La monarquia era la forma de govern que va dominar a Europa des del segle XVI fins a finals del segle XVIII. Així, al llarg de l’edat moderna els reis van anar guanyant poder i des de mitjans del segle XVII, a partir de l’exemple de Lluís XIV de França, es va anar imposant un tipus de monarquia, la monarquia absoluta, en la qual el rei acaparava tots els poders de l’Estat sense cap limitació.
Lluís XIV de França, el rei que millor exemplifica l'absolutisme de les monarquies de l'Antic Règim a l'Europa moderna
Així justificava l’absolutisme monàrquic el rei Jaume VI d’Escòcia (futur Jaume I d’Anglaterra) a la seva obra La veritable llei de les monarquies lliures (1598):
Abans que hi hagués Estat hi havia reis; per tant, són els reis els qui fan les lleis i no les lleis les que han fet els reis. És evident que el rei és propietari de tots els seus béns. El seu dret prové de Déu i només a Ell a de retre comptes. Tots els poders de l’Estat deriven del seu poder i tothom li deu la més completa obediència.
D’altra banda, en el Tractat sobre l’origen i l’autoritat dels reis (1604), I. H. Duboys exposava que:
Els reis han estat nomenats déus perquè ells són, gràcies al seu poder, la imatge de Déu i uns mestres obeint el seu dret. També són senyors i propietaris dels béns i de les vides dels homes. Sobirans sense tenir cap persona per damunt d’ells.
Finalment, el predicador francès Jacques-Bénigne Bossuet justificava l’absolutisme de Lluís XIV a la seva obra pòstuma La política extreta de les paraules de la Santa Escriptura (1709) basant-se en l’origen diví del seu poder:
Jacques-Bénigne Bossuet, predicador francès defensor de l'absolutisme de la monarquía d'origen diví
Observeu les ordres que surten de la boca del rei i compliu el jurament que li heu fet […]. La paraula del rei és poderosa i ningú no pot dir-li: “Perquè obreu d’aquesta manera?” (Eclesiastès, 8, 2-5). Sense aquesta autoritat absoluta, el rei no podria ni fer el bé ni reprimir el mal: cal que el seu poder sigui tan gran que ningú no pugui escapar-se’n: l’única defensa dels particulars contra el poder públic ha de ser la seva innocència.
Quan el príncep ha jutjat, ja no hi ha cap altre judici. Els judicis sobirans s’atribueixen a Déu mateix. Quan Josafat va establir jutges per jutjar el poble va dir: “No jutgeu en nom dels homes, sinó en nom de Déu” […]. Cal obeir els prínceps com a la justícia mateixa. Ells són déus i participen d’alguna manera de la independència divina. Només Déu pot jutjar els seus judicis i les seves persones. El príncep pot corregir-se a si mateix si s’adona que ha actuat malament, però contra la seva autoritat només hi pot haver remei en la seva mateixa autoritat.
Només al príncep pertany el mandat legítim; per tant, només ell té la força coactiva […].
El príncep, pel seu càrrec, és el pare del poble; per la seva grandesa està per sobre dels petits interessos; encara més, tota la seva grandesa i el seu interès natural consisteix en què el poble es mantingui, perquè si desapareix, ell ja no seria príncep. Per tant, no hi ha res millor que deixar tot el poder de l’Estat a aquell que té més interès que ningú en la conservació i en la grandesa del propi Estat.
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
