Vist amb els nostres ulls del segle XXI pot semblar evident que el 1914 tot estava encaminat cap a l’esclat de la Gran Guerra, però els contemporanis dels fets no ho tenien tan clar. Les complicades relacions internacionals, les rivalitats imperialistes, el conflicte dels Balcans, la cursa d’armaments, l’expansió de nacionalisme… tot estava present, però l’opinió pública parisenca, amb el vívid record dels fets de l’ocupació de 1870, no esperava més que la pau, fet que es revelaria impossible quan el 28 de juny l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran comportava l’esclat del que coneixem com a Primera Guerra Mundial.
Abans de l’esclat del conflicte els parisencs estaven dividits, un cop més, en dos bàndols polítics: la dreta nacionalista, probèl·lica i profundament antigermànica; i l’esquerra internacionalista, obrera i pacifista. Aquesta darrera va protagonitzar, tal i com va declarar-se la guerra, una sèrie de vagues industrials encapçalades pel sector més combatiu del socialisme, que van esdevenir mobilitzacions massives contra la mobilització forçosa, que exigien la pau i amenaçaven amb la Revolució. L’estat de guerra, però, facilitaria al govern la repressió dels manifestants i l’aplicació de la llei marcial als caps del moviment. El Partit Socialista acabaria tancant files amb el govern i unint-se a la Unió Sagrada. El fet nacional va imposar-se.
Els alemanys ja s’havien fet amb el control de Bèlgica i seguien el seu avenç cap al Marne, fet que va acabar unint la població parisenca en un sentiment comú: la por a reviure l’experiència de l’ocupació prussiana de 1870 i l’exaltació antialemanya. Literats famosos com Romain Roland, Marcel Prevost o André Guide van publicar articles obertament xenòfobs contra el “dimoni alemany”. Això sí, hi havia d’altres figures que defensaven la posició bèl·lica de França de forma més racional: Jean Cocteau, que conduïa una ambulància en el front, o Madame Marie Curie, que va dedicar el muntant del seu premi Nobel de química a la compra de bons de guerra.
En el mes de setembre, els exèrcits francès i britànic van replegar-se cap al Sena, mentre els imperials ocupaven Senlis, una antiga ciutat gal·loromana en el Oise. La por va apoderar-se dels parisencs, esdevenint autèntic pànic quan van veure com el govern fugia (de forma preventiva) cap a Bordeus. Abans d’abandonar la ciutat, va nomenar-se com a governador general de París el general Joseph Gallieni, un veterà de 65 anys, heroi nacional de les guerres colonials, que encara conservava el seu esperit guerrer. Gallieni va decidir que la millor defensa de la capital passava per enviar al front els regiments aquarterats en ella. Però la batalla decisiva s’estava aproximant i el temps impossibilitava, amb les vies de comunicació blocades, l’arribada a pas de cavall, i molt menys a pas d’infanteria. Aleshores el general decomissà tots els taxis de la ciutat, hi fa pujar els soldats i els envia cap a la batalla del Marne. Amb aquest esforç, i desprès de successius combats, els francesos van frenar l’avenç alemany, convertint-lo en retirada el 12 de setembre. Ambdós bàndols havien patit un total de 500.000 baixes, en la que pot ser considerada com l’acció més sagnant de tot el conflicte. Els parisencs podien sospirar alleujats però, en realitat, la guerra no havia fet més que començar.
Els alemanys ja no tornarien a estar tan a prop de París com en aquell negre setembre de 1914 en el que seguiria de guerra. Tot i això, els seus habitants van seguir amb el temor al cos. El record de 1870 estava ben viu. Per aquest motiu es seguirien ansiosament les notícies que arribaven des del front al voltant d’una guerra que es feia interminable i amb molts tombants de rumb.
Els símptomes no eren bons pels parisencs: el govern havia fet portar des del Louvre i altres museus cap a Londres i Nova York alguns del seus principals tresors, demostrant la seva poca fe en la resistència de la ciutat. Molts parisencs amb recursos havien seguit el mateix camí pel seu compte; mentre el poble no tenia més remei que empassar-se la guerra sota la por, treballant en les indústries de guerra o com a voluntaris en els hospitals i la defensa civil. L’aïllament comportaria problemes d’abastiments que, sumats al caos sanitari i a la presència de soldats amb permisos temporals, van difondre la sífilis i la tuberculosi entre la població civil, desatesa per la prioritat donada en els hospitals als ferits en la contesa bèl·lica.
Els parisencs van habituar-se, resignats, a aquests efectes secundaris o col·laterals d’una guerra que, tot i la llunyania del front, no va deixar de donar-los algun que altre ensurt en directe. Així, Alemanya va assajar sobre el cel de París els primers bombardejos aeris de la història amb els seus novíssims zèppelins, grans globus dirigibles amb forma de cigar que fabricava el comte Von Zeppelin. Per sort, els grans aparells voladors no van tenir gaire fortuna en la seva ofensiva: de prop de 200 bombes detectades per la Defensa Civil, aquestes només van provocar danys menors i algunes ni tan sols van arribar a esclatar.
D’altra banda, la primavera de 1917, la contraofensiva alemanya va comptar amb una nova arma: el canyó Krupp (la “gran Berta” en honor a l’esposa del fabricant), capaç de disparar grans projectils explosius a uns 100 km de distància, l’invent rodava per les vies del tren i París va ser el seu blanc. De 300 dispars efectuats per la màquina, Berta va provocar 205 morts, 563 ferits i importants danys materials.
Aquestes serien les úniques baixes civils patides per la capital en els quatre anys de guerra, tot i que la victòria aliada comportaria alguns altres inconvenients. Alemanya signava l’armistici el novembre de 1911, en mig d’una epidèmia de grip (l’anomenada grip espanyola) que causaria tants morts com el front de combat. Un any desprès, centenars de soldats britànics i nord-americans van protagonitzar el passeig de la victòria –i, sembla que el comportament d’alguns va ser més propi d’ocupants que d’aliats–. Aquests, junt amb els diplomàtics dels deu països implicats en la discussió dels tractats de Pau a Versalles van desfilar pels Champs Élysées davant de l’aclamació dels parisencs. Com es conegut sobradament, el tractat definitiu que posava fi a la guerra es signaria a Versalles, a la Sala dels Miralls, el 28 de juny de 1919, imposant unes condicions polítiques, econòmiques i militars humiliants pels alemanys (diktat). Possiblement, a Versalles es gestava l’origen de la Segona Guerra Mundial, però aquesta ja és una altra història.
