Durant l’època medieval, la ciutat de Barcelona (anomenada Barchinona) va créixer de manera constant, tant en nombre d’habitants com en extensió. La Barcelona de l’alta edat mitjana s’agrupava al voltant del barri episcopal i del palau comtal, dins de l’antiga muralla romana, però a mida que va augmentar la població van ocupar-se els camins i van crear-se nous barris extramurs, les viles noves.
Aquest creixement fora muralles va fer necessària la construcció d’una nova línia defensiva que definiria els nous límits de la ciutat. Així, la nova muralla va construir-se entre finals del segle XIII i principis del XIV.
Aproximadament en dos-cents anys, la ciutat de Barchinona havia multiplicat per quatre la seva extensió i el seu nombre d’habitants. Aquest perímetre delimitat en la baixa edat mitjana va configurar la fesomia de Barcelona al llarg dels segles i no seria derrocat fins a mitjans del segle XIX.
Quan pensem en una ciutat medieval emmurallada, hem de tenir present la importància que tenia el fet de ser-ne a dins o a fora d’aquesta. D’aquesta manera, fins al segle XIII, els habitants de les viles noves restaven fora del recinte de la ciutat en espai oberts i mal urbanitzats, separats de l’urbs per rieres i malesa. En canvi, amb la nova muralla del segle XIV, quedarien dins els murs que protegien i tancaven a la vegada, que definien el ciutadà amb els seus privilegis i establien un sistema d’impostos.
Muralla endins, els carrers de la ciutat eren estrets i encara es van anar empetitint més amb pedrissos, taules i taulells que complicaven el pas dels vianants. L’ambient general era d’una gran activitat. Arreu es podia observar el tragí de les pedres que venien de Montjuïc.
La febre constructora a Barcelona no va aturar-se durant els darrers segles de l’edat mitjana: edificis religiosos i civils van vestir-se segons el nou estil gòtic, cada vegada hi havia més cases i palaus de pedra que donaven un aspecte a la vegada elegant i sobri a la ciutat.
Al segle XII, els comtes van arribar a Barcelona amb un patrimoni molt debilitat, fet que provocaria que al llarg del segle es creessin iniciatives per a augmentar i fiscalitzar el seu patrimoni. Això es realitzaria a través dels monopolis senyorials, sobre el sacrifici i la venda de bestiar, sobre els forns, els molins i les peixateries. Aquesta nova fiscalitat afectava l’activitat comercial dels forasters i els habitants de la ciutat, que pagaven impostos en funció de la seva riquesa.
El comte-rei es recolzaria en les noves elits urbanes que l’ajudaven donant suport econòmic a la seva política d’expansió per la Mediterrània, i això va comportar la creació d’unes noves institucions de poder, vinculades al poder municipal encarnat en la institució del Consell de Cent.
Al segle XIII, la ciutat va canviar la seva fesomia: en el camp urbanístic i arquitectònic. Barcelona s’havia convertit en el principal port de la Corona d’Aragó i en un dels més importants de la Península. A la ciutat arribaven mercaders i mercaderies de tot arreu: productes de luxe vinguts d’Orient (espècies, sucres, colorants); teles de Flandes i marfil i esclaus d’Àfrica. Des de la ciutat aquests productes es redistribuirien per tota la Península.
L’exportació dels productes locals també va iniciar-se en aquest segle, però va consolidar-se a inicis del segle XIV, quan va créixer la quantitat i qualitat de productes manufacturats que s’introduirien en les rutes comercials internacionals. Això va donar lloc a la creació dels consolats de mar, institucions creades per a vetllar pels interessos dels mercaders de la Corona.
Una de les característiques de les ciutats medievals era la barreja de gent que hi hauríem trobat. Tot i que sempre eren una minoria, hi hauríem pogut trobar menestrals de nacions diverses, com molts occitans i alguns castellans, francesos, anglesos, italians, etc. Aquesta barreja de gent diversa encara era molt més gran en ciutats portuàries i mercantils com Barcelona.
A Barchinona, la majoria de la població era cristiana, però existia una important comunitat jueva que s’agrupava al Call, i una petita comunitat musulmana que es va quedar a viure-hi després de la conquesta franca. Les tres comunitats mantenien una bona convivència, i fins i tot freqüentaven els mateixos banys, encara que en horaris diferents, i tenien negocis en comú.
Però, quan el IV Concili Laterà de l’any 1215 va imposar un seguit de disposicions que comportarien l’aïllament de les comunitats jueves a tota Europa el Call jueu barceloní va restar aïllat.
A Barcelona hi havia un dels barris jueus més grans de tota Catalunya on es calcula que, en el segle XIV, hi vivien unes 4.000 persones. Finalment, el Call jueu barceloní va ser assaltat l’any 1391, fet que va provocar la conversió forçosa d’uns, la fugida d’altres i la total desaparició del barri com a entitat diferenciada dins de la ciutat.
