança nocturna amb alemanys no tenia perquè respondre necessàriament a idees pronazis (que en moltes ocasions sí) sinó a un afany per beneficiar-se de la nova situació. De vegades només es buscava un mínim favor com excedent de vals per a aliments, un paquet de cafè, cigarrets, etc. Aquestes eren les mercaderies més valorades ja que els bitllets de l’ocupació perdien valor dia a dia, a mesura que les tendes cada cop estaven més buides.
Si la deportació de jueus va ser la taca més negra d’aquest període, una taca grisa va ser la de la manca d’abastiments. París havia perdut en el segle XX el costum de passar gana, i els seus habitants es miraven incrèduls en les llargues cues matinals davant de les tendes d’alimentació i els forns. Aquestes tendes esgotaven ràpidament les seves mercaderies i bona part dels parisencs tornaven a casa amb les mans buides. Quedava el recurs al mercat negre, font de negocis lucratius a costa del cafè, la xocolata, el tabac, l’arròs, la farina, els ous, el pa… El contrast entre el París festiu de nazis i col·laboracionistes era cada cop més escandalós. El somni de Hitler i Goebbels de fer de la Ciutat de la Llum l’aparador de la nova Europa nacionalsocialista estava abocat al fracàs.
París tenia des de sempre una nombrosa i activa comunitat jueva, que es localitzava principalment al barri del Marais i a la rue des Rosiers. Tot i que molts dels alts comandaments de l’ocupació no compartien el deliris genocides del nazisme, la “solució final” de la qüestió jueva restava exclusivament en mans de la Gestapo. I els parisencs jueus van córrer la mateixa sort que a les altres ciutats d’Europa. Els primers atacs a comerços i restaurants van ser protagonitzats pels feixistes locals, com la Guàrdia Francesa o el Jeune Front, gràcies a l’obligatòria estrella groga que els identificava. La Gestapo va actuar obertament, com era el seu estil, des de maig de 1941, deportant els primers 6.000 jueus, la major part refugiats estrangers, que van anar a parar directament a Auschwitz. El juliol i agost de 1942, una batuda en els barris jueus comportaria l’arrest de 12.000 residents, entre ells un miler de nens, que també van ser enviats als camps d’extermini. Va haver parisencs que van denunciar els seus veïns a canvi de diferents beneficis, d’altres van arriscar-se per a protegir-los o amagar-los, però majoritàriament, la població va tancar els ulls i va restar en silenci.
El 1944, un moviment per la resistència encapçalat des de Londres pel general De Gaulle (Govern de la França Lliure) va intensificar la seva acció a París. Prova d’això és el fet que la Gestapo i les SS van intensificar la seva acció contra el maquis i la resistència. La sort de la guerra estava canviant i París seria alliberat el 25 d’agost en una acció combinada de la resistència francesa i les tropes aliades. El dia següent, el general de Gaulle desfilava triomfant pels Camps Elisis. La ciutat s’ha salvat i, afortunadament, el comandant alemanys Dietrich von Choltitz, encarregat de la defensa de París, ha desobeït l’ordre de Hitler de demolir tots els monuments de la capital. El propi von Choltitz seria l’encarregat de signar la rendició de les tropes nazis a Montparnasse. Ara, un nou contingent desfilaria pels Champs Élysées: De Gaulle i les tropes aliades. París tornava a ser lliure.
