L’Homo Erectus va viure en un període que abastava des de 1.600.000 anys fins a uns 300.000 anys a.C. Segons sembla, deriva d’alguns Homo Habilis i es considerat per molts investigadors com l’homínid predecessor immediat de l’Homo Sapiens.
Anatòmicament, no es diferencia gaire de l’ésser humà actual, tot i que el cap i la cara són encara primitius i que la mesura del seu cervell és menor (860-1.280 cm3), encara que físicament era una més gran que la del Homo Habilis (uns 1,50 metres). Posseïa una mandíbula, una dentadura, una pelvis i un esquelet que presenten moltes semblances amb els humans d’avui en dia. Tot i que els seus trets són encara primitius, segurament caminava perfectament dret.
Tanmateix, el que més crida l’atenció de l’Homo Erectus, aparegut a l’Àfrica, és que va aconseguir estendre el seu domini i conquerir zones de clima temperat a Europa i Àsia gràcies a l’adopció d’un estil de vida basat en la cooperació, un sistema propi del sistema de subsistència dels caçadors recol·lectors.
En aquestes zones, les condicions de vida eren molt diferents de les existents a les àrees tropicals on aquest homínid havia viscut fins aleshores. Allí s’hauria d’enfrontar amb un clima que és canviant i amb que els recursos alimentaris són més variats, però també més irregulars: més abundants a la primavera, l’estiu i la tardor, i més escassos a l’hivern.
Els mitjans que va fer servir l’Homo Erectus per a adaptar-se a aquests nous hàbitats que va anar poblant van ser:
1. El control del foc (fet que possiblement el va obligar a una llarga lluita contra l’instint d’allunyar-se’n), fet que va permetre-li de resguardar-se del fred i protegir-se dels animals en la foscor. A més, va poder cuinar els aliments, i això va facilitar-ne el procés de mastegament amb la consegüent disminució de la mesura de les dents, la mandíbula i la musculatura facial, i l’expansió de la cavitat cranial.
2. La fabricació d’estris amb noves tècniques: destrals bifacials i puntes utilitzades per a trossejar, tallar i picar tant la carn com els vegetals.
3. La utilització, per primer cop, de tècniques de caça, tot desviant els animals cap a llocs que fessin possible la seva captura (zones pantanoses en què restaven atrapats, barrancs, etc.). Aquestes tècniques de caça exigien la participació de tot el grup.
Finalment, cal destacar que l’Homo Erectus vivia en col·lectivitats de deu a trenta membres i habitava en cabanes, coves i abrics rocallosos, segons les estacions i els recursos del territori. A més, no solament va tenir una forma rudimentària de comunicació verbal, sinó que, probablement, ja coneixia l’estructura bàsica de les oracions.
