La postguerra va comportar un notable alliberament dels costums i els usos socials, marcant l’ocàs dels rígids motlles victorians que havien encotillat la societat europea des de finals del segle XIX. Les necessitats bèl·liques van imposar el canvi dels cànons de treball, de conducta, de convivència, i els joves van assumir l’alegria de la victòria i el benestar derivat de la pau amb un estil de vida més lliure i independent. La música i les dones, el jazz americà i la moda… un nou talant esclosiona a París. “Paris, Paris tout entier”, canta Josephine Baker.
Les principals beneficiaries d’aquests canvies serien les dones, l’aspecte de les quals aviat no s’assemblaria gens al de principis de segles. Tot començaria amb el Ball de les Vídues, de 1920, organitzat per les dones que volien refer la seva vida després de la pèrdua dels seus marits en el camp de batalla. Aquestes vídues aviat res tindrien a veure amb les joves emancipades que aviat marcarien l’imaginari col·lectiu. Les cotilles van desaparèixer, arrossegant darrera seu els densos enagos i unes faldilles es retallaven fins arribar a l’alçada del genoll, al temps que la cintura descendeix per marcar els malucs femenins. El cabell llarg dóna pas al cabell “a le garçon”, el maquillatge apareix lligat a la modernitat i les llargues boquilles de fumar donen un toc eròtic a les boques pintades d’un color vermell passió. El culte al cos deixava d’ésser un tabú i les dones comencen a practicar esports com el golf, el tenis o la natació, exhibint les seves formes.
París esdevenia el centre d’un nou estil de vida. Apareixien els dissenyadors de moda cèlebres, es poblaven els seus elegants bulevards elegants amb exclusives cases d’alta costura, boutiques de joieria exclusiva i perfums de marca (Cocó Chanel) proliferaven, hotels de luxe s’aixecaven, renaixien els restaurants de luxe i una inimitable vida nocturna donava el toc bohemi de la Belle Epoque a la ciutat. Els Champs Élysées, Montmartre, el faubourg Saint Honoré… Tot lluïa com mai, i els renascuts Moulin Rouge i el Folies Bergère recuperaven els seus temps de glòria. Noves estrelles apareixien en el món de les varietés com Maurice Chevalier i les cabareteres Mistinguett (la rosa picant) i Josephine Baker (la negra afroamericana). El teatre dramàtic de Sara Bernhardt arribava al cim del seu art en una esplèndida maduresa. El primer tango arriba a París amb Carlos Gardel el 1925 per a fer ombra al popular charleston. París era una festa.
També el paisatge físic de la ciutat estava canviant. Le Corbusier (el suís Charles Jeanneret) va construir dos impactants edificis a la Ciutat Univeristària, erigida al sud del Parc de Montsouris, com a símbol dels nous temps. A tota Europa s’imposava una arquitectura racionalista i funcional, basada en l’ús del ciment armat i el vidre, que fins aleshores a París tenien una escassa presència. Ara s’aixecaran la casa del poeta surrealista Tristan Tzara per Adolf Loos, l’Escola Normal de Música de Auguste Perret i la “ciutat refugi” del propi Le Corbusier. Obres d’avantguarda que coincideixen amb un altre fenomen: la construcció dels edificis d’apartaments destinats a integrar el boom demogràfic que acaba destruint les restes de les muralles i congregant en el gran París a 4 milions i mig d’habitants.
Les distàncies urbanes s’estan incrementant i el metro s’estén per abraçar la banlieue. Milers de persones comencen a moure’s cada dia sota terra; d’altres comencen a moure’s en el seu propi automòbil, protagonista d’una veritable febre motoritzada que reina a la urbs. Els glorificats taxis del Marme del general Gallieni s’han multiplicat, i comparteixen bulevards amb els cotxes particulars, il·luminant amb els seus fars la nit parisenca. La indústria francesa imita a Henry Ford i democratitza l’accés al motor amb la producció de Renaults i Citroëns a preu assequible i amb una mecànica més senzilla. Serà el 1923, a Le Mans, quan es celebri el primer campionat de vint-i-quatre hores de competició automobilística. En paral·lel, els parisencs descobreixen el turisme de carretera pels caps de setmana. És ara quan neix la guia Michelin.
Mentre els parisencs fan turisme de carretera, París es converteix definitivament en la ciutat del turisme de tot el món. Hi arriben nord-americans rics, sud-americans més rics, aristòcrates europeus, cabdills àrabs i rajàs indis. També exiliats de la Revolució russa buscarien refugi a la ciutat de les llums. Tots conflueixen en un turisme de luxe a París, però també estudiants, artistes novells, aspirants a literats… i artistes i intel·lectuals consagrats (Sigmund Freud, Tristan Tzara, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald, Samuel Beckett, James Joyce, Ernest Hemingway, Pablo Neruda, Pablo Picasso, Juan Gris, Joan Miró, Salvador Dalí). Només a París es podia beure un primera persona de les fonts de l’avant-garde. Els cafès bohemis de Montparnasse són el punt de trobada amb personatges com el jove André Malraux, Paul Valery, Jean Cocteau, Jules Romain, Louis-Ferdinand Céline, Marcel Pagnon, André Breton… El surrealisme pictòric neix a París així com les novetats literàries més destacades del període. I el que no hi neix –el cabaret berlinès, el psicoanàlisi freudià vienès, el futurisme italià, el constructivisme rus–, en busca refugi per créixer i desenvolupar-se. Són els anys bojos, els anys de la cita a París.
Tot succeeix a París. El 1924 es celebren les Olimpíades –sense representació alemanya com a càstig dels vencedors de la Gran Guerra– amb una participació rècord de 3.000 atletes, entre ells un centenar de dones. L’any següent la ciutat és la seu de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes que consagra i dóna lloc al terme Art Decó.
En la dècada dels anys trenta, París esdevindria reflex dels nous moviments polítics que van dividir Europa marcant tota la història del segle XX. D’una banda, el desenvolupament industrial que va multiplicar la classe treballadora va passar per un període de depressió econòmica amb el conseqüent increment de l’atur, que, en aparença, contrastava amb els avenços socials i econòmics que proclamava la Unió Soviètica. De l’altra, les burgesies capitalistes responen, en part, a la crisi econòmica desplaçant-se cap a l’extrema dreta, que es mobilitza a través dels fronts patriòtics i les lligues nacionalistes ultraconservadores. En mig apareixia un nou fenomen: un nacionalisme bullanguer i popular que arrabassa banderes a l’esquerra i s’autoqualifica de socialista mentre fa ús d’uniformes paramilitars. Els seus líders: Maurras, Laval, Henriot… El 6 de febrer de 1934, les lligues patriòtiques desfilen pels Champs Élysées. És la versió nacionalsocialista francesa d’allò que a Itàlia va denominar-se feixisme, a Alemanya portaria Hitler al poder i a Espanya recolzaria l’alçament de Franco. El mateix 1936, però, el poble de París sortiria al carrer a celebrar la victòria electoral del Front Popular de Leon Blum. Els carrers de París, com arreu d’Europa, esdevindrien escenari d’enfrontaments entre els cadells comunistes i feixistes Començava el viatge al final de la nit.
En un intent per donar la imatge de que res no ha canviat en els anys trenta, París organitza una nova Exposició Universal el 1937. Però, entre la proliferació de les vagues i els enfrontaments al carrer entre partidaris de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra, la ciutat no estava realment centrada per a celebrar aquest tipus d’esdeveniments. Europa estava engripada i París començava a patir febre. La mostra de la crisi final del període d’entreguerres a tota Europa el trobem en aquesta Exposició: els visitants són escassos i els pocs països participants presenten tardanament els seus estands, més per cobrir l’expedient que per convicció en aquella revifada de la Belle Epoque que havien estat els anys vint. Només dos pavellons destaquen per sobre dels altres –pavelló de la República espanyola a banda, amb el Gernika de Picasso presidint l’espai en plena Guerra Civil–, són el d’Alemanya, presidit per una enorme àguila i una esvàstica al cim, i el de la URSS, presidit per un gran escut amb la falç i el martell. Un fantasma apocalíptic recorre París, França, Europa, el món.
Com a resposta a aquest fantasma, Jean Renoir estrenava la seva pel·lícula La Grande Illusion, potser l’al·legat antibèl·lic més bell i commovedor que mai hagi produït el cinema.
